Infància 19/09/2020

El diàleg estratègic

Aquest instrument d’intervenció i discriminació es caracteritza per la seva orientació cap al canvi

Helena Alvarado
3 min
El diàleg estratègic

Tal com diu Federico Roncoroni al llibre El diàleg estratègic, de Giorgio Nardone, un discurs clar està determinat per quatre coses: el que es necessita dir, quant es necessita dir, les persones a les quals cal dirigir-se i el temps que es necessita per dir-ho. El que es necessita dir ha de semblar útil per a qui escolta; quant es necessita dir ha de ser, ni més ni menys, el que és suficient per fer-se entendre; respecte de les persones a qui es dirigeix, cal tenir-ho molt en compte; pel que fa al temps, cal parlar-li en el moment oportú, ni abans, ni després. Si no és així, no es parlarà bé i ens dirigirem cap al fracàs.

El diàleg estratègic és un instrument d’intervenció i discriminació que es caracteritza per la seva orientació cap al canvi i que obligatòriament implica tres nivells de comunicació: el llenguatge utilitzat, la relació establerta i la lògica de la intervenció.

El treball del terapeuta estratègic s’enfoca no sobre el “perquè existeix” el problema, sinó sobre “com funciona” i especialment sobre “què s’ha de fer” per resoldre’l, guiant la persona no només a canviar els seus propis comportaments sinó també la seva percepció. Tot passa prioritàriament a través del diàleg entre el terapeuta i el pacient; el primer guia el segon a descobrir la manera de resoldre els seus problemes.

El diàleg estratègic pot presentar les següents estructures:

  1. Amb il·lusió d’alternativa. Les preguntes es proposen com a alternatives de resposta, parells de reaccions oposades al problema, com per exemple: “Vostè deixa que el seu fill adolescent afronti les seves dificultats sol o amb la seva ajuda?”. Les alternatives de respostes es refereixen a les possibles percepcions i la manera de combatre el problema de la persona, amb la qual cosa s’ofereix una imatge operativa de com cada un construeix allò que després pateix. Amb paraules de Marcel Proust: “El veritable viatge del descobriment no és veure mons nous sinó canviar els ulls”.
  2. Paràfrasis reestructurants. Així es designa la maniobra que segueix una seqüència de dues o tres preguntes: s’utilitzen les respostes per formular una definició del problema que verifiqui la correcta comprensió, per exemple: “Corregeix-me si m’equivoc: tenint en compte tot el que vostè ha afirmat, sembla que cada vegada que el seu fill adolescent ha d’afrontar una dificultat, vostè l’ajuda. És així o no és així?”. Aquí l’especialista es treu la seva capa d’expert i pregunta al seu interlocutor a la recerca d’ajuda per verificar les seves formulacions, la qual cosa facilita la interacció i es crea un clima de relació col·laborador entre tots dos.
  3. Evocar sensacions. Dialogar estratègicament significa induir canvis a l’interlocutor mitjançant allò que se li fa sentir; per tant, el recurs del llenguatge evocatiu esdevé essencial. Es pot redefinir eficaçment una situació de sobreprotecció, per exemple, amb una imatge de “vostè és com un tauló enmig de la mar on el seu fill se subjecta sense haver-li ensenyat a nedar”. Aquesta formulació és capaç d’evocar sensacions fortes, que si es fan servir estratègicament esdevenen correctives.
  4. Resumir per redefinir. Els estudis psicosocials sobre la influència personal demostren clarament que una sèrie d’acords mínims en seqüència condueixen a un gran acord final. Es tractaria, per tant, d’aconseguir que aquest pare desprotegís a poc a poc el seu fill adolescent perquè s’enfortís, guanyàs en seguretat i fos capaç d’enfrontar-se de manera independent i amb èxit a les dificultats. John Weakland, un dels precursors de la teràpia estratègica, ens indicava que “cada cosa du a una altra que condueix a una altra... Si et concentres a fer la més petita, després la següent i així successivament, trobaràs que aconsegueixes fer les grans coses, havent fet només les petites”.
  5. Prescriure com a conjunt. La fase d’aquestes indicacions prescriptives representa un punt fonamental, en tant que representa el moment en el qual cal transformar en tasques a realitzar tot el que s’ha descobert, acordat i redefinit en el diàleg. Aquesta és la fase del diàleg estratègic, on s’indiquen les prescripcions perquè es realitzin entre una sessió i l’altra. És, en si mateix, el principi del canvi, un canvi eficaç i eficient cap a la solució.

Helena Alvarado és psicòloga sanitària de l’Institut Balear de Pediatria

stats