Joan Maria Pou: "Va ser una sacsejada vital quan el meu pare em va dir que anàvem a viure amb una altra persona i un altre nen”

Joan Maria Pou (Barcelona 1974) és periodista. Des de l’any 2000 narra els partits del Futbol Club Barcelona per a RAC1.

Va perdre la mare molt aviat. “La mare es va morir molt jove, amb 26 anys, quan jo tenia set mesos. Llavors vam anar a viure amb la meva àvia a Sant Gervasi, fins que vaig fer els 12 anys”.

Van arribar quatre germans. “El meu pare, quan jo tenia 12 anys, es va tornar a casar amb una dona que tenia un fill, l'Aniol, cinc anys més petit i que, curiosament, no és germà meu des del punt de vista biològic, però és amb qui he conviscut més temps. I després, d'aquest segon matrimoni, van néixer el Marc, el Ferran i la Maria”.

Va ser un gran canvi. “Quan el meu pare em va dir que deixàvem la meva àvia, que és la dona que em va criar fins als 12 anys, i que anàvem a viure amb una altra persona i a més amb un altre nen va ser una sacsejada vital. El primer trimestre d'aquell curs gairebé me la foto”. Però va ser un bon canvi. “Vaig guanyar quatre germans. I vaig començar a ser educat per una dona jove. Que t'eduqui una àvia té moltes coses bones, però també en té de dolentes. La Marta va portar una certa modernitat, una mirada molt més feminista”.

Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona. “El meu avi va escolaritzar el meu pare, l'any 48 o 49, al Liceu Francès perquè era la manera d'escapar-se de l'escola franquista. Quan el meu pare em va haver d'escolaritzar a mi el 1977, quan encara no sabíem cap on anava el país, va decidir continuar amb l'experiència”.

Al pati jugaves a futbol? “Durant molts anys no et deixaven portar cap mena de pilota. Recordo que, un cop ens havíem menjat l’entrepà de l’esmorzar, agafàvem tots els papers de plata, els ajuntàvem i amb cel·lo l’enduríem i allò es convertia en la pilota amb què jugàvem”.

Després de l'escola. "Jugava a casa, llegia còmics i de més gran vaig començar a fer esports, bàsquet, tenis...” I el futbol? “Vinc d’una família de bàsquet. El meu pare va jugar-hi molts anys, el meu tiet va arribar a Primera Divisió i jo vaig acabar sent entrenador”.

La casa de colònies

De petit no recorda cap vocació, però té anècdotes que ja donaven pistes. “Durant molts anys vaig fer de monitor en una casa de colònies al Pla de l'Estany. Quan els nanos jugaven al camp de futbol, jo des de la cuina els veia. Agafava el micròfon que hi havia per cridar els nens i narrava com jugaven. I a ells els encantava”.

La casa de colònies el va marcar. “Mas Pagès és un lloc capital de la meva infantesa. Allà descobreixo una manera de relacionar-se molt diferent del Liceu Francès i que s'adequava molt més al que era jo. Hi vaig conèixer dos dels meus millors amics”. Hi va passar molts estius. “Hi vaig anar com dels 12 als 14 anys. Vam fer una colla i la directora, que era la mare d’un d’ells, va voler que continuéssim, ens va demanar de fer de premonitors. I finalment ens vam treure el curs de monitor i vam treballar-hi dels 17 als 21 anys.”

El seu pare és metge. “Ell sempre m’ha transmès aquesta vocació, aquesta passió, però mai em va condicionar. Quan va arribar el moment de triar ciències o lletres em deia: "Tu digues què vols fer, intenta fer-ho bé i ja està”.

I el periodisme? “Als 17 anys no tenia ni idea de què volia fer. Vaig entrar a l'Autònoma, a Econòmiques. Allà sí que hi havia la idea de fer un segon cicle de periodisme, però al principi del segon curs vaig veure que no calia esperar tant i abans de Nadal vaig deixar la carrera. Aquells set mesos que quedaven fins al curs següent vaig treballar, vaig vendre fruita al Simago de la Rambla, vaig fer d'entrenador... I al setembre vaig començar periodisme. En acabar la primera pràctica de ràdio vaig sortir de l'estudi amb els ulls il·luminats i el professor em va dir: 'Crec que aquí hi ha alguna cosa'. I des d'aleshores fins avui la ràdio ha estat la meva passió professional”.