Gisela Vaquero: «Els videojocs van ser una via d’escapament del 'bullying'»

Gisela Vaquero (Besalú, 1984) és dissenyadora de videojocs, productora i creadora de contingut. És fundadora de Jellyworld Games i de l’associació Women in Games, que dona suport a les dones desenvolupadores de videojocs.

Va anar a l'Escola Salvador Vilarrasa de Besalú. “La tenia al costat de casa, però moltes vegades em despertava que ja sonava la música que indicava que estaven entrant tots i sempre arribava l’última”, diu. Era una nena molt introvertida, “molt callada i tranquil·la". "Els meus pares no estaven gaire per casa. Em cuidava un parent, jo li deia tio Botey, i em va ensenyar l'abecedari abans que aprengués a caminar. Teníem una taula on hi havia jocs pintats, el de l’oca, les dames, els escacs i m’ensenyava a jugar. I això em va quedar”, afegeix.

Els jocs de taula s’assemblen als videojocs. “Les mecàniques, moltes, són les mateixes. A casa les rajoles tenien formes i figures diferents i m’inventava que a cada sala s'havia de fer una cosa, un joc diferent a cada habitació. No tenia gaire gent amb qui jugar. Vaig tenir una infància bastant solitària”, explica. Té una germana vuit anys més gran i "no parava gaire a casa. Es notava molt la diferència d'edat”, afegeix.

Els videojocs van entrar a casa de ben petita: “El meu pare tenia un ordinador, i quan ell era fora jo aprofitava per jugar amb programes de software i amb videojocs. Amb cinc o sis anys m’entretenia amb un programa de fer títols que es diu Banner Mania”.

També tenia consoles: la Master System 2 i després la Game Gear. "M'asseia a terra i em quedava hores jugant al Columns, al joc del Mickey... I el cap de setmana, quan tenia uns 8 anys, agafava la bicicleta i anava a casa de la meva cosina i allà jugàvem les dues al Super Mario”, diu.

El pare era comercial i la mare treballava a la botiga de roba de la família. La Gisela, de petita, quan li preguntaven què volia ser de gran, deia que detectiva. Volia investigar. "Més endavant em vaig adonar que no volia ser qui resol casos d'assassinats, el que volia era inventar-me històries. Vaig començar a escriure molt aviat, als 7 anys", recorda. I té una caixa plena de diaris de quan era petita.

Canvi de ciutat i d'escola

Quan tenia 12 anys se'n va anar a viure a Olot i va estudiar a l’IES La Garrotxa. “Els meus pares es van separar i la meva mare ja treballava en una residència per a gent gran a Olot. El canvi va ser molt dràstic. Jo abans era molt més primeta i vaig començar a tenir obesitat i a patir molt de bullying. Els videojocs van ser una via d’escapament del bullying”, reconeix.

Va baixar el rendiment a l'escola: “Vaig patir tant de bullying que totes les notes van baixar. Dels notables i excel·lents vaig passar a suficients. En aquesta escola se separaven els intel·ligents dels no tan intel·ligents. I de la classe A vaig passar a la classe B. I els professors em van dir que no estava capacitada per anar a la universitat”.

Però va seguir estudiant. “A mi m'agrada molt aprendre. El que passa és que a vegades el sistema educatiu no preveu que algunes persones no puguin estudiar en moments determinats perquè pateixin assetjament. Els professors no feien res, i bé que ho sabien. Recordo una classe de matemàtiques, amb totes les noies que em feien bullying al darrere meu, tirant-me coses, mentre el professor mirava i no deia res. No sabien què fer, llavors”, explica.

Va fer el batxillerat artístic. “L'art m'agradava molt. L'única pega és que no hi havia matemàtiques”, diu. Va anar a la universitat, a Girona, per estudiar publicitat i relacions públiques. “Imagina't una persona molt tímida amb gent molt oberta; em sentia fora de lloc, però va ser un bon entorn que em va ajudar a aprendre a comunicar-me”, explica.

Va passar a fer comunicació audiovisual a Barcelona: “Ja m'agradava més. I vaig començar a tenir interès en la creació de videojocs. I en acabar, vaig fer el màster de Disseny i Programació de Videojocs a la Politècnica, on era l’única dona en una classe de 70 alumnes”.