L'escriptora Carme Riera: “Em va costar molt aprendre a llegir”

Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948) és escriptora i catedràtica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Guardonada amb els premis Nacional de Narrativa, Josep Pla, Crexells i Lletra d’Or, entre d’altres, publica Gràcies, unes memòries literàries de cinquanta anys d’escriptura.

Va passar la primera infantesa en una casa gran, al centre de Palma. “Era molt humida. Recordo les rajoles plenes d'aigua, el llit moll com si et fiquessis al mar. I, per altra banda, tenia un jardí que m'agradava molt perquè podies córrer i sentir-te una mica lliure”. La casa tenia tres plantes. “Cada un tenia un pis: els meus pares vivien a la part baixa, l'àvia i la meva tieta vivien al principal, i a dalt, al tercer pis, l'avi”. L’avi era tot un personatge: “era molt divertit, tenia un gimnàs, una biblioteca, anava en bicicleta des de les 7 del matí fins a les 2, es banyava al mar fos estiu o hivern, era força exòtic”.

La Carme és la gran de tres germans. “Jo vivia amb l’àvia i, al pis de baix, els meus germans, dos nois, vivien amb els pares. L’àvia va ser molt important per a mi. A dalt amb ella em sentia la reina del mambo”. L’àvia va ser una gran influència a l’hora d’explicar històries “perquè m’explicava coses que crec que no havia dit a ningú i jo recordo que la mirava amb uns ulls bocabadats”.

El pare era professor de Filosofia i a la mare, que havia estudiat Llengües Semítiques a Barcelona, “no la van deixar treballar i era mestressa de casa.” La mare era una bellesa. “Això em va marcar molt, perquè quan era nena deien: ai, quina llàstima que no s'assembli a sa mare, és clavada a son pare. I llavors em mirava al mirall i pensava, em sortirà bigoti un dia. Tenia aquesta sensació de la nena lletja”.

Escriure cartes

Va anar a l'escola Sagrat Cor, a Palma, i va ser de les últimes a la classe en aprendre a llegir. “Em va costar molt. El mètode m'avorria. Llavors, saps què feia? Quan em passaven un llibre per llegir, m'inventava el que deia. I les monges van telefonar a casa i van dir a la mare que no podia fer la primera comunió perquè era molt retardada”. Rubén Darío va ser la solució: "El pare, a les vacances de Nadal, em va llegir la Sonatina del Rubén Darío. I em vaig quedar tan bocabadada que la intenció d'aprendre a llegir va ser ràpida i vaig aprendre amb un professor particular”. De l’esforç es va posar malalta. “Vaig tenir angines i les monges em van dir d’escriure'm cartes amb les companyes, i per això jo dic sempre que vaig néixer a la literatura amb una carta”.

A part de cartes, també escrivia poemes. “De nena vaig començar fent poemes en castellà. I després un diari, que mai no he publicat, d'aquella època. Però ja d'adolescent és quan vaig començar amb les narracions”. Va estudiar a l'Institut Joan Alcover, de Palma. “Allà vaig trobar la professora de francès, que era l'Aina Moll, i em va dir: estan molt bé aquests poemes que fas, però sortirien millor en català. I ens feia unes classes extres de català. Va ser molt important perquè va ser el canvi de llengua”. A l’institut va conèixer el seu marit. “Em vaig enamorar d’un professor i em vaig casar amb ell, però clar, em portava 10 anys. Era professor de física”.

Quan li preguntaven què volia ser de gran deia que metge. “Perquè la família de la mare, a Barcelona, eren metges. L’avi va fundar la casa de la maternitat. Jo volia ser psiquiatra, que m'expliquessin històries, però em van dir que no, que les nenes o lletres o res i, per tant, vaig fer lletres. Quan vaig acabar la carrera el pare va dir: ara si vols pots fer medicina, però jo llavors ja tenia clar que volia escriure. Però em sap greu perquè crec que no ho hagués fet malament”.