Així fa de pare

“Els fills et fan conservador”

Francesc Blanco és consultor, escriptor i pare de la Júlia, de dos anys. Acaba de publicar el seu primer llibre, ‘Proyecto XI’ (Suma de Letras), un ‘thriller’ d’una fantasia desbordant en què la investigació segueix pistes relacionades amb les grans obres de la història de la literatura

“Els fills et fan conservador” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Fa uns anys, la mort del meu germà va ser una sacsejada brutal. Va morir sobtadament, d’un problema cardíac que ningú no sabia que tenia. Va deixar una nena de dos anys. Va ser un d’aquests moments que la vida s’atura i et fas moltes preguntes, sobre el que ets, el que fas... I les respostes a aquestes preguntes no em van agradar.

I què vas fer?

Llavors vivia a Madrid. Vaig deixar la feina, vaig tornar a Barcelona i vaig fer-me autònom. Alguns amics ho van entendre, d’altres no. Vaig fer un lífting a la meva agenda. I després d’una separació vaig començar una nova vida. Fa dos anys van arribar al mateix temps la meva novel·la i la meva filla. Avui la vida té més incerteses però és més plena.

Podem dir que la mort del germà et fa ser pare.

Fa deu anys hauria sigut més mal pare. Era una persona molt estressada, tenia poca paciència i no havia trobat la persona adient. La filla ha arribat al moment just, amb la persona justa. Però haurà de pagar un peatge perquè als 20 anys jo en tindré 68. També jo el pagaré perquè no sé si veuré els meus néts. La part positiva és que sóc un pare més madur, més empàtic, algú que té moltes ganes d’estar amb la seva filla.

Altres canvis?

Els fills et fan conservador. Ara tinc menys capacitat de recomençar o d’engegar aventures. El més important és ella. El fet de treballar a casa m’ha anat bé per quadrar horaris. El que antigament ho hauria fet la mare ho faig jo perquè em puc organitzar. És fantàstic estar moltes hores junts. L’observo molt.

Què et sorprèn?

La seva capacitat mimètica. Quan jo em poso a llegir ella s’assseu al meu costat. Té un petit sofà, agafa un conte i se’l mira uns minuts. És tímida i al parc li costa relacionar-se amb altres nens. Jo també ho sóc.

Com encareu la seva educació?

Cada cop té les coses més clares i costa més fer-la creure. Fins ara hem sigut molt tolerants en tot, en els horaris, en el menjar... Ara ens estem plantejant ser més estrictes perquè ens porta allà on vol. De fet, hem anat ajustant el nostre nivell de permissivitat segons el comportament de la nena.

Ja t’entenc.

No partíem de cap idea estricta respecte als horaris. Ens hem anat adaptant. Veig pares histèrics que volen que cada dia els nens mengin exactament a la mateixa hora. Nosaltres no ho fem així. No passa res si un dia mengem mitja hora més tard. Però tampoc passa res si plora una estona. Ella ha d’entendre que no vivim sols en aquest món. Ha d’entendre que som un equip, que a casa cadascú té la seva parcel·la i les seves obligacions.

Quins valors consideres essencials?

M’agradaria que fos una persona independent i, al mateix temps, respectuosa amb la independència dels altres. Vull que no faci distincions entre les persones per motius d’origen o de color de pell. Vull que entengui que els diners són importants però que tampoc ho són tot. Que sàpiga que has de tenir un lloc on agafar-te econòmicament però també que hi haurà moments que et pots trobar amb el cul a l’aire. Voldré que faci el seu camí respectant els altres.

Descriu-me una situació que t’hagi commogut.

No fa gaire estava fent una cosa que no podia fer perquè era perillosa. Estava enfilada dalt d’una cadira per remenar dins d’un calaix i jo li anava dient que no, fins que em va clavar una mirada terrible, una mirada com dient-me: “¿Però per què em fas això?” Em va impressionar aquella expressió.

I una situació que t’hagi fet feliç.

Juga i, de sobte, sense que hi hagi cap motiu aparent, s’aixeca, se m’acosta i m’abraça fort, m’abraça la cama.