El miratge

El dia d'ahir va començar sospitosament bé. És veritat que no calia forçar la màquina per arribar a escola a una hora determinada i que jo també tenia vacances. Que l'esperit nadalenc regna per tot arreu i que aquells menors d'edat que tinc a càrrec saben les veritats dels tres monarques d'Orient i es dediquen a fer la pilota a la seva progenitora de manera descarada. Tant se val, a casa els corrents subterranis de mal humor poden emergir en qualsevol moment convertits en un guèiser explosiu. Per això quan vaig veure la taula parada per esmorzar, la unió harmoniosa dels tres menors que tinc a càrrec a la cuina, recollint el rentaplats del vespre, i la tele apagada, em vaig posar en guàrdia.

El matí

Per posar-los a prova vaig proposar-los d'anar a un museu. Es van mirar entre ells amb un gest un pèl apoplèctic que no va durar ni tres segons. De seguida van exclamar un entusiasta: "Sí! Que bé!"... Ara ja n'estava segura. M'estaven amagant alguna cosa, i ben grossa. Per forçar els criminals a confessar vaig dir de dur-los al MNAC. Té tot el que els mandrosos de casa no suporten: és lluny i hi ha un munt de quadres. La proposta els va semblar meravellosa. Els venia de gust fer vuit parades de metro. No els importava pujar fins al museu per les escales mecàniques. Deien que sentien curiositat pel pantocràtor de Sant Miquel de Taüll... Em vaig quedar sense paraules i de sobte vaig pensar: i si estan malalts? Per si de cas vaig estimar-me més no anar tan lluny i vam baixar caminant carrer Gran de Gràcia avall fins al Palau Robert, on vam visitar l'exposició dedicada a Ferran Adrià.

Ells, que tan bon punt senten la paraula exposició els surten grans a la cara, van passejar-se per l'exposició amb un esperit obert, preguntant, observant i jugant a inventar-se plats mentre la seva progenitora els mirava amb angúnia. Vam sortir i vam enfilar cap a casa, a peu, i ningú va demanar aigua, un xiclet, unes crispetes, un patinet, una barra de pa, un llapis d'ulls marró o qualsevol cosa que impliqués una despesa. La hipòtesi de la malaltia va començar a perdre força per ser substituïda per la de la invasió dels lladres de cossos.

Tarda

Però va ser al migdia i a la tarda que la situació es va agreujar. Van parar taula, van desparar i escombrar el menjador organitzant-se en un torn rigorós, preveient el que faria cadascú al vespre. I quan van haver enllestit van demanar-nos al pare de les criatures i a mi què volíem veure a la tele. Tots cinc ens vam posar d'acord... a la primera! I quan va ser l'hora de tancar el televisor, el vam tancar sense protagonitzar cap drama de Bergman. La tarda se la van passar fent servir tots els jocs de taula, ninos, pintures i altres estris lúdics abandonats fins a aquell dia en un ignominiós oblit. Ningú va demanar cap pantalla. Ni quedar amb algun dels seus tres-cents amics. Deien que amb els germans ja en tenien prou. No es va sentir ni un crit, ni una baralla, res... Els invasors lladres de cossos ja no em van semblar una explicació suficient i a la nit, quan em disposava a trucar a un exorcista perquè els ruixés amb aigua beneïda, ells, a cor, des del llit del petit, on s'havien aplegat per dormir junts com a bons germans, van exclamar: "Innoceeeent!" Tot seguit van esclatar en rialles que van acabar, ara sí, en una baralla digna del poblat gal. El dia 28 de desembre, Sants Innocents, s'havia acabat i encara ara dubto si va ser un dia meravellós... o no.

e