Infància04/03/2017

Tot ho arregla pegant!

Els experts recomanen marcar uns límits educatius clars i reaccionar de manera ràpida i ferma, però amb calidesa i sense agressivitat

Paloma A. Usó
i Paloma A. Usó

Entre els 2 i els 4 anys d’edat, és fàcil haver vist alguna criatura -pròpia o aliena- pegant-li a una altra o mostrant altres comportaments agressius com mossegades, estirades de cabells, pessics o, fins i tot, algun cop o esgarrapada. Si és un fet puntual i aïllat, els experts consideren que és una actuació normal dins del creixement evolutiu de l’infant i que sol respondre a la frustració o a la seva impulsivitat. Per això recomanen als pares i als educadors que reaccionin amb responsabilitat, de manera ferma, ràpida, però càlida i amb estima, per erradicar i frenar aquesta mena de comportaments.

La psicòloga infantil Laia Delriu, directora de l’escola bressol Dintell de Barcelona, porta una vintena d’anys gestionant aquests episodis puntuals d’agressivitat dels més petits. Delriu aconsella: “Quan una criatura té una conducta inadequada com pegar o estirar els cabells és important actuar ràpidament. Li hem de fer saber que allò no és correcte, no ens agrada i no estem d’acord amb el que ha fet. Li hem de fer entendre que ha ferit una altra persona, i que hem de procurar que no es torni a repetir”, adverteix.

Cargando
No hay anuncios

Com actuar davant l'agressivitat

La psicòloga infantil Laia Delriu proposa respostes o reaccions davant de situacions agressives puntuals de la petita infància:

Cargando
No hay anuncios
  • Val molt la pena ensenyar alternatives. Li pots dir que entens que s’ha enfadat, però que no ho ha de demostrar d’aquesta manera.
  • Ensenyar-li a demanar disculpes i perdó. És important que entengui que si ha fet mal o ha ferit algú, ha de demanar disculpes, i que no s’ha de fer mal a les persones.
  • Si té un bon comportament i s’ha produït un canvi d’actitud està bé elogiar-lo, reforçar-lo positivament.
  • S’ha de vigilar molt quins programes de televisió i videojocs miren. Evitar els dibuixos violents, amb amenaces i amb violència normalitzada. Cal mirar amb els petits la televisió i no deixar-los aparcats davant de la pantalla.

Per a la psicòloga és clau que l’adult “no es posi nerviós ni cridi, cal mantenir la calma i ensenyar al nen les conseqüències dels seus actes: «Si pegues, no tindràs certs privilegis», per exemple”. L’experta recomana “ser constants i no caure en l’abandonament”: “Ajuda molt respondre amb la mateixa fermesa, tant si som a casa com en un espai públic. No hem de deixar que ens guanyi la vergonya i hem de ser coherents perquè el nen vegi que allò està mal fet sigui on sigui. Si detecta debilitats o contradiccions, se n’aprofitarà”, alerta.

Cargando
No hay anuncios

Els fills aprenen a base d’imitació. Per tant, el comportament dels pares/avis/educadors/cuidadors ha de ser exemplar i s’ha d’evitar al màxim escridassar, picar, humiliar o ridiculitzar l’infant en el dia a dia i, evidentment, tampoc quan hi ha algun episodi puntual d’agressivitat.

Per tal de frenar les actituds violentes, la psicopedagoga Glòria Garcés recomana “suprimir les conseqüències positives” que es deriven de l’acte de pegar. “Si vol la joguina d’un altre nen i li pega, evitarem que l’aconsegueixi. Li podem dir que esperi el seu torn o que ens la demani als pares”. Mena apunta que si el nen comprova que avisant l’adult o ensenyant a l’altre nen els seus jocs obté una resposta més gran i més positiva que pegant-li, deixarà de ser violent. “Si altres nens li peguen, li direm que és una conducta incorrecta i intentarem raonar amb ells o allunyar-los de la situació”.

Cargando
No hay anuncios

INTERVENIR A TEMPS

Garcés insisteix: “No ens hem de mostrar indiferents als atacs de l’infant. Si mossega o pega a un altre hem d’intervenir, separar-lo i renyar-lo per la seva actitud inadequada. És necessari que comprengui que no s’ha de pegar o mossegar perquè fa mal als altres”.

