Per què les nenes abandonen l'esport?
Al llarg de la infància i l’adolescència, les noies practiquen quatre cops menys esport que els nois i també l’abandonen massivament a partir dels 14 anys
BarcelonaEls esportistes d’elit i els esports de masses, així com els esportistes que més cobren i més projecció mediàtica solen tenir, sempre han estat, tradicionalment, homes. Com que es tracta d’una causa de naturalesa principalment cultural, perpetuada des de fa temps, cal empoderar les nenes i les joves a l’hora d’iniciar-se i consolidar-se en aquells esports que els agradin. Però com es pot fer? Alejandra Domínguez, directora de Women’s Sports Institute (WSI), suggereix començar “proporcionant informació veraç”. I és que, sosté, “tendim a donar per fet que les diferències salarials entre esportistes homes i dones obeeixen a algun tipus de discriminació, quan allò que passa amb l’esport, com amb qualsevol negoci o indústria, també està sotmès a les lleis del mercat i, per tant, per accedir-hi hem de sotmetre’ns a les seves regles”. Això no vol dir, aclareix de seguida, “que no es pugui fer res per millorar o que no hi hagi res a fer”. De fet, segons el seu parer, tot allò que quedi al marge de la concepció de la indústria esportiva com a negoci ha de gaudir d’una protecció especial. “Hem de vetllar perquè l’accés a la pràctica esportiva esdevingui una realitat per a qualsevol persona”, subratlla.
El 2021 veia la llum l’estudi Youth sport participation trends in Europe, elaborat per la Leeds Becket University del Regne Unit i en el qual va participar també la Universitat Europea de Madrid. S'hi posava de manifest, entre més coses, que al llarg de la infantesa i l'adolescència les noies practiquen quatre vegades menys esport que els nois. Al Women’s Sports Institute són conscients d’aquesta gran distància. La directora, Alejandra Domínguez, apunta que el problema de fons que impossibilita la igualtat d’oportunitats en l’educació física i l’esport –defensada per la Unesco com un dret de totes les nenes i totes les dones– “no és només la manca d’oportunitats”. Els factors són “múltiples i diversos”, per la qual cosa “conèixer-los és fonamental per dissenyar i materialitzar les possibles solucions”. Per exemple, “la influència dels nostres referents dins de casa és molt poderosa, per la qual cosa és fonamental posar en valor la figura activa i esportiva de la mare (o pare)”, diu Domínguez.
Informació i formació, un binomi clau
Una altra qüestió que frena la possible projecció de les noies en l’àmbit esportiu té a veure -com passa amb les carreres cientificotècniques- amb la falta de referents femenins. Tal com es va fer palès al debat Cap a una igualtat més gran en l’esport que es va celebrar el 23 de gener al Palau Macaya de la Fundació La Caixa, hi ha fets contrastats com la manca d’entrenadores a les banquetes i de dones a les directives de clubs i federacions, o que només un 5% de la informació esportiva es refereixi a dones. Un tercer factor que hi hauria rere la proporció desigual de nois i noies en algunes disciplines esportives està en els prejudicis al voltant de quins esports són més “de nens” o “de nenes”, uns prejudicis que, gràcies a les fites assolides darrerament per la selecció femenina de futbol, amb Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí al capdavant, o amb Laia Sanz pel que fa a motociclisme, a poc a poc es van enderrocant. Per a Domínguez, aquests referents serveixen, entre més coses, “perquè les joves considerin aquests objectius esportius com una opció ferma de desenvolupament professional”. Aquí, insisteix, “torna a entrar en joc la bona informació i sobretot la formació”.
Més taxa d’abandonament a l’adolescència
L’estudi de la Leeds Becket University deia, tanmateix, que com més esport es practica és entre els 12 i els 14 anys en els dos sexes. També que elles practicaven sobretot voleibol, dansa, natació, atletisme i esquí, mentre que ells preferien sobretot el futbol, seguit d’altres disciplines com la lluita lliure, la boxa, el bàsquet i el tenis taula. I què passa després dels 14 anys? Que tant noies com nois aparcaven l’esport, amb la diferència que ells el solien reprendre amb la majoria d’edat i elles l’abandonaven per sempre més, un comportament que Alejandra Domínguez atribueix a motius múltiples i diversos. L’adolescència, assenyala, “és per se una etapa especialment sensible en la qual els detalls poden esdevenir determinants”. És així mateix un període en el qual “l’excés de responsabilitat i l’autoexigència fan acte de presència en la vida d’aquestes joves, per la qual cosa elles acaben prioritzant uns altres objectius abans que els esportius”. La directora del WSI assenyala, amb tot, que si elles sabessin que la indústria de l’esport és prou àmplia per acollir tota mena de professionals o que més del 90% de les professionals que ocupen una funció directiva en les seves respectives empreses estan o han estat connectades amb l’esport d’alguna manera, “aquesta dada canviaria”.
La jugadora de bàsquet als Special Olympics Paola Manjón va tocar la seva primera pilota als 5 anys. “La meva mare em va comprar una pilota i vam anar a jugar a una pista”, recorda. Al cap de 21 anys, Manjón no només ha aconseguit l’or als Special Olympics a Berlín el 2023, sinó que més recentment ha rebut el Premi Dona Esportista que atorga l’Ajuntament de Barcelona, un reconeixement que no fa sinó reforçar la seva decisió de dedicar-se a allò que li agrada, el bàsquet, una disciplina a la qual va començar a competir amb tan sols 10 anys, a l’escola, però amb la qual ha conviscut de manera ininterrompuda des dels 12, quan va trobar escalf i suport a la nova escola on va debutar, després de patir alguns capítols de racisme en l’anterior dels seus companys.
A l’hora de dir què és allò que li aporta jugar, afirma que el bàsquet ha estat “una salvació i un professor”, perquè l'ha ajudat a superar-se a si mateixa, “com a persona i com a jugadora”. Li serveix, tanmateix, per desfogar-se i alliberar la ment. Per això no es planteja de cap manera acceptar una feina que no li permeti dedicar-se a la seva passió. “Un dels motius pels quals vaig decidir fer aquestes oposicions -les que li han permès treballar a Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona- va ser que l’horari em permetia practicar esport sense restriccions”, subratlla Manjón. La jugadora de bàsquet està titulada en un gran mitjà de floristeria i continua entrenant-se dos cops a la setmana a l’escola ACIDH-Lluïsos de Gràcia.
A l’hora d’aconsellar totes aquelles nenes i adolescents que s’estiguin plantejant deixar l’esport que els apassiona perquè en algun moment s’han sentit discriminades pel sol fet de ser dones, Manjón els diria que no dubtin a intentar-ho “i que si els agrada un esport, han de poder gaudir-ne”. I també enviaria un missatge als progenitors de tots aquells infants als quals els agradaria practicar un esport, però els fa por sentir-se rebutjats: “Donar-los suport, acompanyar-los i ajudar-los tant com puguin perquè l’infant sigui feliç realitzant aquell esport o aquella activitat en qüestió”. El suport s’ha de redoblar en el cas d’aquelles nenes que “probablement no veuran aquell esport com una possible carrera pel simple fet de ser dones”.