Criatures d’escola bressol, ¿més espavilades?

Parlar d’allò que en diuen el 0-3 (el primer cicle de l’educació infantil), una “etapa sovint oblidada -i no gratuïta-”, implica endinsar-se en la dimensió desconeguda, caure dins el forat negre que s’obre entre, d’una banda, l’acabament de la baixa de maternitat (barra paternitat), i, de l’altra, l’inici de P3. El curs en què els nens fan tres anys és el primer en què gairebé tots aniran a classe. Hi confluiran, doncs, els que han passat per l’escola bressol i els que no, tot i que, de fet, escolaritzar-los no sigui obligatori fins a primària. A l’hora de decidir llar d’infants sí o no, els pares es pregunten si això influirà en la seva socialització i en el seu desenvolupament físic, intel·lectual i emocional.

A P3 els d’escola bressol juguen amb avantatge. Ho confirma la doctora en pedagogia Núria Pedrós, membre de la xarxa d’experts del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (Copec): “Si de petitons han estat a la mateixa institució, a P1 o a P2, tant el seu primer dia a P3 com tota la resta del període d’adaptació és gairebé inexistent, curt i tranquil. Si la nova escola és diferent, tant el seu primer dia com tota la resta del període d’adaptació és fàcil i tranquil”, si bé “cal tenir en compte”, remarca Pedrós, que el nen “desconeix” aquest nou entorn. Ho confirma, també, la doctora Sílvia Blanch, professora del departament de psicologia bàsica, evolutiva i de l’educació de la UAB, i membre de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE): “Solen estar més familiaritzats amb les dinàmiques d’escola i més acostumats a estar amb grups nombrosos, sense la seva família. Tot i així, depenent de l’infant i, sobretot, de com ho viu la seva família, el període de familiarització pot ser complicat per a qualsevol criatura, ja que hi ha canvi de context, infants i referents”. De món.

Blanch remarca el pes de factors afegits al fet d’haver anat o no a l’escola bressol: “Hi pot haver diferències significatives segons les característiques de l’infant, la seva família i l’escola”, i explica: “Per aprendre a relacionar-se, les criatures han d’haver construït un vincle de confiança amb els seus referents familiars (generalment, la mare), sobretot el primer any. Entre els 18 mesos i els dos anys, ja amb més autonomia i capacitats cognitives, l’entrada a l’escola seria molt més adequada i l’infant ja podria mostrar més interès per jugar amb l’altre. Pel que fa al desenvolupament cognitiu i motriu, l’escola bressol de qualitat té grans professionals que ofereixen oportunitats d’aprenentatge amb materials i espais diferents dels de casa, i alhora permet teixir noves relacions. Pot haver-hi una diferència inicial per l’experiència prèvia, però si el context familiar és favorable, l’infant no escolaritzat prèviament s’hi adapta ràpidament, i en poc temps no hi ha diferències”. I denuncia: “L’assistència dels infants de famílies amb contextos de més complexitat que es podrien beneficiar de l’escola bressol és encara molt baixa. Aquest desequilibri no afavoreix l’equitat”.

UNA ETAPA CLAU

En aquest mateix sentit, Núria Pedrós matisa: “En teoria, no hi ha d’haver diferències significatives entre els nens que van a l’escola bressol i els que es queden a casa amb els pares, els avis o un cangur o mainadera. Ara bé, així com les escoles bressol garanteixen uns hàbits, experimentacions, accions i rutines educatives encaminats al desenvolupament personal i intel·lectual, els adults que tenen cura dels infants a casa han de ser conscients que és l’edat més important per al desenvolupament de les capacitats intel·lectuals i de les facultats físiques, que depenen del funcionament global del cervell i de les connexions entre les seves neurones”. En l’àmbit familiar -sosté-, caldria poder fer el mateix “treball amb intencionalitat educativa que inclogui el joc, l’experimentació i la socialització” que es fa a les llars d’infants. I això no sempre pot ser: “En un gran nombre de casos, es noten diferències significatives” entre uns nens i uns altres: els que passen de casa a P3 “mostren un desconeixement de la institució escolar, cosa més important, de la socialització i del que comporta. També els costa molt més l’adaptació”.

