Burkina Faso: Criar-se entre trets

Bobo-Dioulasso (Burkina Faso)“El primer que faig és obrir les finestres, que corri l’aire”, explica la Lucie Traoré, que fa 13 anys que viu en un barri popular de Bobo-Dioulasso, a l’oest de Burkina Faso i prop d’un camp d’entrenament militar. “Estem acostumats als trets i els nens són molt conscients de la situació d’inseguretat que viu el país”, explica la Lucie sense estranyar-se i apuntant que només cal ser "resilient i prudent", un tema que per a algú de fora costa d’entendre.

És una casa que fa cantonada situada a un quilòmetre de la carretera asfaltada, un indicador bàsic del preu de l’habitatge, ja que com més lluny de l’asfalt, més econòmic. La dona a Burkina Faso és la primera que es desperta a casa. A les cinc del matí, i sense alarma, s’aixeca i fa les seves pregàries abans de dir bon dia als seus fills. La més petita, la Gloria (2013), entra a l’escola a les 7:30 però els seus germans grans, l’Astrid (2001), en Jean Claude (2004), i en Thomas (2008), entren a les 7 del matí. “Si estic molt cansada començo a repartir tasques de bon matí. Si no, soc jo qui preparo l’esmorzar i espavilo la mainada –diu la Lucie, que també comparteix casa amb la seva cunyada i el seu nebot que dormen en una estança fora de la casa principal–. Durant l’època d’exàmens vam haver de contractar una dona que ens ajudava a cuinar, netejar i anar a comprar, així els nens es podien concentrar amb els estudis. Si no, el més habitual és que les tasques de casa estiguin repartides i els diumenges treballem: cuinem i rentem roba, com a la majoria de cases, a mà.

Una educació 'tradimoderna'

“La família és el pilar de la societat africana”, diu el pare, que també és el cap de família. Els pobles de Burkina Faso es regeixen i s’organitzen per tradicions ancestrals. El cap del poble és, a la vegada, el cap de família, entenent que totes les famílies del poble en formen una. Així, tant el casament com el divorci no és una decisió que un pugui prendre per si mateix sinó que ha de ser discutit per un consell de savis (format pels homes més grans del poble). “A la ciutat fem una barreja tradimoderna, les decisions familiars passen per mi, soc jo qui surt tot el dia fora per treballar, però si necessitem consell, anem al poble –explica–. La família africana no és només biològica, al nostre poble no veuràs ningú passar gana, si falta menjar a la casa del costat i nosaltres en tenim, en compartim sempre”. La família també significa seguretat. Uns valors que tant la Lucie com el seu marit veuen trontollar amb la influència de la televisió i les xarxes socials. “No pots viure a l’Àfrica i adoptar els comportaments dels blancs –explica la Lucie–. Poden ser presidents, grans empresaris o secretaris generals de l’ONU, però que no oblidin d’on venen perquè per sobre de tot som africans”, remarca. Per a aquesta parella les sèries mostren joves practicant el “llibertinatge” i els fa por que la societat burkinesa està regida per codis i conductes infranquejables que són la base del respecte mutu i l’honor de la família. Així, la influència d’occident es veu com un “xoc de cultures i, per tant, de dolor i com a conseqüència, de frustració” de joves que se senten atrapats pel control de la comunitat.

Educació comunitària

La Lucie pateix, però no per si els seus fills es faran una rascada. Una de les coses que més sorprenen dels carrers burkinesos és veure grups de mainada jugant on els més grans es fan càrrec dels més petits. Jugar davant de casa és el més habitual a les tardes després de l’escola. Mentre que els germans grans van a jugar a bàsquet a una pista a l’aire lliure, la Gloria juga amb les seves amigues al carrer de davant de casa. “Tallen herbes i fan veure que cuinen o es lliguen pals a l’esquena com fan les mares amb els nadons”, diu el pare. Però jugar al carrer no és sinònim de llibertat i descontrol. “Amb l’arribada dels drets dels infants tot ha canviat i la gent té por, però abans qualsevol tenia la potestat de renyar i corregir un infant encara que no fos el seu”, diu el pare, que dona a la comunitat la responsabilitat d’educar els infants siguin seus o no.

“La presència de la mare és fonamental per encarrilar els infants. Si no, aquest buit és reemplaçat per pantalles i c’est fini”, remarca la Lucie assenyalant el llaç que l’uneix amb els seus fills. A l’Àfrica, els nadons, i fins que fan l’any, es duen lligats a l’esquena amb una tela de roba. Així, les mares, després dels tres mesos de permís de maternitat segueixen el seu dia a dia sense separar-se’n. “A vegades penso que és per això que els costa tant marxar de casa”.

“Els desitgem que siguin millors que nosaltres i que no hagin de patir com ho vam fer nosaltres –diu el pare, que recorda com els dijous no tenia classe perquè era el dia d’anar al bosc a buscar fusta–. I que siguin els millors amb allò que volen fer”, sentencia i afegeix: "Saps, ara tot ha esdevingut una competició, si el veí té una bicicleta, els nostres també en volen una". Així, demà, quan la Lucie obri les finestres, el pare segueixi dormint i els germans grans es preparin per anar a l’institut amb bicicleta, la més petita esperarà que algú la dugui amb moto. Al migdia, un dels seus germans l’anirà a buscar a l’escola. Una relació de germà gran a germana petita basada en la jerarquia i el respecte absolut.