Teníem taula reservada. El nen era a casa els avis i podíem sortir a sopar amb la despreocupació i la confiança que dóna saber que està feliç com un gínjol, fotent-se els macarrons més bons del món i deixant-se malcriar per un parell d'ulls que veuen en el seu posat el fill que se'ls va fer gran fa dies. Sí, teníem taula reservada, però quan ens vam entaular ens vam adonar que feia molt que no hi anàvem, si fa o no fa des d'abans de la crisi. Estàvem sols. A mi em va fer molta malícia i a la dona també. No és que ens agradi sopar en un lloc petat de gent però, què voleu que us digui, això de sopar sols ja ho sabem fer a casa i més bé de preu.

Per això ens va fer tanta il·lusió veure com entraven amb un cotxet. Tot va ser sentir-los demanar una trona i enyorar-nos de mala manera. Quina monada de criatura, mare meva, rosset com un fil d'or i amb unes galtes petoneres i vermelles. Allà, envoltat d'animals prehistòrics de plàstic, ens va fer rememorar els temps quan el nostre tenia la seva edat. Ai, sí! Que macos que són quan són tan petitets, ens anàvem repetint entre mirades i somriures còmplices.

Va ser just quan portaven el segon plat quan es va desencadenar la tragèdia. Sembla que malgrat l'escampall de dinosaures que campava sobre la taula en faltava un de vermell. Mai sabrem quina era la mida de la bèstia, però sí que us puc descriure la mida de la marranada. Va ser dinosàurica. Quina manera de bramar, mare meva! Quin desconsol, quina fúria en un cos tan petit. Al principi, per no trencar l'harmonia, vam continuar enviant-los somriures empàtics, d'aquells que volien dir: "No patiu, sabem què esteu passant i us entenem perfectament".

Deu minuts més tard l'única cosa que jo entenia és que si aquell coi de nen no callava d'una punyetera vegada era capaç de fer un viatge al Plistocè i portar-li un tiranosaure rex de debò, a veure si amb l'espant deixava de malmetre'm les orelles. No vam demanar postres i vam pagar en efectiu, per fer més via. Quan marxàvem, però, els vaig regalar un últim somriure, d'agraïment. Els agraïa en silenci haver-me fet adonar que els pares tenim una memòria molt selectiva. I que, quan es tracta dels nostres fills, la nostàlgia és una eina plena de paranys. No sé si ho van captar. Crec que no estaven per a gaires missatges subliminars.