Qui mana en aquesta casa?

La Paula té 6 anys. El Marc, 8. Quan els pregunto la qüestió que ha d'orientar-me en aquest article -"Qui mana, a casa?"- la resposta ja em dóna moltes pistes sobre com funciona la família Gálea Martí. La Paula assenyala la mare. El Marc assenyala el pare. L'Anna i el Miquel Àngel, els pares, esclaten a riure. "Ja ho veieu, a casa l'autoritat està molt compartida", explica el Miquel Àngel. "La veritat és que mai no ens hem repartit els rols de qui pren les decisions, sempre hem tingut clar que tots dos tenim la mateixa autoritat, i no n'hi ha un que mani més que l'altre", corrobora l'Anna. I continua. "Jo treballo en una botiga i, com que faig un horari partit, és el Miquel Àngel qui recull els nens a l'escola i passa la tarda amb ells, fins que jo arribo al vespre. Potser per això ell mana tant o més que jo. I diria que els nens també ho entenen així".

¿Es pot dir que el model de pare dominant que té l'última paraula és residual en la nostra societat? En opinió de la professora del departament de pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Carme García Yeste, "aquest model no ha desaparegut, més aviat conviu amb una multiplicitat de maneres d'organitzar-se, que inclou també aquesta". Segons la Carme, "anem cap a la pluralitat, cap a una organització dialògica, en consonància amb la societat, que també tendeix a ser així. L'organització dialògica es basa en el fet que ens hem de posar d'acord en tot, no es pot imposar res, ni a nivell social ni tampoc a nivell de parella. Tots reclamem diàleg, i cada cop som més així, gràcies als moviments socials de les dones i els homes que han lluitat per una societat millor i per reclamar el diàleg com una eina de presa de decisions. En general ja no ens conformem amb el que ens diuen, ara reclamem arguments i, si no hi ha diàleg, hi ha conflicte". Basant-se en aquesta realitat, García Yeste continua: "El concepte d'autoritat també ha canviat, no és el que jo dic, sinó que és així perquè tinc un bon argument. Abans l'autoritat era jeràrquica en el poder, ara no. Qui em dóna el millor argument és qui té la raó. I això és aplicable també en els rols de l'autoritat familiar".

Negar l'autoritat

Camí Recasens, psicòloga i terapeuta familiar, coincideix en el parer que avui dia l'autoritat i la presa de decisions solen estar ben compartides. No obstant, a la seva consulta ha observat un fenomen cada cop més comú: "M'estic trobant amb un augment de la desautorització del pare per part de la dona, que considera que no ho farà mai tan bé com ella. Això és més freqüent en el cas de pares separats".

"Però cal tenir clar -explica la Camí- que els nens això ho perceben de manera automàtica i la conseqüència és que poden acabar perdent els referents. Hi ha moltes maneres d'educar, però negar als fills l'experiència de veure que el pare té una manera de funcionar diferent, i que també pot ser bona, pot donar lloc a nens intolerants, inflexibles, amb poca capacitat d'adaptació. Veuen el pare com un senyor que arriba de treballar i poca cosa més".

En opinió de la psicòloga, pel que fa a la criança, com més criteris, millor. "És cert que aconseguir que l'autoritat es reparteixi en un perfecte 50% és molt difícil, per no dir impossible. De fet, fins i tot és bo que hi hagi criteris diferents. Els nens han de veure que de vegades els pares no estan d'acord i ho han de viure com una cosa natural, perquè la vida real també és així, les coses es discuteixen i s'arriba a un consens".

"El que digui ton pare!"

Segueixo amb el meu qüestionari al Marc i la Paula: "I quan voleu una cosa molt, molt, però molt… a qui la demaneu?" En aquest punt sí que es posen d'acord: tots dos assenyalen el Miquel Àngel. També coincideixen en la resposta sobre qui dels dos és més dur. En aquest cas assenyalen l'Anna.

Camí Recasens explica que els nens són molt bons estrategs, i que ben aviat tenen molt clar a qui han de demanar segons quina cosa. Per això, assegura la psicòloga, "deixar anar frases com «El que digui ton pare» és embolicar una mica la troca". "En aquests casos, si no tenim clar què els hem de contestar, el millor és consensuar-ho amb la parella i després donar-los una resposta". Per la terapeuta familiar, hi ha un altre factor que cal tenir present a l'hora d'establir els criteris d'autoritat. I és que els nens solen reproduir els models paterns. O, si no, els inverteixen. L'Anna, com el Miquel Àngel, recorda com a casa era el pare qui representava amb més força l'autoritat, qui arribava a casa i demanava com havia anat tot. Ara que tenen fills, han optat pel model compartit, dialogat, tot i que a mitja conversa el Marc fica cullerada apuntant que "la mare sí que és una mica com l'avi!".

Segons la professora de pedagogia de la URV Carme García Yeste, és cert que en molts casos es reprodueixen models tradicionals de masculinitat, "derivats de la imatge que en donen els mitjans de comunicació i de determinades interaccions entre iguals". "Triomfen els homes agressius i són aquests els valors que ens diuen què hem de buscar a l'hora d'escollir una parella. L'home igualitari, solidari, no es mostra com a atractiu. No obstant això, també és cert que en les relacions familiars hi ha més diàleg, amb els fills i també entre la parella. Això no vol dir que se sigui menys rígid, de vegades també s'acaba amb un «No i punt», però almenys s'hi haurà arribat a través d'un procés de negociació", afegeix.

El futur és seguir cap a aquesta dinàmica de la negociació, i que els rols compartits no consisteixin en un simple càlcul de les hores passades amb els fills, ni partint del fet de si s'és home o dona. El problema és que les polítiques socials no acompanyen gaire aquesta negociació, perquè la conciliació és un tema encara pendent.