“Em van haver d’arrencar el meu fill dels braços per dur-lo al quiròfan”

BarcelonaEl fill d’Anna Gual tenia quatre anys quan van haver d’operar-lo de carnots i amígdales a l’Hospital Universitari de Terrassa. Era el 3 de novembre del 2023. Gual va entrar amb el petit a coll al vestíbul del quiròfan. Allí, tots dos van presenciar la sedació –per via intranasal– d’una nena que plorava i, tot seguit, se l’enduien cap a dins. Un, dos, tres, quatre, cinc minuts. Era el seu torn. La medicació prèvia a l’anestèsia se subministra amb l’objectiu de rebaixar l’angoixa als pacients en intervencions pediàtriques. Malauradament, i a diferència d’aquella nena, al fill de Gual la sedació no li va fer l’efecte desitjat: “Estava tan nerviós que va seguir plorant”. A continuació, dues infermeres se’l van emportar: “Van haver d’arrencar-me’l dels braços per dur-lo al quiròfan; va ser traumàtic”, lamenta. 

El tràngol no havia acabat. El menut es va despertar abans del previst i “va sortir plorant del quiròfan, cridant «mama, mama»". Tot i així, encara va haver d’esperar uns minuts: “La cirurgiana em va frenar amb la mà i em va dir «abans, t’explico com ha anat l’operació»”.

Un mes abans, tan bon punt havia sabut que no podria acompanyar el seu fill fins a la inducció anestèsica, Gual va interposar una reclamació per escrit a l’hospital i va engegar una campanya a Change.org que, a dia d’avui, voreja les 55.000 firmes. A la petició reivindicava la necessitat d’“acompanyar el seu fill fins que estigui completament adormit i ser, també, la primera persona que vegi quan es desperti”. Al mateix temps, hi reclamava una revisió dels protocols de tots els hospitals perquè totes les famílies tinguessin aquest dret. 

Gual també va interposar una queixa al Síndic de Greuges, responsable de garantir els drets de la infància d'acord amb les lleis i la Convenció dels drets de l’infant. A la reclamació hi va argumentar, explica, que “els drets dels nens no poden variar en funció de la zona on viuen i, per tant, de l’hospital que et toca”.

Pacients vulnerables

Tots els hospitals permeten l’entrada dels progenitors fins al quiròfan per a pacients de col·lectius infantils que es consideren vulnerables. Són aquells que pateixen autisme, demència i alteracions de la conducta, entre d’altres. Són els posseïdors de la Targeta Cuida’m. Per a la resta de casos, el dret a l’acompanyament familiar fins al quiròfan i a la sala de reanimació depèn de la direcció de cada hospital. 

L'Hospital Sant Joan de Déu és el més veterà. Els pares van començar a entrar acompanyant els seus fills als quiròfans de cirurgia major ambulatòria –en què el pacient marxa a casa el mateix dia de la intervenció– fins a la inducció anestèsica l'any 2004 i, des d’aleshores, progressivament, s’ha anat estenent fins a permetre-ho a totes les sales d'operacions. L’Hospital del Mar va anunciar el juny del 2020 que havia dissenyat un nou circuit per permetre la presència d’un dels pares sense posar en risc l’esterilitat dels quiròfans. L’Hospital Taulí de Sabadell fa dos anys que ho fa possible i l'Hospital Germans Trias i Pujol ho permet des del novembre del 2023.

Tanmateix, hi ha hospitals catalans que encara no ofereixen aquesta opció per protocol, com és el Vall d'Hebron –que encapçala el rànquing d'hospitals amb major activitat a Catalunya d'acord amb les dades del departament de Salut del 2023 –, l'Hospital Josep Trueta de Girona, l'Arnau de Vilanova de Lleida, el Joan XXIII de Tarragona o el Verge de la Cinta de Tortosa, tots cinc gestionats per l'Institut Català de la Salut (ICS), així com l'Hospital de Sant Pau. No permeten l'entrada a quiròfan d'un familiar fins al moment en què els infants tanquen els ulls abans de ser operats però sí que permeten l'acompanyament tan bon punt es desperten, a la sala de reanimació i la majoria també fins a la sala on premediquen els infants. El Trueta treballa, però, en la revisió del protocol i fonts de Sant Pau expliquen que aquest és un tema que "es tindrà en compte" en el marc dels diversos projectes de millora del bloc quirúrgic.

