“No pressionis el teu fill, acompanya’l”

Poden ser els valors que li transmetran, l’ofici que tindrà o com es relacionarà amb els companys: és inevitable que els pares es creïn moltes expectatives en el moment de tenir un fill, tal com assenyalen la majoria de pedagogs. Però el més important, i també hi coincideixen la majoria, és que aquests desitjos no acabin convertint-se en una obsessió dels pares cap als infants; i la clau perquè la situació no generi frustració és saber-los adaptar en cada moment.

“Que el meu fill sigui molt ric i si pot ser famós” és un dels desitjos, expressat amb més o menys intensitat o contundència, més comuns entre molts pares d’avui en dia, segons la secretària del Col·legi de Pedagogs, Maria Concepció Torres. Però no és cosa només d’ara, sempre ha sigut així, tal com assenyala l’experta en educació. Tradicionalment sempre s’ha buscat que els fills fessin un pas endavant respecte als pares, segons Torres: “Moltes famílies volen que les seves criatures tinguin un nivell d’ofici superior al que tenen ells actualment i, per tant, més diners o, en casos concrets, que segueixin el negoci familiar”.

Ara bé, un altre dels punts d’exigència sobre els infants que és menys evident i que sovint no es té tant en compte és l’èxit pel que fa a la seva vida socialèxit. En aquesta línia, Torres assenyala que en molts casos la pressió també sol anar dirigida cap als infants perquè siguin els que tenen més amics -i els amics que més agradin als altres pares- o els més populars del grup.

EL COM, I NO EL QUÈ

Per evitar que aquestes expectatives es tradueixin en exigències, i posteriorment generin una espiral negativa que condueixi a una situació de frustració, Torres creu que cal ser conscient que, al cap i a la fi, serà l’infant qui decidirà què vol ser. “On hem de posar l’èmfasi és en com volem que sigui el nostre fill”, reflexiona, i assegura que els esforços s’han de centrar a aconseguir que el nen, quan creixi, sigui bona persona i capaç de raonar. En aquest sentit, la psicòloga Mar Tosas coincideix en el fet que els pares s’han de plantejar “quins valors volen transmetre als seus fills perquè els reprodueixin fora del nucli familiar”.

“L’infant pot arribar a sentir el pes d’unes expectatives de les quals ni tan sols ha escollit ser el propietari”, adverteix Tosas. En aquest sentit, crida a fer una reflexió els pares que posen molta pressió sobre els seus infants, i n’extreu una explicació ben senzilla: “Estan projectant en la seva descendència el que no han pogut resoldre personalment”. La millor manera de gestionar la frustració generada quan els infants no compleixen les expectatives dels seus pares se soluciona amb un plantejament previ, concretament optant per “acompanyar l’infant cap on vol anar i no marcant-li una direcció obligada”.

Ara bé, aquesta guia no ha d’impedir marcar uns límits clars, en els quals es mourà la trajectòria de l’infant, referits, de nou, als valors que li volem transmetre. Pel que fa a aquesta projecció, Torres reivindica la “cultura de diàleg i del pacte” entre les criatures i els seus pares: “Hem d’escoltar i acompanyar l’infant en allò que vulgui ser, però també l’hem de fer ser conscient que té una sèrie de drets i deures”. En aquest sentit, cal donar-los la màxima llibertat a l’hora de triar què voldran ser, i acompanyar-los, de manera que en tot moment sentin que els pares estan al seu costat. I a més d’aquest acompanyament, els pares han de centrar tots els esforços en els valors que volen transmetre als fills.

ACTUALITZAR OBJECTIUS

Torres fa evident que “tothom es planteja objectius” abans de tenir fills i durant la seva socialització, encara que “no els verbalitzin”, o fins i tot ho portin d’amagat. Per evitar la frustració entre els progenitors, doncs, cal anar reorientant els plantejaments inicials, en funció de les necessitats de l’infant i com més el vagi coneixent la seva família. Tot i això, admet que “no hi ha cap fórmula màgica en aquest sentit”, perquè “com passa a tot arreu cada infant és un món”.

Per la seva banda, Mar Tosas ho defineix com “les diferents etapes per les quals es passa durant la criança”, i considera clau no només anar-se adaptant al que el fill necessita en cada moment, sinó també tenir clar que aquestes necessitats no seran les mateixes quan tingui cinc anys que quan en tingui dotze i, per tant, els estímuls que haurà de rebre dels seus pares seran completament diferents.

EXTREMS QUE ES TOQUEN

Malgrat que una pressió excessiva sobre els fills i la sobreprotecció puguin semblar elements aïllats, i fins i tot oposats, es podria donar la paradoxa que la primera actitud acabés desencadenant la segona, i es retroalimentessin, tal com alerta Torres. Els dos casos acostumen a tenir un comú denominador, explica la pedagoga, que és la identificació, sempre, d’un culpable extern a l’infant, ja que es fa impossible pensar que pot ser el nostre fill qui faci alguna cosa malament.

Com alerta Tosas, tant l’actitud sobreprotectora com sobreexigent transmeten un mateix missatge a l’infant: “Tu no pots”. En aquest sentit, amb la primera actitud la criatura es pensarà que ell sol no pot perquè els pares li resolen totes les dificultats, fins i tot abans que ell demani ajuda, per no patir. D’altra banda, un nivell d’exigència massa alt sobre el rendiment i el fet de no acceptar els errors transmetrien un missatge implícit similar. Cal trobar, doncs, un punt intermedi. En aquest sentit, la pedadoga opina que cal col·locar-se a la distància idònia perquè els fills provin d’actuar sols, encara que s’equivoquin, i “oferir ajuda en el moment adequat”.

Tal com assenyala Torres, això pot tenir diversos efectes negatius sobre l’infant, com per exemple en la seva autonomia: “A la criatura li serà molt difícil enfrontar-se a una tria i madurar”, conclou la pedagoga.

EVITAR COMPARACIONS

Entre molts altres errors freqüents, un dels més greus és comparar contínuament un nen amb els seus companys de classe, germans o altres familiars, i oblidar que cada criatura és un món. En aquest sentit, Maria Concepció Torres explica que quan pregunta als pares per les qualitats que admiren de les seves criatures molts se sorprenen, perquè la visiten amb la intenció de comunicar només els problemes i el que els preocupa. Però aquesta pregunta inesperada molts cops serveix perquè els pares facin una reflexió, “i obrin la mirada que tenen cap al seu fill”, que, en tots els casos, serà singular i especial.

Menys conciliació, més dificultats

La sobreexigència o l’excés de pressió sobre els infants topa amb una arma de doble tall: les dificultats per conciliar la vida laboral amb la vida familiar. Són dos factors que es retroalimenten i es contraposen. És difícil saber si -en termes generals- els pares pressionen més o menys la canalla que abans, tal com assenyala la psicòloga Mar Tosas, però el que sí que es pot veure, assegura, és que el ritme de feina exigit actualment pot tenir molts efectes perniciosos: més angoixa, més preocupació i també més pressió sobre uns pares amb molt menys temps per als fills. En molts casos pot portar que se sobreprotegeixi molt més els fills -una mena de sentiment de culpabilitat- però en d’altres pot haver-hi una “sobreexigència d’autonomia”, ja sigui ocupar-se del germà, o complir rols i tasques que corresponen als pares. En aquests casos els pares ja no pressionen excessivament els infants perquè creguin que és l’opció més adequada, sinó encara pitjor: exerceixen pressió perquè és el que les circumstàncies del moment exigeixen.