Quan arriba el tsunami de la preadolescència

De sobte, un dia aquell “no em ratllis!” passa a ser el pa de cada dia en les converses amb els fills d’entre 12 i 15 anys. N’hi ha que comencen abans i n’hi ha que triguen una mica més, però més o menys al llarg de l’ESO tots passen per aquesta fase en major o menor mesura.

“Un matí, de sobte, no hi ha per on agafar-lo”, explica la Noe, que és mare de tres fills. En Jan és el gran i està immers en aquesta etapa de la vida. La Noe té la sensació que li han canviat el fill de dalt a baix. Tot allò que li agradava fins fa quatre dies ara ja no li ve de gust: “Abans li deies d’anar a la platja o a fer un gelat amb les seves germanes i estava content, i ara tot és un problema i no li sembla bé res”.

La majoria de pares, quan el nostre fill o filla arriba a la preadolescència, ens sentim descol·locats com la Noe. N’hem sentit a parlar i ens sembla que estem preparats per afrontar-la, però un cop hi som la cosa es complica, i molt. Molts pares i mares sentim que és com un tsunami que ens arrossega, que el nostre fill és una altra persona que fins i tot ens costa de reconèixer. Ens sentim impotents i incapaços.

“Ja no som els seus superherois ni els millors pares del món”. Així de clar ho diuen Alberto Pellai i Barbara Tamborini al llibre 'La edad del tsunami. Cómo sobrevivir a un hijo preadolescente' (editorial Paidós), on expliquen que a la preadolescència els nanos fan “la primera transició important de la dependència total del món adult a una condició de semiautonomia”. Els nois i les noies s’enfronten a canvis molt importants, tant interiors com exteriors. Intenten valer-se per ells mateixos, aconseguir espais d’autonomia, posar-se a prova dins del seu grup d’iguals, però per molt que ho intentin en realitat encara no estan preparats per sortir-se’n sense la supervisió, l’ajuda i la protecció dels adults.

Un cervell encara immadur

Alberto Pellai i Barbara Tamborini destaquen en el seu llibre 'La edad del tsunami' la importància de ser conscients que el cervell d’un preadolescent és immadur i no funciona com el cervell dels grans. Alguns dels efectes d’aquesta immaduresa són la incapacitat de controlar els impulsos agressius i la dificultat de regular les emocions. És més, el cervell emocional empeny els preadolescents a dir i fer coses que en realitat no pensen. En aquests casos -recomanen els autors- el nostre paper com a adults no ha de ser interpretar les seves paraules de manera literal sinó ajudar-los a regular els seus “desbordaments emocionals”. Segons Albert Alegre, en general, els preadolescents són molt insegurs emocionalment, “tenen molta por de no ser tan guais i guapos com els altres”. I precisament perquè el seu cervell encara no està madur, els pares ens hem d’esforçar a donar-los suport, tenir molta paciència i deixar-los espai perquè vagin aprenent les coses a la seva manera i es vagin equivocant i provant.

Segons Albert Alegre, professor de la facultat d’educació de la Universitat d’East Stroudsburg, als Estats Units, i autor del llibre 'Cómo desarrollar la inteligencia emocional de los niños: estrategias para padres' (editorial Pirámide), “la dificultat més important que ens trobem els pares és que deixem de ser la principal referència, i el que volen els joves ja no és agradar-nos sinó encaixar amb els amics i amb la gent del seu voltant”. I no només deixem de ser el seu referent sinó que ens qüestionen i posen en dubte qualsevol cosa que els diem.

NOUS REFERENTS

“Jo tenia la percepció que ho estava fent bé com a mare -diu la Noe- i, en canvi, tinc un fill que m’està dient que no, que ho estic fent molt malament”. Amb el tsunami de la preadolescència arriba el desconcert i la inseguretat de molts pares. Els nanos reclamen llibertat però els pares sentim que hem de continuar protegint-los. “Ha passat de dependre de mi a no voler saber-ne res”, assegura la Noe. Segons Alegre, és un moment en què els joves “necessiten trobar el seu lloc en el món i saber si valen, si es poden comparar amb els altres, si encaixen”. I això passa a ser prioritari.

La Noe té clar que no pot donar al Jan tota la llibertat que reclama, però que tampoc pot continuar relacionant-s’hi de la mateixa manera. I no es tracta només de tenir paciència. Tal com diuen Pellai i Tamborini, la paciència com a estratègia per sobreviure a aquest període és un ingredient necessari i “en dosis massives”, però no l’únic.

MÉS ESPAI

“Els pares patim i necessitem estar-los a sobre per estalviar-los disgustos”, assegura Alegre, que creu que és important establir unes normes si es traspassen determinats límits. S’ha de parlar, però dins d’aquests límits és imprescindible deixar-los espai: “Ells estan descobrint qui són i la seva posició en el món i no poden fer-ho si els estem dient tota l’estona què han de fer i què no fan bé, perquè llavors no els deixem espai per provar i per equivocar-se i aprendre”.

El Jan, el fill de la Noe, li reclama que li permeti equivocar-se, que el deixi estavellar-se i que ell ja es farà responsable de les conseqüències, però la mare confessa que li costa i se li fa molt difícil, per exemple, deixar que s’estigui dues hores davant de l’ordinador si l’endemà té un examen.

A 'La edad del tsunami', Pellai i Tamborini també recomanen mantenir les distàncies: “Prou lluny perquè els joves no se sentin controlats ni limitats obsessivament, però prou a prop per supervisar el territori de creixement i poder intervenir a temps si veiem a venir algun perill imminent o un risc excessiu”.

Els pares hem de confiar que el fill serà capaç d’organitzar-se ell sol i ells han d’aprendre a gestionar els seus compromisos. No hem de tenir por del que comporta l’exploració.

Alegre destaca també la importància que els nanos arribin a aquesta etapa amb una certa intel·ligència emocional, perquè així sabran relacionar-se millor i els serà més fàcil encaixar amb el grup, caure bé a la gent i fer amistats, i també saben millor qui són, què pensen i què volen. En definitiva, els costa menys defensar-se de la pressió de grup i tenen més capacitat per decidir si volen seguir el camí del grup o no.

Menys sermons i més escoltar

Fa poc la Noe va tenir una llarga conversa amb el seu fill gran, en Jan. Durant la xerrada ell li va retreure que cada vegada que surt de casa li pregunti si ja porta les claus, perquè això el fa sentir com un inútil. Ella no n’era gens conscient, senzillament és el que ha estat fent els últims anys i no s’havia adonat que el seu fill ja no necessita que li recordi que s’emporti les claus. Segons l’especialista en educació emocional Albert Alegre, la majoria dels pares es passen el 90% del temps corregint els fills i dient-los el que haurien de fer i de quina manera. I això va minant la relació i fa que es vagi trencant. Alegre recomana intentar parlar de coses que ens connecten amb ells, de sèries, esports, jocs d’ordinador, música… Buscar temes que siguin comuns. I parlar tan sovint com es pugui. D’aquesta manera aconseguirem que se sentin a gust amb nosaltres i és més fàcil que quan tinguin un problema ens en vinguin a parlar. Recorda també que necessiten molt més sentir-se escoltats que alliçonats. Si com a pares volem tenir alguna influència en ells, el millor és escoltar-los.