Andreu Dotti (Innovamat): "Ningú donava un duro per mi; la mare sí, l’única"

Andreu Dotti Boada (Vacarisses, 1994) és el cofundador d’Innovamat, una organització de didàctica de les matemàtiques que actualment dona servei a més de 21.500 docents de 2.300 escoles en 8 països.

Va anar a l’Escola Pau Casals, la pública del poble. “Odiava anar a l’escola. Tenia molta ansietat. Quan s’acostava el mes de setembre no podia dormir a la nit. No vaig aprendre a llegir fins a segon de primària, quan em van diagnosticar dislèxia i TDAH. De petit costa molt entendre què vol dir això. I jo automàticament vaig pensar que era tonto”.

I després de classe? “Més escola, tutors, classes particulars per ajudar-me”. Però un dia va canviar tot això. “Cap a final de primària em vaig adonar que no era tonto, sinó que tots som diferents i que certes coses em costava més aprendre-les, però unes altres no. I que les que em costaven més, amb esforç i estratègia, també podia aprendre-les. Vaig tenir molt suport familiar”.

I les matemàtiques? “M'agradaven, però com que les relacionava amb l'escola tampoc n'era un apassionat. M’apassionava la construcció. Estava tot el dia construint cabanyes dalt de l'arbre”.

La seva mare era psicopedagoga i el seu pare era emprenedor. “El pare va morir quan jo tenia 4 anys i no el vaig conèixer, però soc qui m'assemblo més a ell. Recordo el patiment de la mare de quedar-se sola amb tres nens, però també recordo positivament tot el suport de l'entorn, dels tiets”.

El seu referent

El seu avi era un referent. “Era paleta de poble. Tenia la seva pròpia constructora petita, però construïa les cases d'inici, les pensava, les dissenyava i, esclar, jo el veia tan apassionat... El meu somni de petit era ser paleta. Era el que a mi m'agradava, estar fora de l'escola, al carrer, construir coses”.

És el petit de tres germans. “El gran té set anys més que jo i som el dia i la nit. Jo soc un nervi, impulsiu, i ell és tranquil, reflexiu, és enginyer químic. La mitjana em porta tres anys i és metgessa a l'Hospital Clínic”. Tots tres són de ciències. “Ells eren molt bons estudiants. Ningú donava un duro per mi; la mare sí, l'única”.

L’esport va ser una ajuda. “Jugava a futbol. Em va ajudar el fet de formar part d'un equip on tots junts tenen un objectiu competitiu per assolir. Vaig començar a ser entrenador amb 15 anys i és on he après les lliçons més grans per liderar persones. El meu primer projecte emprenedor va ser muntar el campus de futbol del poble”.

Va anar a l’institut a Terrassa. “Va ser un trauma. Els canvis els vivia fatal. Jo no podia anar de convivències. Tot el que era allunyar-me del meu entorn... Però a tercer d’ESO podies triar algunes especialitzacions i això em va permetre tenir més confort en l'àmbit escolar. I vaig decidir fer el batxillerat tecnològic”.

Una idea que sorgeix a la biblioteca

Va estudiar enginyeria civil a l’UPC. “Innovamat va sorgir a la biblioteca. Feia de professor de mecànica del sòlid rígid en una acadèmia universitària. Un company de classe, l'Isaac, feia de professor de matemàtiques. Estudiant junts els caps de setmana, vam pensar a ajudar també alumnes de secundària i batxillerat. Vam muntar una petita acadèmia, BrainArt. Tenia 20 anys. Anàvem a escoles a oferir-los serveis de reforç i també una extraescolar de matemàtiques, però que poguessin entendre, jugar. Ens vam inspirar en el Museu de les Matemàtiques a Cornellà”.

La primera llavor. “Coneixent el sector educatiu vam veure que hi havia un problema amb les matemàtiques. Quants alumnes les odien i no les entenen? I com pots ajudar-los? La solució tampoc és fer-ho fora de l'escola. Els infants ja hi passen moltes hores. El 2016 vam anar a Boston gràcies a la Richi Foundation i vam conèixer el sector emprenedor”.

El 2017 es fa realitat. “Vam tenir la sort de conèixer la Laura Morera i la Cecília Calvo, matemàtiques, professores i investigadores. Sense elles no seríem ningú i amb elles va començar Innovamat”.