L’accés a la cultura dels infants, en risc?

D’entre els molts sectors que el covid-19 ha posat en risc, la cultura és un dels més afectats. Molt especialment la cultura en viu, és a dir, aquells espais de trobades directes entre artistes i públic, entre obra i espectador. Cinemes, teatres, museus o sales de concerts han vist com la seva activitat quedava aturada o, en el millor dels casos, funcionava a mig gas, cosa que ha col·locat en una situació molt complicada un sector que ja venia tocat amb anterioritat. Les persones que es dediquen professionalment a aquest àmbit són les principals perjudicades per una crisi que, en molts casos, posa en perill els seus llocs de treball i la supervivència dels seus projectes artístics.

No són els únics. La crisi del covid podria comportar també un dany col·lateral que pot passar més desapercebut però que no deixa de ser preocupant: ¿els nens i joves de Catalunya tindran accés a la cultura? ¿S’accentuaran les desigualtats segons el perfil socioeconòmic de la població?  

Posem un exemple clar. Durant el 2020, els 51 grups locals que conformen la Fundació Xarxa, entitat que impulsa una programació estable de teatre familiar, van haver d’anul·lar fins a 122 funcions als seus respectius municipis. Això es tradueix en una caiguda dràstica del nombre d’espectadors que l’any passat van poder gaudir de les arts escèniques als seus pobles: de les 81.576 persones que van accedir-hi el 2019 als 42.776 espectadors que hi han assistit durant l’any del covid. Gairebé la meitat. 

Noves vies per a la cultura

Arran de l’accés a internet s’ha parlat molt de la democratització de la cultura, una qüestió que ve d’enrere i que ha fet abocar molta tinta o, si més no, molts píxels. Efectivament, que la gent vagi menys al cinema no significa que es vegin menys pel·lícules ni que es consumeixi menys cinema. Només significa que es fa per altres vies. Plataformes digitals, llibres electrònics, exposicions virtuals o concerts en streaming. Els canals canvien, els formats innoven, però el que mou la cultura es manté. 

També el teatre i, en aquest cas, les arts escèniques dirigides a infants i joves tenen l’oportunitat d’arribar directament al seu públic a través de noves vies. De fet, ja durant els mesos de confinament van ser molts els artistes i els programadors que van optar per oferir espectacles online i adaptar-se a les circumstàncies amb propostes creatives. Sembla que la pandèmia ha accelerat un procés que venia d’abans i que, com a sector, teníem pendent. 

Malgrat això, els que estimem el teatre no podem deixar d’entendre’l com un acte col·lectiu, com a punt de trobada amb l’artista, com a representació única i en directe que ens transforma més enllà de ser espectadors. Aquesta espontaneïtat, aquest moment precís, aquesta relació és difícilment transportable a l’entorn digital, ja que amb una pantalla pel mig perdem precisament tot el que fa úniques les arts escèniques. 

Públic cada cop més menut, i infants que es fan grans més aviat

Al llarg dels 25 anys d’història de la Fundació Xarxa, els voluntaris que ens hi dediquem i que hem format part d’aquest projecte hem anat observant (i vivint en primera persona) la transformació del teatre familiar i l’evolució, també, del seu públic. Els que formen part d’aquest món hi estaran d’acord: els infants que venen a veure els espectacles són cada cop més menuts i, si fa uns anys no es veien cotxets a les grades, ara és imprescindible estar preparats per encabir-los. Efectivament, fa 25 anys els infants començaven a assistir al teatre a partir dels 4 o 5 anys, mentre que ara és molt habitual tenir espectadors de 2 anys entre el públic. 

Per contra, són pocs els infants d’entre 9 i 10 anys que assisteixen a representacions teatrals i cada cop és més difícil atreure als escenaris públic d’entre 10 i 12 anys, molt especialment si es tracta d’activitats en espais tancats com ara teatre, titelles, màgia o musicals. Aquest canvi de paradigma en les edats del públic infantil i juvenil ha obligat les companyies a repensar i redissenyar les seves propostes creatives, adaptant-se a aquest nou patró.  

La qüestió que ens sorgeix és la següent: ¿estem fent que els nostres fills i filles es facin grans més aviat? Cada cop els infants tenen accés als mòbils, les consoles, tabletes i altres aparells més joves i, amb aquestes eines, disposen d’una opció de lleure còmoda que els permet ser autònoms i que fomenta la individualitat en el seu temps d’oci. Més connectats, menys relacionats.  

El teatre com a eina de formació 

Els productes culturals pensats i dirigits especialment per als infants i joves tenen un caràcter formatiu implícit, per la capacitat de transmetre valors i idees en un moment en el qual aquests públics estan configurant el seu imaginari. És per això que hem de ser tan exigents a l’hora de programar un teatre de qualitat, que generi valors positius i que formi ciutadans participatius, crítics i lliures. A més, les arts escèniques esdevenen una magnífica oportunitat per donar-los a conèixer la cultura, la tradició i la llengua d’una manera lúdica. 

En els últims anys s’ha produït un canvi molt important també en el contingut de les representacions. Les companyies han anat evolucionant, d’acord amb el seu temps i amb la realitat que ens envolta, i han introduït a les seves obres les tendències socials dels nostres dies. La consciència ecològica, la defensa dels animals, la igualtat de gènere i l’ús d’un llenguatge més inclusiu són qüestions que fa 25 anys no es tenien en compte i que ara han passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu. El teatre familiar és també el reflex dels nostres temps i ha de ser, sobretot, el mirall i la reflexió d’allò que volem ser. 

Lluís Hereu és president de la Fundació Xarxa