"Un fill no arregla cap parella"

Sempre explico que quan vaig parir va ser com si al mig del quiròfan aparegués una bola de discoteca. Tot es va omplir de llums i reflexos.

Una imatge fantàstica.

Quan ets solter, tot és per a tu. Ets el centre del món. Llavors arriba un fill i, de sobte, tot és per a ell. Jo he quedat tocada després de ser mare. Devia tenir una hormona adormida però ara qualsevol cosa em pot fer plorar. Mira, vaig tenir un primer embaràs i vaig perdre la criatura. Durant el segon embaràs vaig confessar a un amic que sentia por, que m'espantava pensar que les coses no anirien bé.

I què et va dir?

Que primer patiria per l'embaràs, després pel part, després per si el nen tenia febre, després per haver-lo de dur a l'escola bressol, després per com li anirien els estudis, després per si trobaria feina. Així que vaig entendre que havia d'aprendre a viure sense por.

No sé si es pot aprendre, això.

El segon fill va néixer amb una malformació als peus. M'ho van diagnosticar a mig embaràs i no em van saber explicar ben bé què era. No sabia si el nen podria caminar. El meu company era lluny i em va trucar per preguntar-me si era nen o nena, i jo no podia parar de plorar.

Què li passava?

Tenia els peus bots. Quan va néixer li van fer una petita operació i li van enguixar els peus. Ara encara ha de dormir amb una ortopèdia fins als cinc anys i ja estarà. Però cada cop que vaig a Sant Joan de Déu he de fer el cor fort. I quan ja sóc al cotxe, em poso a plorar. Sempre hi veig coses molt dures.

Quins altres canvis has patit?

Després de tenir els fills tinc la sensació de ser més pacient amb tot i amb tothom, amb ells sobretot, però també amb altres persones. Jo sempre havia sigut molt expansiva, molt temperamental. Potser l'edat també hi ha contribuït, però ara és molt difícil que faci un crit a casa.

I fora de casa, què et pot fer cridar?

Doncs a mi em sobta molt veure algú conduint de manera imprudent i amb nens al darrere. Això m'encén. Quan vaig amb el cotxet i algú se salta un pas de vianants, em surt la fera. T'explicaré una anècdota. La tieta d'un amic va patir un petit accident de cotxe, res important, un simple cop que no va ser per culpa seva. El cas és que va anar a buscar l'altre conductor, el va agafar per la roba i el va escridassar dient-li: "Que no ho saps que tinc una filla?"

Molt bona. I alguna cosa que t'hagi passat a tu?

Un dia passejava i va passar pel meu costat una mare que escridassava la seva filla dient: "Ho veus? Per culpa teva el pare i la mare se separaran". El pare anava uns metres enrere amb el cap cot. Vaig estar a punt de renyar aquella senyora, però me'n vaig estar. Vaig pensar que qui passaria vergonya seria la pobra nena, que potser recordaria sempre que una desconeguda va renyar la seva mare.

Que bèstia.

Com li pots dir això a una nena? Els pares no se separen per culpa dels fills. Però els fills són com una lupa, fan que qualsevol detall el vegis augmentat i la més petita cosa et fa feliç. Però també és cert que fan augmentar les coses negatives de la parella. Per això és un gran error creure que un fill arreglarà la parella. Si no estàs bé separa't, perquè amb un fill encara ho espatllaràs més. Un fill crea moltes tensions.

Explica'm una cosa que t'agradi especialment dels teus fills.

Que siguin tan sociables. Saluden a tothom. De seguida pregunten el nom de les persones. I jo no els he dit mai que ho facin. Però ells entren en una botiga i de seguida pregunten el nom de la botiguera. I quan tornen li diuen: "Hola, Anna". I esclar, se la guanyen de seguida. I ella els regala pernil dolç.