Tic-tac, tic-tac… Donar temps per tenir temps, lliçó de vida

Que els ritmes socials s’imposen és un fet. Vivim dins una espiral de moviments exigents que no deixen pas a créixer amb tranquil·litat. A la sala d’expressió corporal els nins dicten l’estrès que això reporta al llarg de la infantesa i el seu desenvolupament.

 En el passat es tenia més en compte el ritme natural dels estadis cíclics de la vida: aquesta concordava amb els ritmes de la naturalesa. Es donava temps perquè succeïssin les coses. Les collites i el bestiar no s’explotaven amb el propòsit de productivitat, fins i tot a la terra se li concedia el temps de guaret, per descansar i recuperar els seus nutrients. Traslladant aquest símil, aplicable a les persones, i sobretot als nins, que estan en època de creixement, vindria a ser el fet de poder concedir un estat emocional de repòs que permeti assimilar les experiències de la vida, per transcendir un model social en el qual s‘empeny la societat a una productivitat desenfrenada.

El temps de guaret no és un temps mort, en el qual no passa res, sinó tot el contrari, es dipositen les capes sedimentàries de les nostres potencialitats i del nostre sentiment. Assentar el que sentim i ens passa des del repòs crea un pont entre la vida interior i l’acció cap a fora i permet metabolitzar orgànicament els continguts psíquics. Així doncs, pensem per un moment el que això significa per al creixement i desenvolupament integral dels infants, si els ajudam a integrar aquests conceptes de vida.

Estam exposats a un sistema social que ens indueix a produir i produir, consumir i consumir, fer i fer. Ens fa esclaus de les ofertes llamineres que ofereix l’aparador de la vida i basa l’existència en el tenir i el fer. Aquest patró de comportament social, si no estam atents com a pares-adults, ens engoleix i l’extrapolam als nostres fills com a únic sistema de vida, i els ho volem donar tot i més, exigint-los alhora a rebre-ho tot i més. Ja no tenim boca i dents per mastegar la vida, ara és com un embut per empassar el que suposam que és imprescindible… I no és així, la simplicitat ha desaparegut de les expectatives de l’ésser humà, i just dins ella hi ha la informació més important, el dret de viure i aprendre a triar.

L’ensenyament evolutiu a partir dels dos anys és, justament, el de transitar per les pulsions, impulsos i desitjos. El papà-mamà funciona com el ‘jo’ auxiliar, que el nin-nina està construint. L’aprenentatge implica aquest trànsit per la frustració que ocasiona el fet de no aconseguir tot el que volem. Aquest camí conduït per voler satisfer els desitjos és legítim i l’han de recórrer els nins en primera persona. Ancorar l’exploració en tot el que té a veure amb el fet de poder obtenir els resultats desitjats és la manera d’integrar aquesta experiència per convertir-se en una persona adulta. S’ha de pensar que és un camí atrevit i que els pares són el suport dels petits, ja que l’infant no té encara la maduresa joica per fer-ho i manlleva el ‘jo’ dels pares. Aquest ‘jo’ dels pares permetrà les renúncies i l’assentament del desenvolupament integral (pulsions, impulsos, desitjos) en els seus fills.

Necessitats i mancances

Els pares creixen també amb els fills, i en les etapes primerenques actuen conjuntament amb ells. El més important és no confondre l’evolució del nin amb la pròpia del progenitor quan viu aquestes etapes i poder crear la distància necessària per veure quines necessitats són d’ells i quines són dels infants, sobretot perquè no es traslladin projeccions sense resoldre de la nostra infància cap a ells, malgrat que tampoc seria censurable, ja que és inevitable, en ser pare o mare, que se’ns desperti el nin-nina interior que vam ser, i se’ns revelin aspectes del creixement intern, com podrien ser necessitats i mancances que vam tenir cobertes o no. Com abans s’explicava, ser fills causa una revisió constant de la vida en els pares i de la seva evolució; aquí els petits també executen, subliminarment, una tasca: donar una mena de segona oportunitat de creixement als seus referents. Quin regal!

Tornant a la sala i a tot el que el cos conta expressant-se, s’ha de dir que el que més aviat es deixa veure són els buits o les riqueses que pertanyen als nins i es mostren des del cor i des de les entranyes. A la sala tresquen per les possibilitats en el temps de les sessions d’expressió corporal, per connectar amb el seu món interior, i ho fan sense adonar-se’n. Això els aporta plaer, plaer de viure.

Aquesta mirada atenta que necessiten en el fet de no ser confosos amb les necessitats dels pares es pot extrapolar davant el model educatiu. És important cuidar, discriminant el que els nins necessiten envers el col·lectiu educatiu i el que necessiten les persones que els acompanyen durant tantes hores en l’àmbit escolar.

Cuidar per cuidar-nos, per donar-nos espais de guaret, per sentir-nos al més pròxims a la naturalesa profunda de qui som en realitat i no caure a convertir-nos en víctimes ni botxins d’un sistema, i ajudar a crear una societat amb l’educació i l’acompanyament dels nostres fills és lliçó de vida.

“Ells són les llavors per a un món millor. Donem-los les possibilitats i el temps per construir-lo”!