Cargando
No hay anuncios

La psicopedagoga proposa: “Si la criatura no és capaç de comunicar-se amb les paraules, ho fem nosaltres per ell preguntant-li: «Estàs enfadat, oi?» o «T’has enrabiat perquè no pots jugar amb aquella joguina, oi?» Així li farem saber que l’entenem i que sabem com se sent. Aquest és un pas fonamental en l’educació de les emocions”. També diu: “Hem de ser capaços de fer-li veure que el que sent no és gens estrany, que tots ens sentim així alguna vegada. Podem utilitzar frases com: «Jo, de vegades, també em poso trist o m’enfado»”.

L’experta insisteix que “cal ensenyar als més petits que es pot reaccionar diferent quan alguna cosa surt malament: d’aquesta manera la criatura entendrà que hi ha alternatives i podrà tolerar millor la frustració”.

Cargando
No hay anuncios

L’AUTOCONTROL, UN REPTE

Segons Laia Delriu, “un altre dels aspectes importants, i que cal començar a treballar des que els fills són petits, és l’autocontrol dels adults en relació als propis infants i als dels altres”: “La seva impulsivitat, a vegades, els porta a fer actes poc correctes o molt espontanis. Els adults hem de trobar l’equilibri per tolerar o no tolerar segons quins comportaments. I no hem d’oblidar que som el mirall on ells es miren i hem de donar exemple”, reflexiona. La psicòloga proposa que “com més aviat millor s’ha de treballar l’autonomia i la responsabilitat dels menuts cap a ells mateixos i els altres, així com el context familiar, l’escolar i el social: els tres primers anys dels infants són fonamentals per reforçar el vincle i el respecte”.

Cargando
No hay anuncios

Definir uns límits bàsics tenint en compte les capacitats i l’edat de la criatura resulta un bon punt de partida educatiu. “Fins als tres anys és quan els petits aprenen certes pautes de conducta, i llavors comença el moment d’interioritzar certs comportaments. Podem recórrer a l’educació emocional i a la disciplina positiva per actuar amb fermesa i autoritat, però sense perdre de vista que hem de mantenir l’afecte i l’empatia”, destaca la psicòloga Delriu.

DIFERENTS ETAPES

Les rebequeries, escopir, donar puntades de peu o mossegar són conductes explosives de la criatura que exasperen i preocupen molts pares i mares però que solen desaparèixer a partir dels quatre anys i mig o cinc. “A aquesta edat, els nens ja prefereixen demanar ajuda a un adult per resoldre els seus conflictes, abans que barallar-se”, subratlla Garcés. Aconsella que els pares “siguin capaços de contextualitzar l’agressivitat del petit i d’intentar comprendre les seves causes per reaccionar amb intel·ligència educativa”. A partir dels 5 anys, l’infant desenvolupa el llenguatge i guanya habilitats comunicatives, de manera que va substituint els impulsos per una conducta més reflexiva i comunicativa. Per això si continua mossegant i esgarrapant o pegant amb freqüència cal consultar un professional.

Cargando
No hay anuncios

Així, en edats més avançades, pegar pot ser una “vàlvula d’escapament per canalitzar la ira acumulada davant d’una frustració que l’infant no sap resoldre”, subratlla Garcés. Aleshores, “l’opció és actuar sobre les seves conseqüències erradicant-les de manera positiva”. I si hi ha conductes agressives durant l’adolescència cal identificar l’origen de la frustració i donar-los recursos per afrontar el repte i superar-lo, conclou.

Camí cap a la calma

“Si actuem aixecant el to de veu, emprenyant-nos i mostrant la nostra frustració, l’únic que aconseguirem és que la criatura entengui i assumeixi que la violència és l’únic camí a recórrer”, reflexiona la psicopedagoga Glòria Garcés. “Si en aquest moment ens és difícil controlar-nos, serà millor que ens retirem uns segons de l’escena, respirem fondo, ens calmem i tornem amb el nen per poder parlar més tranquil·lament sobre allò que ha passat. En aquest sentit és important crear un ambient familiar en el qual es premiïn -no cal que sigui amb res material- els comportaments socials positius”.

L’experta també insisteix a deixar clar:“No ens hem de sotmetre mai als atacs d’ira dels nens i, sobretot, no hem de respondre a les seves exigències. Encara que el més fàcil sigui fer-ho. Així s’adonaran que amb una conducta agressiva no aconseguiran mai el que es proposen”. I, en aquest camí cap a la calma, és clau, apunta la psicopedagoga Glòria Garcés, “ensenyar-los a ser pacients, a esperar quan volen alguna cosa i a utilitzar el llenguatge i la negociació en lloc de l’atac per aconseguir arribar al seu objectiu”. No és un camí fàcil, cert, però cal anar pas a pas fins a aconseguir-ho.