"No m'agraden els amics del meu fill"

BarcelonaEl fill de la Judith, que té 8 anys i estudia tercer de primària, és un nen sensible que fuig “fins i tot massa” del conflicte. Els seus dos millors amics són tot el contrari. Un, amb qui ha anat des de ben petit, busca sempre la baralla i l’altre, que té un trastorn lleu, es posa agressiu i pega els companys. “Em preocupa que el meu fill s’acabi convertint en còmplice d’aquestes actituds conflictives”, explica la mare. “No sé com separar-lo, sobretot del primer, que són molt amics i s’estimen molt”, explica. 

De moment n’ha parlat amb la tutora, que ha tret ferro a la situació i li ha assegurat que “no és tan greu” com ella creu. La Judith, però, està amoïnada perquè, a més, ella i la seva parella es porten molt bé amb els pares dels dos nens. “Mai, però, els hi he exposat el cas”, admet. De moment el que està fent és distanciar les trobades amb els pares, perquè així els nens no passin tanta estona junts.

Quina ha de ser l’actuació dels pares quan no els agraden les amistats dels seus fills? El primer que recomana Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora associada dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, és “relativitzar” la situació. “Els pares posen una mirada d’adult en la relació entre infants, però no és el mateix que als 45 anys em faci amic d’una persona conflictiva, que ho faci una criatura amb una de només 8”, exemplifica. Això, deixa clar, no exclou que s’hagi d’observar el moment evolutiu del menor i acompanyar-lo. 

Si la preocupació persisteix, un segon pas seria parlar amb el tutor o tutora perquè estigui alerta i ho observi, tal com ha fet la Judith. “Els mestres, que veuen moltes més coses de les que passen que els pares, de vegades ho viuen diferent”, apunta. 

Tant Pérez com Cristina Valverde, psicòloga de l’ACPAE (Associació Catalana de la Prevenció de l’Assetjament Escolar), també aconsellen als adults que es preguntin per què no els agrada aquell amic o amics. “S’han de preguntar quins són els motius i si són prou sòlids com per modificar la conducta del seu fill o, en canvi, són fruit de la seva imaginació. Una bona pràctica és convidar l’amic a casa i ajudar-los a construir una relació sana”, diuen.

S'han de separar?

Segons les dues expertes, si no s’ha creuat cap línia vermella, la solució no és separar els amics. “Si entre ells es busquen, els pares no podran trencar aquesta amistat, de fet forma part de l’aprenentatge com a pares acceptar-ho, perquè si quan els teus fills són petits els trenques les amistats, quan siguin adolescents, on les relacions agafen una altra dimensió, t’amagaran amb qui es relacionen”, apunta Pérez.

Per a Valverde només s’han de separar si “ha passat una cosa grossa”. A la vida, afegeix, també es trobaran relacions així i el que ha d’aprendre el menor és a afrontar aquestes situacions i saber quins són els límits. Ara bé, les dues expertes sí que són partidàries que si van a la mateixa classe es posin en grups diferents a l’hora de fer, per exemple, una activitat o un joc.  

Però quines són les línies vermelles que no s’han de permetre en una amistat? L’ agressió física i verbal o situacions com el xantatge, coincideixen Valverde i Pérez. “Quan algú fa mal sabent que està fent mal, hem de parar-ho”, expliquen. A l’hora de defensar-se recomanen fugir de l’agressió en tots els casos i que el menor opti per buscar un adult, marxar corrents, cridar o buscar ajuda en altres nens. 

I amb els pares dels amics com s’ha de gestionar? Tal com li passa a la Judith, hi ha casos en què sobretot les mares tenen una molt bona relació. “Ara bé, elles es parlen com a dones, però com a mares tenen una ferida que prefereixen no abordar”, diu Pérez. El seu consell és que si el problema és dins de l’escola, es deixi al centre gestionar-ho.

Relació de dependència

Moments de “xantatge” és precisament el que va detectar la mare del Pau quan el petit jugava amb el Joan (són noms ficticis per mantenir l’anonimat dels menors). Van començar a anar molt junts a I3, però a I4 i, sobretot, a I5 la relació es va tornar molt dependent. “Quan anava a una festa d’aniversari el meu fill només jugava amb el Joan, gairebé ni interactuava amb l’infant que l’havia convidat”, explica la mare. Aquesta dependència es repetia al parc o al pati de l’escola, malgrat que hi havia altres nens que volien jugar amb ell. “Només interactuava amb la resta si no hi havia el Joan”. La relació va tornar-se una mica més “tòxica” quan el Joan va començar a fer-li xantatges al Pau: “Li deia coses com: si jugues amb altres nens no seràs el meu amic”. 

A finals d’I5 la mateixa mestra, que havia detectat la situació, va proposar als pares separar-los en classes diferents. “Al principi em feia por, perquè, com que a mi també em costava fer amics de petita, pensava que es quedaria sol”, admet la mare. La seva parella, que no veia clara aquesta relació, va ser qui va convèncer-la que seria una bona idea. “Ara els dos petits estan encantats, perquè tant un com l’altre han fet nous amics i quan es troben al pati de l’escola o al parc no hi ha cap problema”, explica. El meu fill ha après, afegeix, que si el Joan no vol jugar amb ell hi ha altres nens que sí que volen. “Li ha costat veure-ho tot un curs”, puntualitza.

No saben què és l'amistat

Les relacions que s’estableixen abans dels sis anys s’aproximen a una amistat, però no ho són, apunta la professora de la UOC. “Són amistats guiades per l’egocentrisme del nen que s’està construint a ell mateix i ho fa amb el feedback dels altres. El menor que li doni un feedback on ell se senti més a gust és amb qui passarà més estones”, puntualitza.

Un altre tret característic d’aquesta etapa educativa és que sovint les amistats dels petits són guiades pels pares. “Pot ser que l’adult teixeixi afinitats amb uns veïns per qüestió d’horaris i proximitat i que els fills acabin jugant junts, però no perquè ells s’hagin buscat”, apunta.

Sigui com sigui, les dues expertes deixen clar que els infants, igual que els adults, no han de ser amics de tothom. “Han d’aprendre a interactuar i viure amb respecte amb els altres, fins i tot amb els menors que no els caiguin bé. És com nosaltres a la feina, alguns són amics i altres són simplement companys”, apunta. Ara bé, sí que és important posar les paraules correctes a les emocions i conductes dels nens i fugir de conceptes abstractes a l’hora d’ensenyar un vincle afectiu segur. “Ha de tenir clar que no és el seu amic qui li fa mal, que no és el seu amic el que li agafa les coses sense demanar-li permís; a partir dels 8 anys cal que sàpiga que no és el seu amic qui no s’alegra per ell o qui no l’ajuda”, conclouen les expertes.