En revisió

A la Mútua de Terrassa i l’Hospital Universitari de Terrassa –també dins dels deu hospitals amb més activitat– tampoc deixen entrar un dels progenitors fins al quiròfan per norma general. No obstant això, tots dos hospitals asseguren estar estudiant mesures de millora. La Mútua de Terrassa està duent a terme un assaig clínic per valorar l’impacte d’aquest acompanyament en els infants. Segons la coordinadora de cirurgia pediàtrica del servei de pediatria de l’hospital, Sara Fuentes, quan es completi “s’implementarà el protocol d’entrada per a tots”.

Arran de la petició d’Anna Gual, l’Hospital Universitari de Terrassa va organitzar una reunió multidisciplinar amb diversos especialistes i algunes famílies, fruit de la qual es va comprometre a implementar un “pla d’accions de millora a curt-mitjà termini en els processos de cirurgia pediàtrica”. Les van plasmar en un comunicat que van fer arribar a Gual. Un d’aquests canvis ja s’ha materialitzat: el centre ara permet l’entrada d’un progenitor a la sala de reanimació.

“Canvis com aquests són fruit del consens de tots els professionals que intervenen en el procés i cal comptar amb la infraestructura i els recursos per poder-ho dur a terme”, explica Dámaris Amoraga, coordinadora del bloc quirúrgic de l’Hospital Universitari de Terrassa. Ara bé, en aquest centre, la possibilitat de l’acompanyament paternal fins a la inducció anestèsica encara no és una realitat per a totes les famílies. Tampoc no preveu fer aquest canvi a curt termini i, segons Amoraga, es continuarà gestionant com s’ha fet fins ara: “L’acompanyament fins a l’entrada de quiròfan s’ha de considerar en funció de cada cas; bé per la petició dels pares, bé perquè l’equip ho considera oportú i necessari”. Això sí, dins del mateix pla d’acció, l’hospital va acordar permetre-ho en un futur també “en aquells casos en què la premedicació intranasal no hagi estat prou efectiva”.

Queixes rebudes al Síndic de Greuges

Segons ha pogut saber el Criatures, el Síndic de Greuges ha rebut al voltant de sis queixes per aquesta qüestió des del 2021. Però ja a l’informe del Síndic de 2016 sobre els drets de l'infant s’hi recollia que “són diverses les queixes que han arribat a la institució de pares i mares que expressen el seu malestar per no haver pogut ser presents en tot moment acompanyant els seus fills o filles durant la seva hospitalització”. Arran d’aquestes reclamacions, des del departament de Comunicació s’assenyala que el Síndic ha traslladat diversos escrits al director del Servei Català de la Salut.

D’acord amb una de les respostes a les queixes, el Síndic de Greuges admet la vulneració dels drets recollits, entre altres, a la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant, que “exigeix als estats part que s’esforcin” per assegurar la plena aplicació del dret a estar acompanyats pels seus progenitors per tal d’evitar-los “sentiments d’inseguretat, angoixa, patiment o dolor” prevalent aquest fet “per davant de raons organitzatives”. La institució subratlla la necessitat de garantir-lo a tots els centres sanitaris i per norma general: “Només amb caràcter excepcional, per raons de seguretat del pacient o altres motius com pot ser la urgència i impossibilitat material, pot veure's limitat aquest dret”.

A la seva mateixa resposta, el Síndic insta la família afectada a qüestionar la negativa de l’hospital: “Us suggereixo que reviseu la resposta facilitada a la família en relació amb la possibilitat d'acompanyar la seva filla en el procés d'inducció anestèsica a fi i efecte que es pugui garantir”. 

