Aniol Rafel: "Vam decidir no amagar que el cor del nostre fill havia deixat de bategar"

BarcelonaTant el naixement de l’Aina com el de Periscopi impliquen una època de dormir molt poc, d’anar molt cansat, però de felicitat, de perplexitat, d’alegria de veure’n les primeres passes, com van guanyant una vida pròpia, però malgrat això no poder deixar de preocupar-te’n mai.

La teva filla i la teva editorial neixen gairebé alhora.

— Va ser una època de molta il·lusió i de molta incertesa. Havia deixat enrere les primeres experiències vitals i laborals, i tenia clar què volia i què no volia. Era el moment d’assumir algunes responsabilitats, de llançar-me al buit. D’alguna manera, tenia la sensació que tot encaixava i que tot podia sortir bé. No era tan ingenu com per no veure les dificultats a les quals m’havia d’enfrontar, però em sentia amb molta força per afrontar-les sense massa por.

En aquell temps, ¿va haver-hi algun moment especialment dur?

— Abans de l’Aina esperàvem un fill, però el cor li va deixar de bategar. Vam decidir no amagar-ho, i vam descobrir que és una realitat molt més habitual del que pensàvem.

Em sap greu. Repassant els llibres de Periscopi que tinc per casa, m’adono que molts expliquen històries dures de pares i fills.

— A L’aquari de David Vann, la relació de la protagonista amb la seva mare em va tocar molt, per com la mare vol protegir la seva filla, però en última instància és incapaç d’entendre-la i acceptar-la. A Daha! de Hakan Günday, la sacsejada és veure com un nen de nou anys es va convertint en un monstre, seguint els passos del pare, que trafica amb éssers humans.

Glacen la sang les històries amb nens de Dents de llet de Lana Bastašić. La infància pot tenir zones molt fosques.

— Com a pare no és fàcil acceptar que els fills poden viure moments angoixants, que se sentiran malament, desemparats, tristos, incompresos, fora de lloc. No és fàcil acceptar que no som ni omnipresents ni omnipotents. I encara que creguem que els hem donat les eines per enfrontar-se al món, el món sovint és molt més cabró del que prevèiem.

Tot pot canviar en un segon.

— Una vegada vam tenir un accident de cotxe. Era estiu i la portava al casal. El cotxe va quedar sinistre total, però la carrosseria va aguantar i no ens vam fer res, més enllà d’una petita cremada amb el cinturó. El cotxe que va topar perpendicularment contra el nostre ho va fer per la banda on seia ella. Sovint penso en què hauria pogut passar si el cotxe hagués estat més petit, menys robust; en com és de fàcil creuar la línia que et porta a l’abisme.

Una gran novel·la que has editat és El covard de Jarred McGinnis, on un accident fa que es retrobin un pare i un fill.

— S’hi parla de la manera com dues persones volen apropar-se però no se saben comunicar. Un altre moment que recordo llegir amb un nus a la gola va ser El colibrí de Sandro Veronesi, quan el protagonista perd la filla en un accident d’escalada.

En què s’assembla ser pare i dirigir una editorial?

— En tots dos casos aprens a relativitzar els errors, aprens que cal paciència perquè les coses surtin bé, i que probablement mai no seran tal com esperaves, i que moltes vegades ja va bé així. Aprens a no generar-te massa expectatives. Tant l’Aina com Periscopi segueixen camins inesperats, de vegades em frustren o em fan enfadar. Tant la filla com l’editorial m’han portat al límit, m’han fet perdre els papers. I tant l’una com l’altra em fan descobrir aspectes de mi mateix que no sabia que tenia. Totes dues m’han ensenyat a acceptar millor les alegries, les bones notícies.

Què et preocupa, ara?

— A mesura que es van fent grans van sorgint pors diferents. Com es relacionarà amb la tecnologia i les xarxes? Quina imatge tindrà d’ella mateixa? ¿Sabrà trobar un entorn on se senti recolzada? Quan tindrà les primeres grans decepcions? ¿Sabrà tenir una relació sana amb la sexualitat? ¿Tindrà una bona salut, incloent-hi la salut mental? Com gestionarà la seva vida en un planeta que sembla que se’n vagi en orris? Quin tipus de feina tindrà?

Un dia que recordis.

— El 2014, el mateix dia que rebia la trucada que ens anunciava que Ànima de Wajdi Mouawad havia guanyat el premi Llibreter vam saber que esperàvem l’Aina.