"Com menys paraules, millor"

Maria Àngels Farreny és entrenadora personal de respiració, meditació i lideratge i mare de la Míriam, de 35 anys. Viu a Bàscara i va fundar l'Escola Europea de Respiració Natura Respira 3.0, que mostra com una praxi respiratòria adequada millora la gestió de lesemocions

"Com menys paraules, millor" / FOTO: SARAI RUA Zoom

El càstig o les prohibicions no serveixen de res. A mi m'ho prohibien tot i vaig sortir molt rebel. Jo no he volgut prohibir res a la meva filla, només l'he volguda avisar dels riscos. Als catorze anys, quan va començar a tenir la menstruació, vam anar-ho a celebrar en un lloc que es diu Flash-Flash i li vaig regalar una capsa de condons. Si us plau, no em facis àvia abans dels quaranta, li vaig dir. I el primer cop que ho va fer va ser a casa, a la meva habitació.

Ho tenies clar.

És el més intel·ligent. Si ho feien a casa jo podia saber amb qui estava i li podia preguntar si realment estava segura que tal noi li interessava. Vaig fer amb ella exactament tot el contrari del que havien fet amb mi els meus pares. Els vaig contradir per sistema.

I passats els anys, com ho veus?

Doncs que vaig educar la Míriam segons el que corresponia a la meva època, de la mateixa manera que els pares em van educar segons el que corresponia a la seva. També ells van fer-ho tan bé com van saber. No tinc cap retret a fer-los. Així de simple. Tot es va fer bé.

Parla'm més de com vas educar la Míriam.

Un exemple. La nena era petita, tenia un any i mig, i llavors jo fumava. La nena feia allò típic de voler tocar la cigarreta, així que vaig encendre una espelma i l'hi vaig col·locar davant. La va voler agafar i es va cremar. No es va fer cap cremada però sí que va experimentar que el foc era perillós. I cada cop que veia alguna cosa encesa em deia: mama, pupa. En aquest tema podia estar ben tranquil·la.

Ara els pares som més tous.

No ho pots ser perquè de vegades els nens et desafien. Quan la Míriam tenia quatre anys estava jugant amb una figura que m'havia regalat un amic que després va morir. I jo li deia: no ho toquis, que és una cosa que la mama s'estima molt. Però li va caure de les mans i es va trencar. Així que, sense dir res, em vaig aixecar, vaig anar a buscar la seva nina preferida i la vaig llençar a les escombraries. Zas. I la nena no va plorar. Ni una llàgrima. Ho va entendre molt bé. Vaig parlar el seu llenguatge. Vaig respondre al seu desafiament.

Tens raó.

Als nens ja els pots dir missa, que el que entenen són els fets. Són espavilats i saben si tu faràs o no el que dius. L'única manera d'establir una relació clara amb una criatura és anar sempre de cara, fent sempre el que dius. Per tant, com menys paraules millor. Que vegin els teus actes, predica amb l'exemple, amb l'acció.

Més acció que recordis.

Un cop m'havia mudat per anar al Palau de la Música i la cangur li donava el biberó. La nena havia agafat el mal costum d'escopir la llet i, com que estava enfadada, em va ruixar. Vaig quedar xopa. Llavors vaig agafar el biberó i l'hi vaig abocar per sobre. Quan la nena era més gran, érem en un supermercat i va tenir una rebequeria. Jo me la vaig quedar mirant i em vaig tirar a terra cridant com ella. Va callar de cop.

Carai, ella i tothom en aquell supermercat.

El pare de la nena venia amb nosaltres. Ell tampoc no ho va entendre. Em va dir que estava boja. Però és que els nens, quan els parles en el seu idioma, queden desconcertats. No s'ho esperen.

Què has après de la Míriam?

Moltes coses. Mira, quan era petita i jo coneixia a algú, li acostava la nena. Si ella estirava els bracets, sabia que me'n podia fiar. En canvi, si la nena no volia saber res d'aquella persona, no volia dir que aquella persona fos dolenta, però sí que hi havia alguna cosa que la criatura havia captat. ¿Vols saber si tal persona pot ser un bon soci? Doncs posa-li als braços un nen petit. Ho veuràs de seguida.