Això no vol dir, però, que no hi hagi altres maneres d’aconseguir el mateix fi amb altres mitjans: progenitor a temps complet, avis, contacte entre bebès en altres llocs -beneïdes places-, cangurs, mainaderes, mares de dia, espais familiars... “Aquestes alternatives -diu Pedrós- són tan vàlides com qualsevol altra, sempre que els adults que tinguin cura dels infants” valorin l’enorme importància dels tres primers anys i els ajudin a assolir les fites que les llars d’infants asseguren.

Un trienni tan vital com desatès

• David Bueno ho escriu ben clar: “Des del naixement i fins als tres anys els infants aprenen les coses més importants de la seva vida”.
• Sílvia Blanch: “Com que les conseqüències no són tan visibles inicialment, sol ser una etapa poc valorada i descuidada, tot i que hi ha millores. Hi ha molt consens en el fet que s’hauria de modificar el decret que estableix unes ràtios d’infants poc dignes. Vuit nadons és una barbaritat”.
• Núria Pedrós: “Les escoles bressol viuen realitats difícils d’ençà que la Generalitat va retirar la política de terços, i alguns ajuntaments no han pogut o volgut prioritzar l’educació infantil”. “Per a una part de les famílies, les llars d’infants segueixen tenint una funció més assistencial que educativa”. I afegeix: “Encara no es respecta prou un col·lectiu especialment indefens”. I alerta de la “sobreprotecció a la infància” com a “entorpiment al seu desenvolupament”.

Sílvia Blanch insisteix: “Abans del primer any, si el context familiar és favorable, l’infant no necessita anar a l’escola, sinó crear un vincle amb el seu referent i conèixer el món que l’envolta al seu ritme. Els infants escolaritzats en aquestes edats poden tenir més nivell d’estrès, que genera una baixada de defenses, i, per tant, els és més fàcil emmalaltir. A partir dels dos anys, aproximadament, ja són més autònoms i tenen un tipus de joc més simbòlic, en què incorporen altres infants: si van a l’escola, ja tenen un context on compartir, i, si no, l’espai familiar és una molt bona opció, així com altres contextos en què puguin relacionar-se amb infants de manera regular. Per a les famílies -conclou-, poder observar altres infants i compartir amb altres famílies és una font de suport a la criança”.

Com a contrapunt, encara hi ha dos avantatges -diguem-ne pragmàtics- en el fet que un nen es criï a casa fins als tres anys. “El primer i fonamental”, apunta Pedrós, va lligat a la salut: el contacte amb altres nens comporta contagi. Pot ser un avantatge per als pares a qui ja els els va bé la immunitat i fortalesa que van adquirint els seus fills i no els importa que es quedin a casa, però a altres pares els suposa un enrenou. I el segon avantatge pràctic de no dur-lo a l’escola bressol és, segons Pedrós, la flexibilitat: “Els hàbits d’alimentació saludable, d’higiene, d’experiències, de cura i de descans poden ser adaptats a les necessitats, horaris, característiques i maneres de cada nen i família com un vestit a mida. Aspecte, aquest últim -recalca-, que en una escola bressol no té gaire cabuda perquè, tot i que s’hi tenen en compte les circumstàncies individuals i personals de l’alumnat, cal establir uns paràmetres generals per a tots”. Informar-se bé per decidir millor. A partir d’aquí, cada família és sobirana.

Les 16 setmanes... i les 36 següents

16 setmanes per a la mare i, ara, 12 per al pare. I, després, què? És natural, normal, confiar el nounat a tercers tan aviat? Núria Pedrós respon: “Cada societat viu els valors i la cultura que té i arrossega des de temps immemorials. A la nostra societat -assegura-és «natural» i «normal» deixar els nostres fillets al cap de 16 setmanes. No es tracta de la quantitat d’hores diàries ni de la presència més o menys continuada del pare i la mare, sinó de la qualitat d’aquestes estones i d’aquesta presència. Els pares que han de desaparèixer pel motiu que sigui poden estar tranquils pel desenvolupament personal i intel·lectual del seu fill si les estones que li dediquen són de qualitat”. Sílvia Blanch subratlla: “El primer any és cabdal. L’infant necessita sentir-se segur, mirat i acompanyat. Cal ampliar les baixes maternals i paternals com a mínim fins a l’any. Durant aquest temps, les famílies necessiten acompanyament, ja que a criar fills se n’aprèn”.