És hiperexigent, com l’ajudo?

BarcelonaQuan un infant, o més ben dit, un adolescent es proposa estàndards excessivament alts, té por de l’error i pateix per no complir les expectatives que suposa que té al seu voltant, parlem d’hiperexigència o, tal com es coneix entre els professionals, perfeccionisme disfuncional. No se l’ha de confondre amb el seu vessant saludable. I és que l’autoexigència, si és adaptativa, comporta un millor rendiment, tant acadèmic com esportiu, com en altres àmbits de la vida del jove perquè assumeix la voluntat de millorar constantment, desenvolupa la responsabilitat i el compromís i acaba organitzant-se més bé i, alhora, treballant una motivació intrínseca. Ara bé, si és disfuncional, afecta el dia a dia del jove i el condiciona, cal intervenir-hi. Tot i que es dona en tots dos gèneres, la hiperexigència disfuncional és més habitual en nenes que en nens, per la tendència a anticipar-se, a buscar la perfecció i a la capacitat de control.

Com reconeixem una hiperexigència negativa? 

Tal com assenyala la psicòloga Mercè Porta Puig, de l’equip de JM Metges de Mollerussa, l’autoexigència no adaptativa interfereix en la funcionalitat del jove que pateix, es menysprea, s’instal·la en la crítica contínua i es paralitza. Per tant, per Porta és important entendre que el tret no es defineix per tenir un estàndard alt, sinó per la por constant del fracàs i la percepció que la vàlua depèn del rendiment d'un mateix. 

Té altres conseqüències? 

Normalment, els nois i les noies que són hiperexigents poden acabar desenvolupant trastorns com ara l’ansietat o, fins i tot un TOC, ja que la hiperexigència està relacionada amb una baixa autoestima, amb la por al judici social, amb el pànic a decebre… 

Quan es desenvolupa la hiperexigència?

Segons assenyala Porta, l’edat més freqüent de la hiperexigència és l’adolescència i, sobretot, les etapes de transició, és a dir, de 6è de primària a 1r d’ESO o de 4t d’ESO a 1r de batxillerat. “Són etapes amb un augment de la demanda social i acadèmica associada a la comparació entre els referents i els iguals”, explica Porta. Aquestes situacions, doncs, poden ser desencadenants, tot i que també els pot influir la pressió “a donar el millor de si mateixos a classe, a l’equip o a casa”. 

Com es tracta? 

Recórrer a un professional pot ajudar els joves hiperexigents a no arrossegar aquest tarannà a l’edat adulta. Per fer-ho, se’ls donen eines d’autoconeixement i d’autoestima que els permetin, precisament, gestionar les situacions en les quals un mateix sent que ho fa malament i, per tant, “reinterpretar l’error”. A més, diu Porta, també es treballen les habilitats socials, ja que creu que si cal demostrar als iguals que s’és bo en determinats terrenys és perquè falten “altres recursos”. 

Podem ajudar un fill hiperexigent? 

A casa, un dels consells que dona Porta a la consulta a les famílies és que permetin que “els nens visquin la seva vida” i, per tant, no traslladar-los expectatives. Creu que el treball familiar és clau, ja que l’adolescent “és fruit de l’ambient on viu i de les relacions socials que fa” i reconeix que hi ha famílies en les quals es dona “la sensació de desaprovació” o “crítiques molt dures”. “La identitat de l’infant la fem a casa”, diu Porta.

L’error com a oportunitat

Porta, però, centra la resposta a la hiperexigència en entendre l’error com una nova oportunitat de “fer-ho millor” i no una errada. “No s’ha de veure com una sentència sinó que hi ha d’haver tolerància i flexibilitat”, diu Porta, que creu que el problema es genera quan es viu com alguna cosa “inflexible”. Cal fer entendre als joves que “l’aprenentatge inclou errors”, recalca la psicòloga, que avala redefinir l’èxit i elogiar més l’esforç i el procés que el resultat. “Potser cal dir que saber que s’ha esforçat ens interessa més que la nota que ha tret”, exemplifica Porta. “La clau no és ser exigent sinó entendre l’error”, afegeix.