Conviure amb les altes capacitats: el cas del Guillem i el Fèlix

BarcelonaL’àvia d’en Fèlix va ser la primera a creure que el seu net era “excepcionalment llest”. L’Eva, la mare, no n’hi va fer cas perquè va creure que era cosa d’orgull d’àvia que veia que el nen, amb cinc o sis anys, feia algunes reflexions i preguntes complexes poc habituals en infants de la mateixa edat. Ella no podia comparar perquè era el seu fill gran i no tenia referents, però sí que sabia que no estava a gust a l’escola on anava. “Sempre li ha costat fer amics”, explica l’Eva. Per aquest motiu, el va portar al psicòleg, en un centre prop de casa on estaven especialitzats en altes capacitats i després de passar molts tests, li van diagnosticar.

Aleshores en Fèlix feia primer de primària i no tenia cap problema acadèmic, però estava “incòmode” a l’escola. Era un centre molt gran i força tradicional, relata l’Eva, “més que avorrir-se, no li trobava el sentit”. Un dia que el va recollir abans de l’hora, i en un pati ple de nens i nenes, ben sorollós, en Fèlix li va dir a la seva mare: “Tu creus que jo he d’aguantar això?”. I va ser quan es van començar a plantejar un canvi de centre, però no van fer el cop de cap fins que una professora substituta li va comentar que aquella no era una escola pel Fèlix i li va recomanar que el canviés. “Li agraeixo moltíssim”, diu l’Eva.

A l’escola nova, amb una metodologia molt diferent, en Fèlix s’hi va sentir més a gust, i malgrat que les dificultats socials van persistir, hi anava content. L’únic inconvenient al qual han hagut de fer front aquest temps, de 1r a 6è, ha estat un altre diagnòstic. En aquest cas, de dislèxia, un trastorn que, paradoxalment, l’hauria d’obligar a esforçar-se més. “Ell ha decidit que ja farà la feina el corrector”, diu l’Eva, tot fent broma. Malgrat tenir tots dos diagnòstics, mai no van demanar un pla individualitzat.

Més sensibilitat i consciència

Tampoc ho van fer els pares d’en Guillem (nom fictici) a qui el diagnòstic, de moment, li ha servit sobretot per entendre perquè no acabava d’adaptar-s’hi. La primera vegada que a la Mireia, la mare (també nom fictici) li van parlar d’altes capacitats, en Guillem tenia només dos anys. La mestra d’aquell curs els ho va comentar en una reunió en la qual volia parlar del comportament i l’encaix d’en Guillem al grup-classe. El clàssic “es porta malament”. Van anar a un centre conductista i els van explicar que en Guillem demanava més atenció, però que només havien de respondre a la demanda quan fos en positiu. “Va ser com un entrenament i va anar molt bé”, comenta la Mireia perquè aleshores “molestava perquè li féssim cas”.

Així van anar tirant alguns cursos, però a 1r, un curs que a l’escola se centren a aprendre a llegir, en Guillem s’avorria. Llegia des d’I4 i va ser el moment que els seus pares van voler demanar una adaptació. Per fer-ho, però, necessitaven una avaluació professional. Van anar al Centre Kepler, un gabinet especialitzat en altes capacitats que els van confirmar el que ja temien, amb “la sort”, que les d’en Guillem eren unes altes capacitats homogènies i només coixejava en habilitats socials. Més que pel paper oficial o per l’adaptació, la Mireia reconeix que anar al centre els va anar molt bé per poder explicar al nen què li passava: que el seu cervell funcionava diferent del de la majoria d'infants i que retenia la informació molt ràpidament, però que, en canvi, s’havia d’esforçar per relacionar-se millor amb els companys. “En Guillem va canviar com un mitjó”, recorda la Mireia, “es va tranquil·litzar”.

A Kepler, en Guillem va fer-hi extraescolars. En el seu cas, va escollir la robòtica i es cursava amb un psicòleg que, amb aquesta excusa, podia intervenir en un entorn i en una situació habitual i quotidiana, més semblant al que vivien a l’escola que no pas una consulta.

