La gestualitat de la cara i l’entonació –la prosòdia– són un binomi per tal que els infants detectin la cortesia d’algú que se’ls adreça. Així ho demostra l’estudi de les investigadores Iris Hübscher i Laura Wagner, amb Pilar Prieto com a professora d’investigació Icrea del departament de traducció i ciències del llenguatge de la UPF, que l'any passat van publicar a Journal of Politeness Research Language, Behaviour, Culture. És el primer estudi que demostra que els nens de tres anys són sensibles al significat de la cortesia a través dels indicis facials i el to de veu. “Malgrat les evidències, fins ara hi havia proves contradictòries sobre si els infants en edat preescolar empren aquests indicis per deduir la cortesia dels parlants”, assegura Pilar Prieto. Per fer l’estudi, es va dissenyar un experiment en què els infants escoltaven una petició dirigida a ells, com ara Em pots donar aquesta joguina? (seguit o no del sisplau) pronunciada amb amabilitat o de forma descortesa. Hi van participar 36 infants americans de tres anys i de parla anglesa. “Això té implicacions per a pares, cuidadors i professors d'educació infantil perquè suggereix prendre consciència dels comportaments socials i pragmàtics dels nens, ja que sovint només se centra en el contingut verbal”, va destacar Hübscher.
Com i quan s’adonen els infants del poder i de les jerarquies socials?
Una recerca de la Universitat Pompeu Fabra dona pistes sobre com la canalla petita ja aprèn a distingir qui ostenta el poder
Els investigadors Jesús Bas i Núria Sebastián-Gallés, membres del grup de recerca Adquisició de la Parla i Percepció (SAP) del Centre Cervell i Cognició (CBC), adscrit al departament de tecnologies de la informació i les comunicacions (DTIC) de la Universitat Pompeu Fabra, han publicat una recerca segons la qual abans dels dos anys els infants ja són capaços d’inferir l’estatus social sense la necessitat de presenciar com un dels individus s’imposa sobre l’altre.
Les persones, com la majoria d’animals socials, tendeixen a organitzar-se jeràrquicament. En qualsevol grup que hi hagi relació social sempre hi ha individus que, per raons diverses, influeixen de manera significativa en la conducta dels altres o s’imposen. Aquests membres són líders del seu grup i la resta els reconeixen amb un estatus més alt dintre del grup social al qual pertanyen. D’exemples de jerarquies n'hi ha tants com vulgueu: entre pares i mares, entre els fills, els mestres i els alumnes, els caps i els treballadors, etc.
Naixem socialitzats amb aquesta jerarquia? En quin moment els infants comencen a reconèixer quines persones tenen més o menys rang social? Aquest ha sigut, precisament, el punt de partida d’aquesta investigació.
Relacions de poder sense força física
Si us imagineu una comunitat de goril·les de seguida queda clar quin és el mascle predominant. Però, en les relacions socials que trenem els humans entre nosaltres, la força no és el component principal per establir la jerarquia. Jesús Bas explica que molts dels estudis fins ara avaluaven la força física i, precisament per això, “des del Laboratori de Recerca en Infància de la UPF vam decidir estudiar si els infants també són capaços d’identificar els individus amb un estatus social més alt quan la força física de les persones no hi entra en joc”.
Amb aquest propòsit, “vam dissenyar un estudi en què infants de 15 a 18 mesos observaven de manera repetida com dues persones volien agafar un peluix alhora. Una d’elles (sempre era la mateixa) se’l quedava i exhibia així el seu poder social”. A diferència dels altres estudis, no s’imposava per la força, sinó que semblava que una de les dues persones cedia el peluix a l’altra “com a senyal de respecte”.
Després canviaven d’escenari i les dues mateixes persones feien el gest d’asseure’s en una mateixa cadira. En aquest cas, es presentava dos finals diferents als infants. En el primer cas, la persona que s’havia quedat el peluix era la que s’asseia a la cadira. En l’altre, la persona que semblava que havia cedit el peluix era qui s’hi asseia. Estudiant les reaccions dels infants, els investigadors van trobar que només els més grans (els que ja tenien 18 mesos) se sorprenien que la persona que havia cedit el peluix fos qui s’assegués a la cadira. Per tant, els nens de 18 mesos –però no pas els de 15– se sorprenien que “qui controlava el peluix no controlés també la cadira”.
Reconèixer relacions socials complexes
És un signe de relacions socials complexes reconèixer aquest estatus de poder o dominància quan no hi ha ús de la força física. Aquest estudi ve a demostrar com els infants, abans dels dos anys, són capaços de determinar l’estatus social entre diferents individus sense que un s’imposi físicament sobre l’altre. Els infants, doncs, poden comprendre les relacions socials més complexes sense que hi hagin d’entrar en joc mecanismes primaris com la força física.
Aquest estudi es va publicar el 10 de gener d’aquest any a la revista Plos one.