Criança
Infància 16/06/2022

Pares estressats i cansats: "No tinc temps de jugar amb els meus fills"

Lluny del ritme frenètic que els adults sovint els imposem, els infants necessiten temps per explorar i també per avorrir-se

3 min
Una família a la cuina de casa

BarcelonaTots ens hem sentit més d'un cop massa cansats i desbordats amb les tasques diàries per posar-nos a jugar amb les nostres criatures. "Tot va molt ràpid, pràcticament no tenim temps de relaxar-nos, i ens cal trobar temps per parar i jugar, per escoltar els infants i que ens expliquin què volen fer realment", diu Cristina de Sancha, mestra d'educació infantil i primària i autora del llibre A ritme d'infant. Acompanyament a nens de 3 a 6 anys. La terapeuta familiar sistèmica i mestra d'educació especial, infantil i primària Meritxell Giralt apunta que vivim en una societat "poc atenta a la infància". Al seu parer, la societat actual no inclou les necessitats de la primera infància i, per tant, "no hi ha un acompanyament majoritàriament respectuós" cap a ells. Tot i això, celebra Giralt, "cada cop hi ha més famílies que es plantegen quin acompanyament, quina criança i quina educació volen donar als seus fills”. I subratlla: "No volen que algú altre els eduqui, sinó participar d’aquest procés de creixement".

Risc de desconnexió familiar

Per a De Sancha, la manca de temps i de reflexió, així com d’escolta activa i d'acompanyament entre els tres i sis anys també "pot potenciar la desconnexió familiar". "Ens centrem tant en el fer que sovint deixem de banda allò realment important. És vital trobar moments durant el dia per tornar a connectar, amb nosaltres i entre nosaltres". En aquest sentit, Giralt apunta que "el dany col·lateral més gran" que provoca la manca de dedicació d’un temps de qualitat per part d’uns pares i mares que van tot el dia estressats "és la restricció d’hores de convivència i vivència familiar". Alhora, apunta Giralt, hi ha famílies en les quals es veu afectada la comunicació: "Anem tan fins dalt i tan cansats que, quan ens trobem, només tenim esma per mirar la televisió”. A parer seu, "falten espais de comunicació verbal i de vivència compartida al voltant, per exemple, del joc". "Hi ha pares i mares que no tenen temps de seure amb els fills a terra a jugar, que les estones que són a casa estan ocupats amb temes de logística i del dia a dia, i el joc, el gaudi i l’aprenentatge compartit acaba sent un privilegi", afegeix.

Deixar que els nens s'avorreixin

Dos aspectes que Cristina de Sancha també cita al seu llibre són deixar que els infants s’avorreixin i deixar de pensar en el joc com una pèrdua de temps. Al seu parer, nens i nenes "viuen marcats per una rutina en què normalment no poden decidir" i "som els adults els que els diem què han de fer i quan ho han de fer". Quan, en canvi, "deixem lliure el nen i permetem que s’avorreixi, es posen en marxa tot un seguit de mecanismes, sobretot la creativitat". Quan els infants no tenen res a fer es crea diàleg i debat, així com propostes de joc. "Ells mateixos potencien l’exploració, la creació i la confiança entre ells".

Entre els tres i els sis anys, les criatures passen per un gran nombre de vivències a casa i a l’escola que els ajuden a comprendre el món, experiències que els desperten moltes emocions i necessiten acompanyament emocional. En paraules de Giralt, necessiten uns pares "que puguin estar presents i saber què li ha passat al seu fill i que puguin observar la seva expressió corporal o facial més enllà del que puguin dir-nos mestres, avis o cangurs". Cal, tanmateix, acompanyar-los a l'hora de detectar i posar nom a aquestes emocions, expressar-les i gestionar-les. "I tot aquest estrès del dia a dia fa que tot això quedi com una cosa circumstancial i secundària. De vegades terciària". Segons Giralt, el fet de no poder gestionar les emocions davant la insatisfacció de necessitats no cobertes, fa que, de vegades, "s’accentuïn conductes, com rebequeries o desafiaments que reflecteixen aquest malestar intern".

Acompanyar, no interferir

Per a De Sancha és cabdal entendre que cada infant madura i assoleix fites al seu ritme: "No hi ha dos infants iguals, cada infant és únic, i nosaltres, els adults, els hem d’ajudar a créixer en funció de la maduresa que tinguin, hem de respectar el seu ritme i el seu temps". Tot i que ens costi, pares i mares també hem d’estar disponibles al llarg de les diferents etapes evolutives però sense interferir en la consecució de les petites fites que poden assolir en aquestes etapes, si és que ells no ho demanen: "Han de saber que si ens necessiten hi serem per al que calgui". Al llibre, De Sancha cita una frase de Maria Montessori a la qual Giralt també fa referència: "Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle per al desenvolupament". A partir dels tres anys, els infants, a poc a poc, assoleixen més destresa a l’hora de fer tasques com vestir-se, rentar-se les dents, menjar, recollir les joguines, regar les plantes, parar taula, posar la roba bruta al cistell de la roba bruta o donar menjar a les mascotes, per exemple. Tot i això, com a pares ens entestem a dir que no seran capaços de fer-ho o interferim perquè ho facin més ràpid o millor. Per fomentar l’autonomia, Giralt suggereix "observar els nostres fills, comptar fins a 10 abans de fer-los les coses, convidar-los a fer-ho quan sentim que estan preparats, confiar en ells i, sobretot, posar límits". I matisa: "Posar límits no vol dir restriccions ni prohibicions, sinó dotar-los d’un context segur".

Replantejar-se els patrons heretats

Cristina de Sancha posa èmfasi en canviar alguns patrons educatius heretats dels nostres avantpassats. La també creadora del blog Marona de colors apunta que això variarà en funció de la motxilla que dugui cadascú, però reconeix que un dels tòpics que sempre li crida l'atenció és l’afirmació: "Tota la vida s’ha fet així i no he sortit tan malament". De Sancha creu que "cal fer una introspecció amb un mateix i donar-nos permís per canviar, perquè no sempre el que hi havia abans funciona".

Meritxell Giralt cita informes que mostren que els resultats en l'àmbit educatiu tant d’aprenentatge com de motivació dins dels centres escolars són molt baixos i planteja crear eines perquè l’acompanyament dels infants estigui d'acord amb la manera com ells funcionen. Giralt matisa que no parla "d’una educació en la qual l’infant faci el que li vingui de gust, sinó d’una fomentada en la neurociència i la biologia que alhora es nodreixi de materials, propostes i vivències que permetin aquesta experimentació que promou la curiositat que se’ls desperta en aquesta etapa evolutiva".

stats