El consultori
Criatures  /  Infància 18/01/2023

Com es gestiona la gelosia per l'arribada d'un germà?

L'edat més propensa a tenir episodis de gelosia és entre els dos i els sis anys

3 min
El germà gran es mira el nouvingut

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el terme gelosia com “l’amor, afecte, recelós de qui tem que un altre li pot ésser preferit”. També com “l’enveja que ens causa qui gaudeix d’alguna cosa que voldríem per a nosaltres”. Els dos sentiments sovint debuten quan arriba un germà petit al si de la família, un moment que als pares i mares els angoixa força i del qual, sortosament, podem sortir airosos amb unes pautes ben senzilles.

Existeix alguna fórmula per prevenir la gelosia entre les criatures quan arriba un germà?

La fórmula és fer-los partícips i implicar-los en les tasques que comporta la nova gestió familiar. Quan arriba un nou membre a la família, les relacions i els rols canvien i s’ha d’ajudar els nous germans grans a trobar aquest nou rol i espai. En paraules de la psicòloga sanitària familiar Maria Rosa Ruiz, “podem ajudar fent veure els privilegis que li comporta aquest canvi de rol i com és de necessària la seva ajuda i implicació”.

Quines edats solen ser més proclius a patir aquest tipus de gelosia?

Normalment, l'edat més propensa a tenir episodis de gelosia és entre els dos i els sis anys, ja que la part prefrontal del cervell –que s’ocupa del raonament– està en una fase de desenvolupament molt primerenca. Tot i això, destaca Ruiz, “poden existir en qualsevol edat”.

Quines manifestacions acostuma a tenir aquesta enveja?

“Algunes passen per l’agressivitat, com ara mossegar o pessigar el germà, per canvis de conducta –com mostrar-se més tossuts i desobedients–, i poden arribar a conductes desafiants”, apunta la psicòloga. També es poden produir regressions, és a dir, els nous germans grans es poden tornar a fer pipí o caca a sobre; alteracions del son, com demanar dormir acompanyat quan ja dormia sol; tornar a una actitud infantil utilitzant expressions més típiques de nadons, o mostrar conductes més immadures com llepar-se el dit o deixar de menjar. “Finalment –afegeix Ruiz–, poden haver-hi canvis d'humor injustificats, en els quals els nens es mostren més enfadats que de costum, s’enrabien per una cosa sense importància o es mostren més ploraners sense motiu aparent”.

Com hem de fer-hi front pares i mares en el moment dels fets?

Mostrant-nos empàtics, reconeixent i validant la seva emoció. La fórmula, per a Ruiz, seria la següent: comprensió, la qual cosa vol dir reconèixer i valorar l’emoció amb frases com “Entenc que et faci ràbia que el teu germà petit...”; educació, fent referència a allò que esperem d’ells o a l’aprenentatge que volem transmetre, dient “El que passa és que no podem actuar d’aquesta forma”. Després vindria l’elecció, és a dir, donar un parell d’alternatives a la seva conducta, expressant “Què et sembla si quan passi això fem això altre?” Si no ens en sortim, apunta Ruiz, “caldrà buscar ajuda d’un professional, ja que ells pateixen molt amb aquestes situacions, senten ràbia i alhora culpabilitat pel que senten".

Què hauríem d’intentar evitar?

A parer de Ruiz, cal “evitar les comparacions, així com les obligacions del tipus "hauries de" i els càstigs per posar-se gelós”.

I com se'ls ha de fer partícips de l’arribada del nounat?

Implicant-los en les noves tasques familiars i valorant el seu nou rol dins de la família com un lloc privilegiat. La psicòloga Maria Rosa Ruiz també recomana “dedicar-los un temps exclusiu amb el pare, la mare o tots dos, ja que passa de tenir l’atenció completa dels progenitors a haver-la de compartir”.

stats