Xile: 38 hores de classe a la setmana

Santiago de XileCada dia l’Alonso es desperta a les 6:30 del matí per arribar puntual, a les 7:55, a l’institut de la perifèria de Santiago, ciutat on viu. Té una hora de trajecte en transport públic i després –tres dies per setmana– l'espera nou hores a classe, amb una pausa de 30 minuts i una hora per dinar. “Són massa hores seguides en una aula, amb un professor que ha de dirigir a 40 alumnes, sense activitats lúdiques o de lliure elecció que formin part de la jornada”, diu José Hormazábal, pare de l’adolescent, de 16 anys, i la seva germana Maite, de 12.

A Xile, la llei de la Jornada Escolar Completa (JEC) va allargar el 1997 l’horari escolar amb el pretext que el temps millora l’aprenentatge. Sota aquesta premissa es van establir jornades de 35 hores a la setmana per als alumnes d’educació bàsica (de 7 a 13 anys), cinc més que les que es cursen a la primària a casa nostra, i de 38 hores per als adolescents d’educació mitjana (de 14 a 18 anys), vuit més que a l’ESO i Batxillerat de Catalunya.

“Són jornades molt extenses, però també és cert que per als pares són convenients perquè els nostres horaris laborals també són molt llargs, de nou hores al dia”, diu la Francisca Rosales, mare de la Catalina, d’11 anys, i l’Alonso, un petit de 4. Van a una escola privada d’una zona rural de l’àrea metropolitana, on es queden des de les 8 del matí fins a les 4 de la tarda. “Si els seus horaris fossin més curts, passarien més hores sols a casa, per tant, és més còmode i segur així”, afegeix.

Tant pels horaris com per les distàncies dels trasllats, sobretot a la capital, la immensa majoria d’infants dinen a l’escola. A les públiques, hi ha la possibilitat de menjar el menú que ofereix el centre, però bona part de les famílies opten per la carmanyola de casa per la mala reputació culinària que té l’organisme públic encarregat de preparar-lo. A més, hi ha poc control i infraestructura: falten llocs on seure per menjar i hi ha pocs microones per escalfar el dinar de centenars d’alumnes. “Els meus fills fan un àpat petit i un snack perquè amb només 45 minuts no poden dinar tranquils”, explica la Daniela Robredo, mare del Martín i l’Ismael, de 7 i 10 anys, que cursen primària en una escola privada.

Educació segregada i tradicional

Una altra característica de l’educació xilena és la segregació socioeconòmica, agreujada després que la dictadura d’Augusto Pinochet traspassés la gestió pública de les escoles als ajuntaments, amb realitats i recursos molt desiguals entre ells i una capacitat d’administració molt limitada. Entre escoles municipals, privades i concertades les diferències són abismals, i s’accentuen més segons el barri al qual pertanyen. “Si portés la meva filla en una escola municipal de la zona on visc, tinc la sensació o el prejudici que no rebria una educació de qualitat pel tipus de recursos públics dels quals disposem aquí”, opina la Francisca.

Una gran diferència amb el sistema català és l’ús generalitzat –tant als centres públics com privats– de l’uniforme. En alguns, s’hi afegeixen normes sobre la llargada dels cabells per als nois o la prohibició d’arracades. “Portar uniforme no fa a un estudiant millor alumne i és una llàstima que sigui un tema tan important per les escoles xilenes. Els nens haurien d’anar amb roba còmoda i llestos”, critica la Daniela Robredo.

La majoria de centres s’enfoquen en formes i valors tradicionals com la disciplina, l’ordre i el rendiment acadèmic. Actualment, s’està discutint un projecte de llei per obligar tant a escoles com a instituts a cantar l’himne del país almenys un dilluns al mes. “És un model conservador, més enllà dels intents per obrir-se a mirades més crítiques, s’imposa el currículum establert, sobretot a les escoles municipals”, diu el José Hormazábal.

Poc temps per a la família

Els centres solen oferir activitats extraescolars, però al contrari que a casa nostra, on la participació està molt estesa, a Xile no són tan habituals. Per a la vida familiar, durant la setmana, queda poc temps: just fer l’àpat de tarda –l’once– i alguna activitat més. "El Martín i l’Ismael –diu la Daniela Robredo– tenen temps per al descans o anar al taller de karate del pavelló municipal, fer els deures i distreure’s amb la tecnologia abans d’anar a dormir”.