Sol Picó: "No vaig entrar a l’Institut del Teatre perquè van dir que estava grassa"

Sol Picó (Alcoi, 1967) és ballarina i coreògrafa. Va crear la seva companyia de dansa el 1994. Del 12 al 29 de desembre presenta Macarron Power al Teatre Nacional de Catalunya.

De petita no parava quieta. “Era la típica nena que anava tot el dia per casa movent-me i la mare em va apuntar a una escola que es deia María Jesús Rodríguez, a Alcoi, d’una senyora que havia ballat al cor del Liceu. Ella em va traspassar la passió per la dansa”. Va estudiar al Col·legi Sant Roc d’Alcoi. “Era de monges, femení, però unes monges de les quals tinc un record divertidíssim. Estaven més avorrides que nosaltres i sempre em deien: «Marisol, organiza algo». Jo era Marisol, la ballarina".

Com combinaves la dansa i l’escola? “Acabava el col·legi a les sis de la tarda i després cada dia feia dues hores de dansa. Era una pràctica potent, des dels sis anys que vaig agafar la barra. Allà vaig aprendre el que era la disciplina i el fet de focalitzar-te en una cosa”. I com t’ho feies per estudiar? “Vaig acabar la carrera de dansa, que en aquella època eren sis anys, als disset anys. L’època de l’institut va ser difícil, també perquè jo em preocupava per treure bones notes. I les treia perquè m’esforçava molt. M’aixecava a les cinc del matí per estudiar”. Ballar és una vocació. “Ja des dels sis anys era una apassionada de la dansa, però no tenia ni idea cap on podia anar això perquè a Alcoi no tenies cap perspectiva de res”.

El seu pare era comercial d'Starlux, una marca d’alimentació. La seva mare era mestressa de casa. “Quan tenia setze anys ma mare es va morir de sobte. Li feia mal al cap i en aquella època no li devien fer bé les proves, i va durar dos mesos amb mals de cap i un dia ja no es va aixecar. I vaig dir, què faig? Em quedo aquí? Era el moment que havia de sortir fora, encara estava a l’institut”.

Marxar de casa

I vas marxar a València. “Un any. El meu germà, cinc anys més gran, em va ajudar a convèncer el pare i vaig anar-hi a estudiar informació i turisme. El meu germà havia estudiat farmàcia, però ell em veia amb un desig tan gran per la dansa que sempre em va ajudar. D’adolescent, quan jo arribava tard a casa el despertava perquè fes veure que arribava amb mi i així el pare no m’esbronqués”.

I a València va continuar amb la dansa. “A l’escola de Rosángeles Valls vaig entrar en contacte amb la dansa contemporània. I vaig conèixer una noia que em va dir: me’n vaig a fer les proves de l’Institut del Teatre a Barcelona. I jo li vaig dir que m'hi sumava. Vaig fer les proves, però no vaig entrar perquè van dir que estava grassa”.

Com se supera això? “Jo era molt forta o la mort de la meva mare em va fer molt forta i vaig pensar: «de grassa en seràs tu». Però ho vaig passar fatal, perquè amb disset anys les teves inseguretats hi són ben presents. El pare em va dir: «Et deixo tres mesos a Barcelona i ho proves i, si no, tornes i muntes aquí una acadèmia»”.

No va tornar. “A Barcelona hi havia La Fàbrica Espai de Dansa que portava la germana de Cesc Gelabert i una altra senyora i em van veure aquella ànsia i aquella bogeria per la dansa que em van becar. Era un lloc meravellós, venien professors de tot el món”.

El teu secret és la fortalesa mental? “El 80% de les noies que estudiaven amb mi tenien mil vegades millor forma física que jo, però la força mental en aquestes feines és fonamental i jo la tenia. Tenir un pare que et va estirant cap a casa i haver de demostrar que això que vols és seriós, també fa molt”.

Quan es va convèncer el teu pare? “Ha trigat molt, perquè vas donant tombs i ni tan sols quan vaig muntar la companyia ho veia clar, sempre em deia «però pots viure d’això»? Jo donava moltes classes per poder guanyar diners. Diria que el vaig veure finalment convençut quan em van donar el Premi Nacional de Catalunya el 2004”.