Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Qui mana a casa o qui hi renuncia?

En aquest temps que vivim sovint es confonen els rols que ha d’assumir cadascú, una situació que encara que sigui freqüent no vol dir que sigui lògica o natural. No ens ha d’estranyar, doncs, que molts pares i mares es facin la pregunta de qui mana a casa, una qüestió que normalment es planteja davant les demandes insistents de la canalla, que a mesura que creixen fan directament la pregunta: “¿Ho he de fer perquè tu manes?” Aquesta pregunta és més aviat retòrica, esclar, i per tant només pot tenir una sola resposta: “I tant que sí!”

El problema és que de vegades alguns pares sembla que se la prenguin al peu de la lletra i a més de negar-ho (“No, jo no mano!”) busquen mil i una explicacions que els serveixin per mostrar a la canalla que “tothom mana”, que es poden decidir les coses en règim assembleari o altres models que no tenen res a veure amb el que és educar a casa. Així doncs, potser cal un primer aclariment per a tot plegat.

Actualment es donen moltes explicacions a la canalla en relació a les demandes que se’ls fan. Només faltaria. No hem d’oblidar mai que educar és donar criteris i no només ordes. Amb les explicacions es busca que estiguin convençuts i acatin les demandes. I això no vol dir manar. Per l’edat no els toca entendre-ho tot, sinó constatar que les demandes de casa tenen sentit perquè en un futur, no gaire llunyà, puguin actuar pel seu compte, per quan no tinguin al costat algú que els supervisi. Si això ho tenim clar, quin problema hi ha? Doncs que a la canalla no sempre els agrada el que els proposem.

Les criatures, com que ni tothom fa el mateix ni tothom ho explica igual, ens fan aquesta pregunta tan interessant: “Per què tu manes?” I la resposta clara ha de ser: “A casa sí, per això t’he explicat el perquè i ara ho has de fer”. El que no pot ser és que els donem grans explicacions i a l’hora de portar-ho a la pràctica ens deixem influenciar per les possibles protestes. Unes protestes que ja sabem que arribaran i que no ens haurien d’afectar tant. Potser no els agradarà el que els demanem i protestaran, però faran el que els diem si saben que a casa hi ha qui mana, és a dir, qui assumeix la responsabilitat d’educar. Perquè manar no és altra cosa. I és el que ens toca.