Trastorn d’atenció en els infants

La psicopedagogia és la ciència que estudia els processos d’aprenentatge i d’ensenyament i els objectius principals són: la prevenció, detecció i intervenció en els problemes de l’aprenentatge de l’individu. És una disciplina bastant recent i en creixement constant; és per això que cada vegada hi ha més diagnòstics de dificultats d’aprenentatge.

Una de les dificultats més presents avui en dia és el TDA-H (Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat o sense), però avui ens centrarem en el trastorn amb hiperactivitat.

Els infants amb TDAH en general tenen dificultats en diversos àmbits de la seva vida i és important conèixer-ne el diagnòstic i tenir eines per ajudar a facilitar el desenvolupament d’aquests nins i nines. Per tal de fer una tasca adequada a les dificultats d’aquests infants, és important ser conscients que els nins i les nines són això, nins i nines, persones actives, inquietes, curioses... i els nins i nines amb TDAH són nins i nines, persones actives, inquietes, curioses, però a més tenen un trastorn que els pot dificultar l’aprenentatge. És essencial partir des d’aquesta perspectiva per conèixer i entendre les dificultats de cada infant i així poder adaptar, facilitar i afavorir-ne el desenvolupament.

Els nins i les nines amb TDAH tendeixen a ser definits com a infants disruptius, generalment, per falta de coneixements amb relació a aquest trastorn. La falta de concentració, les ‘distraccions’, la inquietud, la impulsivitat... són, entre d’altres, trets característics dels infants amb aquests trastorns. Per aquest motiu, hem d’oferir recursos per ajudar a millorar aquests aspectes, però mai atribuir una intencionalitat als infants perquè, com hem dit anteriorment, és un trastorn i, encara que per algunes persones sigui difícil mantenir aquest enfocament, és essencial fer-ho per poder realitzar una bona intervenció.

Bones intervencions

A què ens referim amb aquestes intervencions? Doncs el ventall és molt ampli. Podem partir de petites actuacions tan simples com que a classe sigui l’infant en qüestió l’encarregat d’anar a cercar retoladors per a la pissarra: el simple fet de canviar d’entorn, d’anar fins a un altre espai, de posar el cos en moviment i, a més, assumir aquesta responsabilitat pot afavorir el seu comportament i també la capacitat d’atenció durant el temps que quedi de classe. Així mateix, es poden fer adaptacions curriculars no significatives (ACNS) en les avaluacions, com per exemple destacant les informacions més importants, pautant les activitats passa per passa, reduint el nombre de preguntes o deixant més temps per fer els exàmens. A casa és molt important pautar rutines clares amb horaris, fer activitats extraescolars, promoure jocs de taula amb distintes consignes o que funcionin per torns...

Un altre tret molt característic i que s’observa de manera freqüent són les cridades d’atenció; com bé indica la paraula, l’objectiu d’aquesta conducta és obtenir l’atenció d’algú altre. El que no tenim present en moltes ocasions és que els nins i les nines estan satisfets si obtenen l’atenció de l’altre ja sigui a través d’una conducta positiva com negativa. És per això que és d’especial importància identificar aquells infants que de manera rutinària reclamen l’atenció de l’adult (mare, pare, professor/a...) i oferir-li aquesta atenció només en cas de conductes positives.

“Però, i si està molestant un altre nin, què faig, el deix molestar-lo?”. La resposta és no. Les conductes disruptives, sobretot quan interfereixen en la tasca d’un altre company, s’han d’aturar, però sense donar a l’infant protagonisme o atenció, ja que és el que reclama.

Aquesta intervenció ha d’anar acompanyada de reforç positiu sempre que es produeixi una bona conducta, ja que així el nin o la nina aprendrà que per assolir el seu objectiu (obtenir l’atenció d’algú altre) és molt més profitós fer-ho a través d’un bon comportament.

Les propostes esmentades anteriorment no són més que exemples, però per establir i concretar les actuacions que poden ser positives per a cada infant és important conèixer-los i individualitzar i personalitzar les propostes. En conclusió, si tenim ple coneixement i consciència de les dificultats dels infants que pateixen aquest trastorn, podrem oferir les eines necessàries per superar-les i els ajudarem també a potenciar totes les seves capacitats.

Maria Bonet Arbós és psicopedagoga de Salut i Moviment