“Un fill t’ajuda a entendre’t”

Llogar un pis a Moscou l’any 1993 era complicat, així que vaig anar a casa d’una senyora gran que havia sigut conductora de tancs i havia entrat a Berlín al final de la Segona Guerra Mundial. I en aquella casa vaig descobrir que vivia amb un nét que acabava de fer 10 anys. Era un nen molt despert i especial, molt rialler i xerraire. Ens enteníem en anglès.

Com comences a fer-li de pare?

Sense adonar-me’n. No hi ha un dia. No hi ha una decisió. Hi ha un procés de relació. Hi ha una quotidianitat que ens va acostant. L’àvia de l’Alioixa anava veient l’acostament i un dia em va preguntar si m’adonava de què significava jo per al seu nét.

No tenia pare ni mare?

Sí, però eren dues persones que tenien una malaltia que es diu alcoholisme. No hi havia tampoc per part dels pares una actitud destructiva. El que passa és que senzillament no podien fer de pare o mare. El nen sabia que tenia pares però, a la pràctica, era com si no en tingués perquè no els veia gaire sovint. La mare vivia amb un pintor amb qui el nen tenia molt mala relació i que va morir durant una borratxera, un Cap d’Any.

Quins són els primers passos que fas com a pare?

Gairebé els primers dies de viure en aquella casa vaig fer una promesa al nen, que va ser dur-lo a un Pizza Hut. Ell no s’ho acabava de creure, però finalment un dia hi vam anar, i mentre hi anàvem va tenir una baralla amb l’àvia perquè es volia treure l’abric abans d’arribar. El nen va reaccionar molt malament i va marxar corrent. Jo el vaig anar a buscar i em va impressionar veure’l plorar amb un plor molt sentit. No era una rebequeria. Vaig entendre que era un nen a qui sempre havien fet promeses que mai no s’havien complert.

Quins altres problemes patia el nen?

Tot i ser intel·ligent tenia un problema d’atenció greu en els estudis, un problema de lectura. I jo li vaig demanar que fes un esforç. I el va fer. Va començar a llegir i a fer els deures i va aconseguir millorar molt. En aquest punt, quan el nen va començar a millorar, l’àvia em va dir si no m’havia plantejat de fer un pas més enllà. I sí que m’havia plantejat adoptar-lo, però per a mi allò era molt fort.

Desitjaves tenir un fill?

Sí, sempre ho havia desitjat. I també havia pensat a adoptar-ne un. Però era una decisió que em feia molt respecte, que m’impressionava molt. Tot això ho pensava quan estava sol, però en el moment que tornava a estar amb ell tots els dubtes desapareixien, perquè no volia renunciar al plaer d’estar plegats.

I finalment decideixes fer papers.

I no va ser gens fàcil. No era fàcil que el consolat li fes un passaport ni trobar un organisme que reconegués la meva tutela. Però me’n vaig acabar sortint i ja han passat vint anys.

On és avui l’Alioixa?

Ara mateix deu dormir, perquè ahir va arribar tard. Viu amb mi, a Barcelona. Té moments en què se sent abatut, perquè ve d’un país destruït, d’una família destruïda. Tot això li ha pesat. A vegades la història ens enxampa, tal com va passar amb els meus pares, després de la Guerra Civil. També el meu fill va ser víctima de la catàstrofe humana que va ser l’enfonsament del comunisme. En pocs anys tot cau: l’economia, l’ensenyament, la sanitat. I destrossa molta gent: 40 milions de pobres.

Què ha fet ell per tu?

M’ha fet més bona persona. La nostra és una família monoparental i jo sóc un pare gai, i això avui comença a ser més habitual, però en aquell moment no ho era tant. Tenir un fill ha fet que tingués una millor relació amb mi mateix. I el fet que jo em pugui entendre millor a mi mateix m’ha permès entendre’l millor a ell.