¿S'ha d'obligar les criatures a fer petons?

BarcelonaA poc a poc l’ensurt de la pandèmia queda enrere, i recuperem el contacte físic més enllà del nucli familiar. Aquest temps també ens ha servit per reflexionar sobre el sentit de les mostres d’afecte. Perquè no a tothom li agrada fer abraçades i petons, i menys encara quan són per pur convencionalisme social i cultural. Un fet que s'ha de tractar amb especial cura i atenció quan es parla de criatures, especialment en els seus primers set anys de vida, que és quan es construeixen com a persones i aprenen a relacionar-se amb el seu entorn. 

Com són les mostres d’afecte dels infants?

Les mostres d’afecte dels infants i dels adults no poden ser una obligació: han de ser expressions espontànies, ja que són la conseqüència d’una emoció o un sentiment. És cert que en la nostra cultura el petó s’utilitza com una salutació informal a persones emocionalment properes o de la família per mostrar cortesia, però també es relaciona amb sentiments de lleialtat, afecte, amor o respecte. Els infants actuen gairebé sempre de forma natural guiats per les seves emocions i sensacions, una manera de fer que perden a mesura que es fan grans. Així, s’acosten a les persones que els transmeten bones vibracions i que senten que els cuiden i els respecten. Com explica Mireia Bosch, psicòloga sanitària especialitzada en embaràs, part, postpart i criança, les mostres d’afecte que fa cada infant van molt lligades amb les que es viuen dins la pròpia família. "Ells fan petons perquè veuen que els adults en fem”, apunta.

Per què cal preservar el seu espai vital?

Quan es preserva l’espai vital de l’infant s'està posant un límit físic. Aquest límit és molt personal i cadascú tria el seu. Els pares i mares els han d’ajudar a trobar i a fer respectar aquests límits físics. Si els obliguen a expressar mostres d’afecte, el nen o nena pot viure emocions de desplaer, fàstic i fins i tot vergonya, perquè no està còmode amb la situació. Això farà que, en pròximes trobades familiars o en espais amb molta gent, se senti nerviós o amb por, ja que senten inseguretat, no saben com protegir-se i no confien que els seus pares i mares ho facin. A la llarga poden ser infants que busquin aïllament social perquè viuen les trobades socials com una obligació. A més, com comenta Bosch, es converteixen en criatures més apagades, insegures d'elles mateixes, amb problemes per dormir i/o menjar, que fan ús abusiu de les pantalles i acaben perpetuant les relacions abusives. “Si es desregulen amb el contacte social, senten unes emocions que no poden gestionar, i busquen regular-se en tot allò que sí que poden controlar”, afegeix. 

Com els podem acompanyar com a pares i mares?

Cal ensenyar-los normes bàsiques d’educació i convivència en societat, com saludar-se i acomiadar-se però la manera com fer-ho la poden decidir ells segons com sigui el seu espai vital. "Pot ser amb la mà, llançant un petó, una mirada, etc. És tan fàcil com preguntar-ho a ells i donar-los més llibertat”, diu l'experta. Per a un bon acompanyament cal que la comunicació dins el nucli familiar sigui fluida. I fixar-nos especialment amb el seu llenguatge no verbal. Si en una situació de presentacions ens estreny la mà, abaixa el cap o s’allunya és perquè no se sent a gust i no se sent amb fortalesa per expressar el que realment sent. Per prevenir aquestes situacions Bosch recomana conversar amb ells sobre el consentiment i com posar límits sobre el propi cos a través de contes, per exemple. O aprofitar situacions del dia a dia per preguntar-los directament com voldrien saludar tal persona. "Cal que entenguin que hi ha moltes formes d’afecte i que expressar-les no té per què passar per un contacte físic obligatori”, matisa.

Si l’infant no pot remarcar els seus límits físics és primordial que els altres entenguin que els seus pares i mares sí que ho poden fer. “És important no escoltar el xantatge emocional que a vegades es dona en aquestes situacions. No els ha de preocupar si es queda bé o malament amb l’altre, han de defensar la postura del fill o filla. Mirar pel seu benestar emocional, i més encara en la primera infància, quan els límits físics els posem nosaltres”. Quan l’infant –afegeix l'experta– veu que nosaltres posem límits, també aprèn a posar-los, a poder defensar-los i actuar amb assertivitat en un futur.

Si no forcem, en un futur tampoc es forçarà?

Segons dades de la Fundació Vicki Bernadet, un nounat té un 20% de possibilitats de patir un abús sexual infantil al llarg de la seva vida. I l’informe de Save the Children sobre abusos sexuals a la infància al nostre país diu que el 84% dels abusadors són coneguts, i destaca que la meitat són de l’entorn familiar. Per tant, es pot afirmar que no obligar-los a fer petons és també una prevenció de l’abús sexual infantil que poden patir en un futur. Si posen límits des de petits, els posaran sempre. A més, també aprenen a construir relacions socials sanes, a valorar el seu propi cos, a escoltar les seves emocions i a gestionar-les i, per descomptat, a respectar els límits dels altres. "En la societat actual, sembla que per fi hi ha la filosofia de tractar els infants com a persones que són i des del respecte", conclou Bosch.