Pares estressats i cansats: "No tinc temps de jugar amb els meus fills"

BarcelonaTots ens hem sentit més d'un cop massa cansats i desbordats amb les tasques diàries per posar-nos a jugar amb les nostres criatures. "Tot va molt ràpid, pràcticament no tenim temps de relaxar-nos, i ens cal trobar temps per parar i jugar, per escoltar els infants i que ens expliquin què volen fer realment", diu Cristina de Sancha, mestra d'educació infantil i primària i autora del llibre A ritme d'infant. Acompanyament a nens de 3 a 6 anys. La terapeuta familiar sistèmica i mestra d'educació especial, infantil i primària Meritxell Giralt apunta que vivim en una societat "poc atenta a la infància". Al seu parer, la societat actual no inclou les necessitats de la primera infància i, per tant, "no hi ha un acompanyament majoritàriament respectuós" cap a ells. Tot i això, celebra Giralt, "cada cop hi ha més famílies que es plantegen quin acompanyament, quina criança i quina educació volen donar als seus fills”. I subratlla: "No volen que algú altre els eduqui, sinó participar d’aquest procés de creixement".

Risc de desconnexió familiar

Per a De Sancha, la manca de temps i de reflexió, així com d’escolta activa i d'acompanyament entre els tres i sis anys també "pot potenciar la desconnexió familiar". "Ens centrem tant en el fer que sovint deixem de banda allò realment important. És vital trobar moments durant el dia per tornar a connectar, amb nosaltres i entre nosaltres". En aquest sentit, Giralt apunta que "el dany col·lateral més gran" que provoca la manca de dedicació d’un temps de qualitat per part d’uns pares i mares que van tot el dia estressats "és la restricció d’hores de convivència i vivència familiar". Alhora, apunta Giralt, hi ha famílies en les quals es veu afectada la comunicació: "Anem tan fins dalt i tan cansats que, quan ens trobem, només tenim esma per mirar la televisió”. A parer seu, "falten espais de comunicació verbal i de vivència compartida al voltant, per exemple, del joc". "Hi ha pares i mares que no tenen temps de seure amb els fills a terra a jugar, que les estones que són a casa estan ocupats amb temes de logística i del dia a dia, i el joc, el gaudi i l’aprenentatge compartit acaba sent un privilegi", afegeix.

Entre els tres i els sis anys, les criatures passen per un gran nombre de vivències a casa i a l’escola que els ajuden a comprendre el món, experiències que els desperten moltes emocions i necessiten acompanyament emocional. En paraules de Giralt, necessiten uns pares "que puguin estar presents i saber què li ha passat al seu fill i que puguin observar la seva expressió corporal o facial més enllà del que puguin dir-nos mestres, avis o cangurs". Cal, tanmateix, acompanyar-los a l'hora de detectar i posar nom a aquestes emocions, expressar-les i gestionar-les. "I tot aquest estrès del dia a dia fa que tot això quedi com una cosa circumstancial i secundària. De vegades terciària". Segons Giralt, el fet de no poder gestionar les emocions davant la insatisfacció de necessitats no cobertes, fa que, de vegades, "s’accentuïn conductes, com rebequeries o desafiaments que reflecteixen aquest malestar intern".

Acompanyar, no interferir

Per a De Sancha és cabdal entendre que cada infant madura i assoleix fites al seu ritme: "No hi ha dos infants iguals, cada infant és únic, i nosaltres, els adults, els hem d’ajudar a créixer en funció de la maduresa que tinguin, hem de respectar el seu ritme i el seu temps". Tot i que ens costi, pares i mares també hem d’estar disponibles al llarg de les diferents etapes evolutives però sense interferir en la consecució de les petites fites que poden assolir en aquestes etapes, si és que ells no ho demanen: "Han de saber que si ens necessiten hi serem per al que calgui". Al llibre, De Sancha cita una frase de Maria Montessori a la qual Giralt també fa referència: "Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament". A partir dels tres anys, els infants, a poc a poc, assoleixen més destresa a l’hora de fer tasques com vestir-se, rentar-se les dents, menjar, recollir les joguines, regar les plantes, parar taula, posar la roba bruta al cistell de la roba bruta o donar menjar a les mascotes, per exemple. Tot i això, com a pares ens entestem a dir que no seran capaços de fer-ho o interferim perquè ho facin més ràpid o millor. Per fomentar l’autonomia, Giralt suggereix "observar els nostres fills, comptar fins a 10 abans de fer-los les coses, convidar-los a fer-ho quan sentim que estan preparats, confiar en ells i, sobretot, posar límits". I matisa: "Posar límits no vol dir restriccions ni prohibicions, sinó dotar-los d’un context segur".