Qüestió de voluntat

“A tots els hospitals amb cirurgia pediàtrica hauria de ser obligatori que els pares poguessin entrar”, afirma el cirurgià pediàtric i vicepresident de la Societat Catalana de Pediatria (SCP), Bernardo Núñez, per a qui l’impediment a l’hora d’unificar els protocols hospitalaris prové exclusivament “dels propis professionals del quiròfan i les direccions dels hospitals”. Argumenta que per fer-ho possible només cal voluntat: “Fins i tot a les cesàries estan entrant els pares i això és més intrusiu perquè s’estan al quiròfan durant l’operació”. 

Núñez assegura que, a dia d’avui, “està demostrat i hi ha molts articles” que proven els beneficis de l’acompanyament fins al quiròfan. “Hem intentat humanitzar aquest procés amb cotxes elèctrics, pantalles i ulleres de realitat virtual; però el millor per als nens és estar al costat dels pares, sense cap mena de dubte”, conclou.

De fet, una tesi doctoral dirigida pel cap d’Anestesiologia i Reanimació Pediàtrica de La Paz, a Madrid, va demostrar ja el 2019 que la presència dels pares en la inducció anestèsica suposa un clar augment en la seguretat del pacient perquè multiplica el percentatge d'induccions perfectes per més de 7,5. La qualitat de la inducció anestèsica és un factor determinant ja que, d’acord amb l’estudi, l’ansietat pot comportar taquipnea i taquicardia durant l’operació, així com estrès posttraumàtic agut i crònic posterior a l'operació i un retard en l'alta hospitalària del pacient. 

Canviar protocols

Un dels hospitals que recentment ha modificat el protocol per permetre l’acompanyament familiar fins al quiròfan en cirurgies pediàtriques és l’Hospital d’Olot. “Van ser sis mesos de converses, però al final ho vam aconseguir”, explica Núñez, que dirigeix el servei de Cirurgia Pediàtrica de l’Hospital Parc Taulí i també fa operacions en aquest i altres centres catalans.

El fill de la Roser R. i el Javier G. tenia dos anys quan van saber que hauria de passar pel quiròfan a l'Hospital d'Olot. Però dues setmanes abans de la intervenció, prevista inicialment per al maig del 2024, l’anestesista els va explicar que no podrien acompanyar el seu fill fins que s’adormís. “Això ens va remoure molt, sabíem que ho passaria fatal”, explica la Roser. Van escriure un correu a l’atenció al ciutadà: l’acompanyament, també per a ells, era essencial. Els van respondre que no seria possible, tot i que es plantejaven revisar el protocol, els van dir. La Roser i el Javier van decidir postposar l’operació. Van valorar canviar de centre. Però el temps corria i la intervenció era urgent. Per sort, el 2 de desembre van rebre una trucada des de l’hospital. Havien fet un pla pilot i havia anat bé. Els van expressar que les seves paraules hi havien tingut a veure. 

Així doncs, el 15 de gener, la Roser va entrar al vestíbul del quiròfan amb el seu fill en braços. “Amb el midazolam –la premedicació– es va quedar més relaxat, però estava conscient i despert”. Va demanar a la mare que el portés a coll. També duia un ós de peluix a la mà. Van entrar a la sala d’operacions. Li van posar el Mic a la tele. “Tots eren molt amables, dins del quiròfan el vaig tenir a coll fins que el vaig estirar a la llitera”. L’anestesiòleg li va posar la màscara perquè s’adormís amb el gas inhalatori i li va cantar una cançó. Ella el mirava als ulls fins que els va aclucar. “Va ser emocionant”, recorda. L’operació va anar sobre rodes. “Vam esperar pacientment a les portes de quiròfan i, en acabar, ens va rebre tot l’equip”, explica la Roser, que només lamenta no haver pogut ser a la sala de reanimació abans que es despertés. Quan van retrobar-lo, el petit estava mig despert i de seguida va voler tornar allà on tot havia començat: als braços de la mare.