Tinc por que s'emmiralli massa en mi

SabadellEls fills observen, retenen i reprodueixen. Es fixen en els models adults propers (el pare, la mare) i en calquen el comportament, l’incorporen, el fan seu. La psicòloga sanitària Sílvia Noguer, directora de l’institut Nexus de Sabadell i professora associada de la UAB, recorda que la imitació no és pas un recurs exclusivament humà: "Els fills ens imiten perquè és la forma d’aprenentatge de la majoria d’espècies animals. És com aprenem. Imitem els models que se’ns assemblen més".

Per què els fills imiten els pares?

Noguer confirma que el progenitor triat com a model número u va lligat al gènere de la criatura: simplement, per semblança. "És típic que les nenes imitin més les coses que fa la mare i els nens, les que fa el pare, però no únicament. També imiten i aprenen coses de l’altre progenitor". I d’altres persones de l’entorn.

A l’engranatge hi falta, encara, una roda dentada: el premi. Una altra eina amb què els adults esculpim els infants: "Anem modelant allò que els nostres fills van aprenent a través de gratificar o celebrar els seus petits acostaments a la conducta o l’objectiu final que volem que aconsegueixin. En celebrem els primers passos, salts, tombarelles, i després també anem reforçant la millora i la qualitat de cadascun d’aquests aprenentatges".

La imitació és molt intensa en la primera infància, quan les criatures són més vulnerables i menys traçudes. "I sembla que desapareix (però no és així) per passar a ser quasi tot el contrari durant l’adolescència, etapa en la qual, sovint, es volen allunyar més dels pares per experimentar i sentir-se independents i autònoms".

És raonable, voler donar-los bon exemple?

Els pares s’adonen que part del comportament dels menuts depèn del que els hagin vist fer. Tinguem-ne cura, doncs. "És important -adverteix la psicòloga- com diem les coses i com ens comportem davant d’ells. Per tant, la nostra part fosca l’hem d’autocontrolar i gestionar per donar-los les millors eines assertives que tenim. I així evolucionar positivament, de mica en mica, millorant la conducta i les interaccions, tan importants en una espècie tan social com la nostra".

I si l’emmirallament és excessiu?

L’experta és taxativa: "Si un fill s’emmiralla massa en nosaltres i mostra dependència de la nostra valoració o opinió, pot ser que tingui dificultats per trobar els seus propis recursos o que els adults no li hàgim deixat gaire marge de maniobra. Ens hem de preocupar si veiem que això en coarta l’autonomia". Si no, calma.

Mitificar els pares és positiu i inevitable?

"Està bé que els fills ens admirin i es puguin sentir orgullosos de com som o d’allò a què ens dediquem. Però és bo que coneguin unes altres maneres de fer o de ser, uns altres entorns, unes altres persones. Això farà que puguin veure què els agrada més o què els resulta més útil i així aconseguiran la seva pròpia manera de fer, la seva pròpia opinió, el seu propi criteri". I recomana: "Tenir més d’un referent és necessari i molt oportú".

Com podem fomentar que tinguin personalitat pròpia?

Sílvia Noguer exposa la clau per educar una personeta nova sense crear un minijò: "Els pares podem no estar d’acord amb allò que els fills fan o diuen, però no amb allò que senten, que és el seu jo més intern; si no n’acceptem les emocions, no acceptem qui són. El que modelarem és allò que fan amb allò que senten. Respectant-ne molt la manera de ser, les emocions: ‘Buf, veig que estàs molt enfadat amb el que ha passat... No m’agrada, però, que facis servir aquestes paraulotes’". I anar modelant.