A l’estiu, aprenc la vida

“Per què entre les classes opcionals que ofereixen moltes escoles mai no hi ha l’aprenentatge de les tasques del fuster o del paleta? ¿O d’altres oficis manuals que podrien interessar molt els alumnes?” S’ho preguntava l’escriptor Emili Teixidor en el llibre La lectura i la vida (Columna). Trobar la resposta potser no és fàcil, però hi ha pares que no renuncien a mostrar la seva feina als fills. I és a l’estiu quan molts aprofiten per fer-ho, segurament perquè troben que és l’única manera de poder conjugar el verb conciliar. I també per orgull o per descobrir noves realitats als seus fills.

La Sílvia Anglada i el Toni Tarragó són cuiners. Tenen restaurant propi, Es Tast de Na Sílvia, a cala En Bosch, a Ciutadella (Menorca), i, esclar, els mesos de vacances de l’Arnau (9 anys) són els que el restaurant té més feina. “L’Arnau comença i acaba les jornades laborals amb nosaltres”, diuen els pares. Al matí entra a la cuina i mira el que hi fa la mare. Sap explicar amb detall els ingredients, els passos que ha de seguir la mare per cuinar els peixos, les verdures, el porcellet, la resta de carns. “Em demanen de fer alguna cosa, i la faig, esclar, però si trobo algun amic que passa per fora de seguida demano permís per anar-hi a jugar”, explica l’Arnau. No és que no vulgui ajudar, és que són moltes hores tots els dies de l’estiu. I si després d’haver ajudat a pelar patates pot jugar a fora del restaurant, el dia li surt rodó.

L’Arnau coneix tan bé l’ofici dels pares que afirma amb seguretat que de gran no vol ser cuiner: “Trobo que és molt estressant”. De gran l’Arnau serà capità de vaixells, i hi navegarà amb els ulls tancats i amb tranquil·litat, assegura. Ara bé, sempre sabrà cuinar perquè els seus pares n’hi han ensenyat des de petit.

Espais d’aprenentatge

El psicòleg menorquí Vicenç Arnaiz sosté que “si la participació de les criatures a les feines dels pares es fa amb bon criteri -és a dir, fent activitats ajustades a l’edat que tenen-és un privilegi”. Per què? Perquè els pares fan un esforç per no separar-se dels fills i alhora els ofereixen “espais d’aprenentatge i, a més, d’aprenentatge de responsabilitats, de cooperació”.

Arnaiz puntualitza que antigament era molt habitual que la canalla s’incorporés al taller o a la fabriqueta familiar, però “ara els controls d’inspecció laboral ho fan impossible”, i també és cert que “passava que es donaven situacions properes a l’explotació infantil”. Calia trobar l’equilibri.

Per la seva banda, la pedagoga Anna Ramis troba atractiu que els infants coneguin el món laboral dels pares. “És convenient i educatiu sempre que siguin feines que es puguin deixar veure, perquè potser n’hi ha que no són exemplars i, per tant, cal preservar-los d’ensenyar-los segons què”. Per Ramis aquest contacte els permetrà assolir nous aprenentatges prou interessants, tot i que precisa que cal fer-ho sense arribar a extrems: “No hem d’oblidar que les criatures són criatures i, per tant, els podem fer avorrir tot el que estigui relacionat amb la feina dels pares”.

I tot això sempre que siguin feines en què estigui ben vist que alguns dies els infants puguin acompanyar els pares. “N’hi ha moltes en què no és així, i per tant tot el que hem dit queda en no res”. En aquests casos caldrà buscar altres fórmules per conciliar.

La vida real

El psicòleg Xavier Oñate també troba sa que els fills coneguin de prop la feina dels pares. El lleure dels petits a l’estiu ho pot permetre. “Trobo que és la manera de posar-los en contacte amb la vida real. I sobretot si tenim en compte que l’últim informe PISA va mostrar que els joves catalans són els que menys se saben desenvolupar en el dia a dia de tot Europa”. Concretament, l’informe PISA deia que els joves de l’Estat no saben programar un MP3 ni comprar un bitllet de tren en una màquina.

El professor de pedagogia a la Universitat de Barcelona (UB) Enric Prats fa una distinció entre els fills que han d’acompanyar els pares per obligació (acostuma a passar quan hi ha negoci familiar) i els que ho fan per conciliar alguns dies. En aquest segon cas “és una manera suau d’introduir-los en responsabilitats diferents de les del curs normal”. Els que ho fan per obligació segur que també ho fan la resta de l’any, els caps de setmana, Nadal, Setmana Santa.

“Tant en un cas com en l’altre, i com que l’estiu és un temps molt llarg, em sembla bo que el dediquin a col·laborar en les feines en la mesura que puguin i que alhora els pares els assignin responsabilitats adequades a l’edat”, continua explicant Prats.

A Palafolls, el Miquel i la Sílvia, pagesos i pares de quatre criatures escolaritzades a casa, diuen que els seus fills ajuden en el que poden totes les setmanes de l’any: “Vivim al camp, on tenim els horts que cultivem, i per tant les criatures tenen a un pas de la porta de casa veure l’ofici dels pares”.

Els més petits dels quatre fan poca cosa, com a molt algun dia planten planter. Els grans fan més, però sempre la feina que els pares troben que poden fer i un màxim de dues hores. “Les feines que sí que tenen assignades durant els dotze mesos són les de casa: recollir i parar i desparar taula, per exemple”, diu el pare.

L’escriptor Emili Teixidor indicava que grans i petits “aprenem moltes coses com a conseqüència d’una altra activitat no directament educativa, com un subproducte d’un treball o un joc, sobretot en el temps d’oci”. I d’aquí que es pugui entendre “el comentari irònic del professor que, davant de l’anunci de la retallada del temps de vacances va exclamar: «Però si els joves no tenen vacances, quan aprendran?»”. Ironies a banda, l’estiu pot ser un temps molt educatiu.