NÚRIA JUANICO

Quan els més petits són la font d’inspiració

La inspiració d’alguns pares i mares escriptors s’amaga a dins de casa. Les situacions del dia a dia amb els fills i els problemes quotidians són una font constant d’idees, que els empenyen a agafar paper i llapis o bé a engegar l’ordinador per deixar-les per escrit. Però tenir fills també implica crear relats cada dia que satisfacin la seva avidesa d’històries abans d’anar a dormir. “Ells van ser els culpables que decidís endinsar-me en la literatura per a nens i nenes”, assegura l’autora Care Santos, que fa pocs mesos va publicar el seu primer llibre infantil, El cas Gu (Edebé 2014).

Des que va ser mare, Santos ha vist com la demanda d’històries a casa seva creixia exponencialment. Fins al punt que va optar per inventar relats per als seus fills, i ara formaran una col·lecció de llibres. El primer de la sèrie es basa en una anècdota real, la desaparició dels diners d’una guardiola, i converteix els infants en els Detectius Go. Així, la literatura li ha permès “congelar la infantesa dels fills en diversos llibres”.

Però ella no és l’única autora que ha transformat els fills en protagonistes d’una novel·la. El Víctor, fill de l’escriptora Maite Carranza, disposa de tota una col·lecció amb el seu alter ego al capdavant d’un munt d’aventures. Ell mateix va demanar a la seva mare que li escrivís una història, tal com Carranza ha fet amb la resta dels seus germans. D’aquesta manera ha esdevingut el punt de partida de cinc llibres divertits i irreverents sobre temes tan diversos com els vampirs, els neandertals i els follets, entre d’altres.

Carranza explica que, en escriure el primer volum, el Víctor estava en l’edat de preguntar-se coses que no tenen resposta. “Adaptant-me a la mentalitat d’un nen d’onze anys, reflexiono sobre la vida des d’un punt de vista innocent i naïf que em permet connectar amb els lectors”, precisa l’autora. Per la seva banda, Santos també considera que utilitzar els fills com a protagonistes afavoreix el procés d’escriptura i “ajuda a no cometre incoherències amb els personatges”. A més, estar en contacte directe amb una persona de l’edat del protagonista significa disposar d’una font d’actualitzacions constant, “tant dels seus referents com del llenguatge que fan servir”, afirma.

Inspiració quotidiana

Del dia a dia compartit amb els infants en neixen moltes idees, però no totes acaben adoptant forma de llibre. Per a l’escriptor Josep Lluís Badal tot comença amb un fet o un element molt concret que el fascina. Pot ser una frase, un fragment de text o bé una anècdota que li serveix de llavor per estirar el fil de la història. Aquesta tècnica ha donat molts fruits en forma de contes, que Badal recopila, entre altres obres, a Els llibres d’A (La Galera 2014). Es tracta d’un extens relat de fantasia protagonitzat per un noi i una noia, el Tau i la Maia, inspirats en els seus fills.

Ells van ser els primers a sentir les aventures de personatges meravellosos com l’Avi Roure, el Nen Iogurt i el Tió Semprecrema, entre molts d’altres. Badal ideava aquests relats des que els fills eren petits, i aquest món màgic va arrelar ben fort a casa seva. “Aquí vivim amb els personatges. I fins i tot van batejar el gos com a Humbertus, el nom d’un dels óssos que apareixen a la novel·la”, explica l’autor des del seu estudi.

Ara bé, no només Badal s’inspira a través del llenguatge. L’escriptor Carles Sala Vila es nodreix dels jocs de paraules i la seva sonoritat per crear històries. Amb noms com Polit Bonaveu, Maria Llufa i Angelina de Can Trèmols, els seus personatges es defineixen, sobretot, pels mots que els atorga l’autor. La seva tasca com a professor l’ha ajudat a posar-se en la pell dels nens i nenes i a preguntar-se “coses estranyes que ells se solen qüestionar”, i que esdevenen la base dels seus relats. Malgrat que també és pare, encara no s’ha estrenat en l’experiència d’escriure històries protagonitzades pel seu fill. Fins ara els seus relats han nascut d’allò que veu i llegeix i dels seus somnis, que li suggereixen idees per a futurs contes.

Punt de connexió

Un dels reptes de Carles Sala Vila és aconseguir que els lectors es posin plenament en la pell dels seus personatges. “M’agrada que sentin el que experimenta el protagonista, que comparteixin les seves emocions”, destaca. I és que generar empatia i provocar que el lector es vegi reflectit a les pàgines resulta fonamental per a molts autors. Per Maite Carranza el vessant identificatiu de la literatura infantil té molts atractius, però assolir-lo no resulta fàcil. L’escriptora considera que no es pot escriure des de l’experiència adulta, perquè “perds la veritat de cada edat”. Així, Carranza opta per recordar com pensava durant la infantesa i analitzar el món des de la perspectiva de la canalla, ja que “ells tenen unes eines diferents per interpretar la realitat”.

Una estratègia similar a la de Care Santos, que creu que les veus narratives d’aquesta literatura “són una mentida”, perquè es tracta de discursos que “no són ni adults ni infantils”. Per això intenta posar-se al cap dels personatges utilitzant la psicologia, que considera bàsica perquè el lector s’identifiqui amb el text. En canvi, Badal opta per potenciar el narrador extern. Ja sigui perquè les seves obres tenen un caràcter més èpic i líric, l’autor s’allunya d’aquesta veu més psicològica i prefereix connectar amb els lectors des de la distància.

Què en pensen ells?

Si bé els llibres dels escriptors són molt diferents, la reacció dels fills en saber que han servit d’inspiració per a les seves històries sol ser la mateixa. Segons els seus pares, tots responen amb un somriure i es mostren encantats de protagonitzar els relats. En el cas de Maite Carranza, per exemple, el Víctor ja li proposa nous arguments per a les històries i és el primer a escoltar i valorar si un capítol funciona o no. Des que va escriure el primer volum dels Detectius Go, Care Santos també rep suggeriments dels seus fills. “Ara ja tinc peticions, i fins i tot em donen idees per a nous llibres”, admet.

Tot i això, resulta important escriure pensant no només en els fills, sinó també en els lectors. “Cal ser conscient que una vegada l’has creat el personatge és absolutament teu”, apunta Carranza. Així, tant ella com Santos i Badal consideren els fills només com un punt de partida de la història i no s’obliguen a cenyir-se estrictament a la realitat. “Ells saben que no són ells, sinó uns personatges imaginaris”, afirma Badal. Així, quan tots plegats siguin grans podran redescobrir els seus alter ego literaris i reviure part de la seva infantesa de la mà de les plomes dels seus pares.