Per què mai has de donar una bufetada al teu fill?

BarcelonaUna bufetada és el resultat del desbordament de l'adult davant d'una situació que genera frustració, impotència, confusió i dificultats de contenció en un moment determinat, asseguren les psicòlogues Ester Camprodon i Núria López, de l'Hospital Sant Joan de Déu, a l'observatori Faros. És per això que segons les expertes una bufetada és "un acte impulsiu" que tot i que persegueix educar "no funciona".

Un nadó expressa les seves necessitats, pors o emocions a través de rebequeries des que neix perquè no sap fer-ho d'una altra manera i aprèn autoregular-se a partir de la repetició d'experiències i les respostes que li dona l'adult de forma tranquil·la.

Per què fan rebequeries?

La conducta desafiant d'un nen acostuma a ser perquè expressa inadequadament emocions desagradables i perquè posa a prova la capacitat de contenció de l'adult. És per això, segons les psicòlogues, que és aconsellable que els adults mantinguin la calma. "La coherència, consistència i claredat dels límits són essencials per al bon desenvolupament dels infants, i els ajuda a créixer en un entorn predictible, segur i de confiança que permet una bona capacitat d’autonomia", asseguren.

Què passa si li donem una bufetada?

Doncs que el nen aprèn que amb aquella conducta el "món s'atura", i que l'adult només pensa en ell des del descontrol; per tant, aconsegueix just l'efecte contrari: reforçar la conducta no desitjada. És probable, asseguren les psicòlogues, que a curt termini tinguem la impressió que l’agressió física, els crits, les amenaces i l’autoritarisme en general funcionen, potser els fills deixen de dur a terme les conductes no desitjades a curt termini, però les conseqüències a mitjà termini són que actuen dirigits per la por, per evitar el càstig, i això es tradueix en una identitat negativa, una baixa autoestima, una falta de creativitat i en la presència de pors i ansietats. A més, també és el màxim fracàs de la comunicació entre pares i fills. "Un vincle que s’ha basat en la violència dificultarà molt que en moments com l’adolescència tinguem les eines per apropar-nos al nostre fill. En canvi, un vincle basat en la confiança, en la validació emocional i en l’acompanyament tindrà un efecte positiu al llarg de la vida de l’infant", puntualitzen les expertes de l'Hospital Sant Joan de Déu.

Llavors, com ha d'actuar l'adult davant d'un mal comportament?

Primer validant la conducta del menor ("Veig que t'estàs enfadant" o "Entenc que et faci molta mandra fer els deures" o "Ja veig que no t'agrada perdre"), després educant des de les conseqüències naturals dels seus actes i en l’assumpció de responsabilitats ("Si no fa els deures, què creus que passarà demà a l'escola?") i oferint-li alternatives o el seu espai ("Busquem junts una solució?"). "El nen o nena creixerà en un entorn tranquil, comprensiu, validador que li farà possible l’adquisició d’una autoestima sòlida i de recursos i estratègies adaptatives de gestió emocional i interpersonal", asseguren les psicòlogues.

Això vol dir que s'ha de ser permissiu?

No, s'han de posar límits des de les primeres etapes, perquè són bàsics per a un bon funcionament familiar i per garantir un entorn predictible, endreçat, que aporti seguretat i permeti l’autonomia i l’autoregulació. S’aconsella que els límits siguin clars, consensuats pel sistema parental de manera prèvia al moment “calent” del conflicte, proporcionals i coherents a la situació, i sempre han d’incloure una experiència reparadora. Una comunicació sincera, oberta i sense tabús ajudarà a construir una relació de confiança. "Hi ha una tendència a evitar connectar amb el patiment dels nostres fills i filles, i la violència és una bona manera de no veure’l, de no acompanyar. Mentre estem enfadats, violents, no patim pel malestar del nostre fill", apunten les expertes.