De l'homeopatia als antivacunes: alerta amb les pseudoteràpies en la criança

SabadellCriar és, entre altres coses, anar prenent decisions perquè els fills tirin endavant de la millor manera: decidir que s’anirà per aquest camí o per aquell altre a la recerca de l’aprenentatge, del creixement, de la salut, i acompanyar-los-hi. En aquest viatge sense full de ruta i amb tantes destinacions com famílies, no sempre queda clar què és una pràctica contrastada i què és una creença més o menys respectable, però sense evidència científica, més pròxima a l’esoterisme o a l’espiritualitat. En converses amb amics, al blog d’un suposat expert o al perfil d’un influenciador, no és estrany sentir que les vacunes són una enganyifa o que l’arbre de te fulmina els polls. Hi circulen afirmacions i consells sovint contradictoris i un munt de pseudoteràpies, des de l’homeopatia fins a les pedres suposadament miraculoses. Una frase recurrent: "A mi em funciona". Es pot destriar el gra de la palla navegant en aquest oceà?

"Moltes de les pseudoteràpies tenen molt poca o cap evidència a favor seu i sovint l’efecte positiu es deu a l’anomenat efecte placebo. Molta gent creu que no funciona amb els nens, però això no és cert, perquè tots coneixem el cura sana de tota la vida, que no és sinó recitar un mantra i fer un petonet a la ferida d’un petit perquè li passi el dolor. I no només això: quan fem alguna cosa perquè millorin, i creiem que aquesta cosa funcionarà, immediatament creiem que està millorant, sense que sigui realment cert", assegura el popular infermer pediàtric Armando Bastida, pare de tres fills i CEO de Criar con Sentido Común. Les pseudoteràpies no fan efecte: en creen la il·lusió, i això pot ser perillós: "El risc més gran és que l’efecte d’un tractament sigui nul, o que es degui, simplement, a aquest efecte placebo. Si la malaltia és lleu, no hi ha més problema, però si no ho és, la millora del placebo serà segurament insuficient i el quadre podria empitjorar".

Rere el creixement del fenomen podria haver-hi fets com –paradoxa!– l’augment del nivell cultural o la complexitat del que és empíric. La periodista de ciència i salut Cristina Sáez, coordinadora de ciència d’aquest diari, autora de La ciència de la microbiota i mare de dues filles, explica: "Els nostres pares o avis, quan el metge els deia alguna cosa, allò anava a missa: t’ho creies i ja està perquè reconeixies que hi havia una autoritat, no es discutia. A mesura que la població hem anat tenint més nivell d’estudis, ens hem cregut que sabem més que la resta; aleshores, qualsevol persona amb Google al davant és capaç de fer una cerca". I tendeix a voler remeis immediats: "Molt sovint, la ciència no és fàcil i tampoc és intuïtiva ni lògica, i això fa que les teràpies pseudocientífiques que proposen solucions miraculoses triomfin. Si vas al metge i et diuen que per a la teva malaltia has de fer cinquanta coses, i, en canvi, una pseudoteràpia et diu ‘Porta aquest cristall, que et dona energia’, és molt més fàcil".

La periodista científica indica un tercer factor: les cambres de ressonància, és a dir, els entorns molt endogàmics: "Quan tens una manera de pensar, el sols envoltar de persones que pensen exactament igual que tu; aleshores allò va creixent i és més fàcil que et creguis persones que són a dins de la teva òrbita que no pas noves persones que no hi són". I hi hauria, encara, una quarta causa: la prevenció mal entesa. "Quan busques informació a Google, la busques amb aquestes ulleres de l’escepticisme: ‘Segur que em volen enganyar, que són farmacèutiques i em volen vendre el medicament, i, en realitat, el meu fill estarà molt millor sense les vacunes’". Però moltes vegades, remarca, "aquestes farmacèutiques que hi ha al darrere de l’homeopatia i d’altres productes que no tenen cap evidència científica són multinacionals igual de potents i generen la mateixa quantitat de diners que les que sí que publiquen estudis on demostren l’eficàcia i la seguretat dels seus productes".

La pseudoteràpia infantil més estesa

Armando Bastida entén però no comparteix l’èxit de l’homeopatia, que considera la pseudoteràpia infantil més estesa, si bé n’assenyala un cert declivi. Creu que triomfa per dues coses. La primera, la manca de confiança en el model sanitari: "No podem obviar que les llistes d’espera poden arribar a ser desesperants, que les agendes pediàtriques estan sovint col·lapsades i que hi ha visites que són tan curtes que amb prou feines hi ha temps de fer una bona valoració i donar un tractament farmacèutic. Moltes vegades, amb una mica més de temps, es podria fer més pedagogia i educar més per a la salut fent servir menys els fàrmacs". I la segona cosa, el rol de la indústria farmacèutica: "La meva sensació és que, un cop les farmacèutiques ja han arribat a vendre els productes als malalts, han aconseguit arribar a vendre’ls, també, als sans. I a molta gent no li fan gràcia aquestes coses i busquen alternatives que creuen que són més innòcues o que tenen principis més elevats".

Cal informar-se amb fonts fiables i aplicar eines abans de tirar milles. No és fàcil: és recomanable. Desconfieu de qualsevol proposta que sembli màgica: "Tot el que siguin solucions miraculoses, fantàstiques, tipus ‘Pren-te això, ja veuràs com s’arregla tot’, desconfia’n, perquè mai sol ser tan senzill", aconsella Cristina Sáez, i també anima els pares a buscar si el remei té o no evidència, és a dir, si n’hi ha estudis publicats, si la ciència l’ha contrastat, si el recullen mitjans seriosos. "La immensíssima part, per no dir el 100% de totes aquestes coses pseudo, no estan publicades ni se n’ha fet cap estudi científic: per tant, no n’hi ha cap demostració. Davant una suposada informació, convé aplicar filtres: esbrinar on s’ha publicat, quina data té, si conté referències, si hi ha fonts amb noms i cognoms i si és completa i està ordenada (perquè l’ha escrita algú)". Davant el dubte, consulteu professionals com ara els metges o els pediatres, tant a la xarxa com al món real.

I, més enllà del nucli familiar, ¿què toca fer davant de pares propers que són usuaris de pseudoteràpies? L’infermer ho té clar: "A la resta ens toca continuar fent allò que s’ha demostrat que funciona. Gràcies al fet que la majoria vacunem els fills, tant els nostres com els seus estan protegits". Bastida és partidari de debatre-hi: "Però que es parli amb respecte no vol dir que calgui acceptar l’opinió dels altres. És a dir, que algú digui que és millor no vacunar els nens és mentida, i així se li ha de transmetre. El problema és que, tot i aportar informació basada en l’evidència, creuen que està manipulada, així que no sempre hi ha manera d’arribar a mostrar la realitat". La periodista, en canvi, rarament hi entra: "Perquè això és com la religió, o sigui, la gent que creu en pseudociències ja està convençuda". Amb dues excepcions: quan allò l’afecta directament (pares que no vacunen) i quan ensopega amb algú que dubta. El mètode: documentar-se, contrastar i decidir, en aquest ordre. Funciona.