És així, en una activitat habitual, que els professionals de Kepler poden explorar els infants i fer-ne un “mapa general” dels seus perfils per “afinar” què necessita cada nen i si requereix un pla individualitzat. La psicòloga i directora del centre, Maria Beltran, explica que des que hi ha més consciència i sensibilitat cap a aquests perfils, els arriben més nens amb talents, un dels dos tipus d’infants amb altes capacitats que es coneixen actualment. Són aquells nens que destaquen en alguna àrea concreta a diferència del que es coneix com a superdotació, que són els nens i nenes que destaquen en totes les àrees.

Facilitat pels estudis però problemes socials (i altres)

El primer problema que el psicòleg va fer treballar al Fèlix va ser la frustració i la ràbia. L’Eva recorda que en aquella edat, a 1r de primària, era molt inflexible amb les normes dels jocs i les trampes i si algun dels seus companys en feia, reaccionava “de manera molt agressiva”. Ara, que ja té 12 anys, ha madurat en aquest aspecte, però sí que continua tenint certes dificultats amb les habilitats socials, per acceptar l’autoritat intermèdia dels qui considera que “no se l’han guanyat”. Això li passa per exemple en esplais, però no amb els professors, explica l’Eva. Tot sovint, però, es troba que a en Fèlix li agrada més compartir estones amb adults que amb companys i amics.

Tot i que ara ja ho té superat i no es nota la diferència entre els altres companys, les poques habilitats socials d’en Guillem també ha estat una de les preocupacions de la família, sobretot els primers anys d’escola. Per exemple, en Guillem no volia arribar d'hora a l’escola perquè es trobava els seus amics a la porta i no sabia com canalitzar l’emoció, els sacsejava de content, però ells no ho entenien de la mateixa manera. La Mireia sempre l’havia de calmar.

L’acceleració, una solució però no per a tots

Tant en Fèlix com en Guillem han tingut la sort d’anar a escoles poc tradicionals on els continguts no s’han hagut d’adaptar, sinó que han pogut explorar els camins que més els interessava i han estat al cas de les seves necessitats sense necessitar pròpiament un pla individualitzat. L’Eva explica que per als pares també és una decisió difícil. “Si demanes el pla, sembla que exigeixis més feina al mestre. Si no el demanes, sembla que no t’ho prens seriosament. Ajudar els altres nens és una bona opció, però alhora és percebut com una amenaça entre el grup…”. I sobretot, l’Eva lamenta que quan ho explica, sovint la tracten de pedant i ho posen en dubte.

Per la Mireia, el principal inconvenient del Guillem és que no té perseverança perquè sempre li ha estat tot fàcil. “No vull que li sigui tot regalat –demana la Mireia– cal que a l’escola li pugin el nivell perquè el contingut li sigui un repte com als altres nens”. Per la mare d’en Guillem, l’error amb què cauen moltes escoles és demanar-los més feina. “Els agrada aprendre, no fer el doble de feina”, es queixa la Mireia. Ell mateix ha expressat la seva disconformitat a la diferenciació.

El principal motiu que hi ha darrere d’aquesta situació és la manca de coneixement entres els docents. “No hi ha formació en altes capacitats pràcticament enlloc i a les escoles els falta temps i recursos”, diu Beltran. Els professionals veuen l’acceleració –avançar-los de curs– com una possible solució i la recomanen, però no com a primera mesura. Beltran diu que primer cal esgotar els recursos dins de l’aula perquè hi ha escoles que tenen “marge de maniobra” més enllà de posar més feina, que no ho recomanen. L’Eva tampoc no l’ha vist mai clara, aquesta opció, pel seu fill, perquè creu que una cosa és poder passar de curs i seguir el ritme i l’altre que madurativament estigui al nivell dels altres nens. Per això, creu que el més important és que la manera d’ensenyar dels seus docents l'atragui prou. Per això, i coincidint amb el canvi a la secundària, en Fèlix ha anat a parar en una altra escola poc tradicional on el principal inconvenient que confien que es trobarà serà fer la feina en grup.