Fora de classe

A dins i a fora

El que passa a fora de l’institut afecta el que succeeix a dins, i a l’inrevés. La realitat social que conec em deixa davant de situacions de gran duresa i complexitat que com a docent i tutor he de saber gestionar. Fa unes setmanes un home va saltar d’una finestra de l’edifici on vivia. La proximitat entre el bloc de pisos i l’institut ho va fer encara més corprenedor. Alguns alumnes ho van veure, d’altres només van sentir l’impacte. Allà tothom es coneix, i de seguida va córrer la notícia que era el pare d’unes exalumnes. Minuts més tard un helicòpter d’emergències aterrava al pati de l’institut. Vam veure com els sanitaris no corrien, i ja no ens va caldre que ens expliquessin el final. Són fets que no surten a les notícies, i potser no cal, però que ens afecten, els de dins i els de fora, i que ens fan adonar dels temps que vivim. Aquella tarda, alguns dels alumnes adults que tinc no es van veure amb cor de fer classe. Ho vaig entendre perfectament. El que passa a fora afecta a dins.

També estem molt alerta amb la compra i la venda de drogues. Últimament han sovintejat nois que ja no són alumnes del centre i que intenten captar joves clients de dins. Aquí la lluita se situa a la tanca, a la frontera dels dos mons, durant les entrades i les sortides.

Buscant respostes

Ara que ja hem celebrat les eleccions municipals m’agradaria destacar la preocupació que diferents partits han mostrat per l’abandonament escolar. Tenen la voluntat de solucionar, o almenys rebaixar, les estadístiques. No recordo haver llegit enlloc els detalls de com ho farien i espero sincerament que tinguin solucions efectives i positives. Creuo els dits perquè no sigui tornar a entaforar aquests nois a l’aula i llançar-ne simbòlicament la clau perquè no se n’escapin fins als setze. Cap professor confessa obertament que celebra que determinats elements no vinguin a classe. Els alumnes implicats sí que ho fan. Un absentista, normalment, no es fa d’un dia per l’altre. Habitualment té madurada la decisió de no entrar mai més a dins. I els pares ho saben. Fins i tot alguns se’ls emporten perquè els acompanyin a les seves feines i així s’acostumin al pa que es dóna a fora. Com van fer ells.