TRINITAT GILBERT

Fills meus, m’heu canviat la vida

El naixement de la primera criatura provoca una crisi de manual, ja que suposa afrontar un gran repte per la responsabilitat que comporta i perquè et fa sentir més que mai un mamífer amb cadells

Al Lluís i l’Elisabeth la vida els va fer un gir de 180º amb l’arribada dels trigèmins / MARC ROVIRA Zoom

Els fills canvien la vida dels pares. Ho afirma, segur, Lluís Soldevila, consultor, formador en actituds d’alt rendiment i pare de trigèmins: l’Albert, la Clara i el Pau (13 mesos). “Si som positius, els fills et canvien la vida a millor; des de qualsevol altre punt de vista, són un trasbals, especialment logístic”, explica. Continuem amb el vessant positiu. “Em sento molt animal amb tres criatures a casa”. És a dir, que el Lluís està més a prop que mai d’altres mamífers que tenen molts cadells al seu voltant. “No sé què és tenir un fill, però tenir-ne tres de cop és com convertir-te en un llop o un lleó”, una sensació que el fa sentir molt viu.

Pel que fa a la logística, per començar, ni al cotxe que tenien hi cabien! “Per tant, començant pel vehicle ja vam veure que alguna cosa estava canviant”, explica. Després hi ha l’organització a l’hora de donar menjar i adormir tres nadons de cop. Però el Lluís sempre treu la cara bona de tot. I n’explica el perquè. “La meva dona, l’Elisabeth, va passar un embaràs de molt risc”. Ho sabien i, com a parella, van acceptar de passar-hi. El cas és que, en un moment de l’embaràs, els metges, de l’Hospital de la Vall d’Hebron, els van comentar que tenien un 20% de possibilitats que l’embaràs de trigèmins no anés bé. “I ens van preguntar què volíem fer”. Una pregunta que els pares van capgirar totalment i, com si reinterpretessin la realitat, van contestar-los que encaraven el 80% de possibilitats que anés bé. Així que, des de l’embaràs, “la vida ja t’ha canviat”, diu el pare un migdia de dissabte en què els nens ja han dinat i es deixen fotografiar abans de la migdiada. “Et canvia perquè, de sobte, et trobes que has de prendre decisions que mai havies pensat que hauries de prendre”, explica el pare, que recorda també el suport incondicional que els va donar la responsable de l’àrea de medicina fetal, Sílvia Arévalo.

“Et canvia perquè, de sobte, et trobes que has de prendre decisions que mai havies pensat que hauries de prendre"

Lluís Soldevila - Pare de trigèmins

Un cop els pares dels trigèmins han viscut tot això, no hi ha preocupació comparable. “Diversos pares ens pregunten constantment com ens en sortim amb tres criatures a casa, que la feina se’ns deu multiplicar per tres, però no, no és així”, diu el Lluís, que també és autor de Morder el hielo i professor d’Esade. Tant és així que la parella assegura que sap minimitzar qüestions quotidianes com els plors, que de vegades són dels tres a la vegada. “Els pares primerencs tendim a sobrepreocupar-nos, però nosaltres els vam tenir en braços havent après què és important i què no”. Així que, si tot embaràs és un canvi, en el cas dels pares dels trigèmins ho va ser més que mai. “Però el saldo és positiu”, hi torna el Lluís amb la seva visió clara. Potser hi fa l’edat (el Lluís té 46 anys, l’Elisabeth, 35) però afirmen: “La responsabilitat no ens pesa, sinó que ens omple molt”.

AJUSTAR LA NOVA REALITAT

A l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella, el seu director, Pere Font, indica que la vida de parella també canvia amb els fills. “La crisi arriba amb el naixement del primer fill, perquè posa a prova els equilibris que la parella ha aconseguit al llarg del temps, i els obliga a reestructurar diversos àmbits de la relació, per exemple el temps per fer de parella versus el temps per fer de pares o de família. I també com es fa front a la necessitat de temps personal en relació als altres dos”.

Més. “També és el moment en què es poden modificar les relacions amb les famílies extenses, que es poden fer més presents, ja sigui per bé o per mal”, continua Font. I per si encara no n’hi hagués prou, “de vegades, també és el moment de certes soledats: la de la mare, que pot passar moltes hores sola amb la criatura, mentre que sovint el pare manté una activitat laboral relativament similar a la que ja portava”, sosté Font.

Per reblar el clau, cuidar la criatura comporta que “el bon temps de parella, la intimitat i la sexualitat pateixin una aturada”. Dit amb altres paraules, Font sosté que el naixement de la criatura comporta una crisi de manual. “Desadaptacions a un canvi d’etapa: surts d’una situació, entres en una fase nova i entremig t’adaptes malament”.

EL CERVELL CANVIA

A la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB), el professor i investigador de genètica i divulgador de ciència David Bueno sosté que el cervell dels pares canvia quan neix la criatura. “En les dones, el simple fet de parir els canvia automàticament algunes connexions al cervell. Quan el nadó passa pel canal del part, activa unes determinades terminacions nervioses que fan que es desperti l’instint maternal, de cura, alimentació i protecció de l’infant. I això implica la reestructuració d’unes xarxes neuronals concretes al cervell”.

En canvi, “en els homes no passa de manera automàtica -matisa-, però es desencadena de manera molt similar al cap d’uns quants dies amb una condició: que la pell del nadó toqui la pell del pare. Si hi ha aquest contacte, les xarxes neuronals del pare també canvien, per donar cura i protecció (no alimentació perquè no forma part del programari biològic que els homes alletin)”. Si no és així, si no hi ha contacte de pell a pell, “el sentiment d’unió al fill és molt més petit”. Dit això, Bueno continua explicant que “tant en homes com en dones el contacte diari amb el fill, l’aprenentatge mutu que s’estableix, va alterant també les xarxes neuronals, però ara ja com qualsevol altre aprenentatge, amb un gran component afectiu”. Just el component afectiu és el que fa que “recordem molt millor les coses que fan els fills que qualsevol altre assumpte que hàgim fet nosaltres durant el dia”, conclou Bueno.