Guillem Gisbert: "Vaig acabar estudiant periodisme com podria haver fet una altra cosa"

Guillem Gisbert (Barcelona 1981) ha estat la veu de Manel durant 15 anys. Ara presenta el seu primer disc en solitari, Balla la masurca! Actualment de gira, podeu trobar les dates dels seus concerts a @guillem.gisbert.

En el quart disc de Manel, la Cançó del dubte comença així: "Una veu li preguntava què seràs quan siguis gran, la meva amiga somreia i mirava cap avall". Què deies tu de petit? "Mai sabia respondre aquesta pregunta. Ni tan sols amb coses així com astronauta o pianista. Potser és per timidesa. Mai vaig ser capaç d’anticipar l’ambició. Em costava imaginar-m’ho".

El Guillem va anar a l’escola Costa Llobera. "M’ho passava bé. M’agradava l’entorn, la gent, aprendre. Era un lloc on em sentia molt còmode". A què jugaves al pati? "A bàsquet de vegades, però recordo molt caminar al voltant de la terrassa amb un amic i xerrar. No érem especialment esportistes". I d’extraescolars què feies? "Bàsquet, però des del principi això sí que vaig veure que no era una vocació. També vaig fer tenis i anglès".

La seva mare era advocada i el seu pare va estudiar econòmiques i treballava a TMB. D’on ve la música? "A casa l’apropament era absolutament com a fan. El pare tocava la guitarra, però kumbaià, i quan vaig fer els 15 anys em va regalar una guitarra acústica i així vaig començar. Soc autodidacte. D’una manera molt natural em vaig enganxar a la guitarra. Em calmava, m'hi podia estar hores. Des de llavors no he passat més de 48 hores sense tocar la guitarra".

Quina música escoltaves? "De petit, els Beatles i rock català. Jo era molt de Sau i també d’Els Pets i Sopa de Cabra. També va venir l’època de l'ska, Kortatu i Dr. Calypso". Quin va ser el teu primer concert? "Roxette, al Sant Jordi. Hi vam anar tota la classe, a vuitè de primària. Jo n'era molt fan".

Moltes tardes les passava tocant la guitarra amb un amic (el Roger Padilla de Manel). "Tocàvem de tot, des dels riffs de Nirvana fins a cançons d’Els Pets. Trèiem les cançons d’oïda, encara no hi havia internet. Hi havia els llibres d’acords i els anàvem traient. Era una manera d’aprendre'n".

El gran de quatre germans

És el gran de quatre germans. "Tinc un germà del 84 i dos més de part de pare que tenen entre 25 i 30 anys". Van als concerts? "El món es divideix entre els nens que els agrada que els pares els vinguin a veure a jugar a futbol i els que no. Jo soc dels que no. M’agrada més tocar davant de gent desconeguda, hi ha més llibertat".

La vocació és un tema que surt en dues cançons del disc, Miracle a les Planes i Estudiantina. "Amb 17 anys em vaig sentir encaminat d’una manera que no tenia clar. Va ser una emoció forta, com els enamoraments que acostumen a sortir en les cançons pop. Aquesta emoció ha sigut molt important per ser qui soc. Vaig acabar estudiant periodisme perquè a l’escola deien: «El Guillem escriu bé», però vaig fer això com podria haver fet una altra cosa. Recordo quan tenia 14 anys pensant que volia tocar el violí. I recordo pensar que ja era massa tard per posar-me a aprendre'n. I ara penso: quina llàstima".

T’ha servit el periodisme? "Una cançó s’assembla a un article, el tipus de narració en què no pot haver-hi gaire palla. A El Periódico em van ensenyar a retallar, a treballar el pols narratiu".

Com dius a Estudiantina, "el món va ser, és i serà dels estudiants sense vocació"? "Hi haurà gent que s’obre pas a cops de matxet de voluntat, però estadísticament hi ha més gent que s’ho va trobant. El món està fet més d’aquests estudiants que van fent però que no ho tenen clar. Jo per caràcter no ho hauria anat a buscar. L’atzar és la meva opció. La força de voluntat és un esquema narratiu que és més fàcil d’explicar, però està bé combatre aquest clixé".