"No és el mateix ser l'àvia dels fills del teu fill que de la teva filla"

Cerdanyola del VallèsEntre les quatre i les sis de la tarda, mentre els pares encara treballen, entre setmana l’habitual és que Luca Azañón s’estigui amb els seus avis materns. El recullen a l’escola bressol, berenen i juguen junts a casa, van al parc o a comprar. Quan el petit, de dos anys i mig, es posa malalt, l’Hilario i la Jacinta també són els que en tenen cura. Els pares de la criatura, el Carlos i la Miriam, apunten que el paper dels avis “és essencial” per poder arribar a tot, sobretot quan a ell li canvien els torns a la feina i ha d’acudir als sogres perquè es facin càrrec de l’infant. “Els meus torns són rotatius, per la qual cosa si no tinguéssim el seu suport, potser hauria de demanar el trasllat a un altre departament en què els torns fossin més fixos”, reconeix el Carlos. Més enllà de ser un pal de paller fonamental a l’hora de conciliar, avis i net també gaudeixen d’estones d’oci i temps lliure, acompanyats de la resta de la família.

A aquest vincle hi contribueix que l’Hilario i la Jacinta resideixin al mateix municipi que la Miriam i el Carlos, Cerdanyola del Vallès, però també la relació tan propera que tenen pares i filla des de sempre. “Jo tinc una relació diària amb els meus pares i amb el meu germà, parlem cada dia”, apunta la Miriam. La relació és tan estreta que en el cas dels nebots de la Miriam (fills del seu germà) també són els seus pares qui donen un cop de mà. En aquest cas, la idea estesa que les criatures normalment tenen més relació amb la família materna que amb la paterna quedaria invalidada. “Jo crec que influeix molt el tarannà de cada família i de cada persona, així com el vincle que hi hagi prèviament al moment de ser pares”, apunta el Carlos, que també reconeix que la seva família és més distant. “De fet, dubto que si jo hagués estat dona, la relació amb la meva família fos més propera”, afegeix.

Factors a favor i en contra

El Carlos també té clar que, si el seu pare, que actualment viu a Tarragona, residís més a prop, “ni es quedaria a càrrec del nen ni el veuria més sovint”. Tot i això, el contacte a través de trucades i videotrucades amb el iaio Juan és freqüent i el Luca el cita sovint tot i no veure’l tant. Les visites del Carlos, la Miriam i el Luca els caps de setmana i durant les vacances són, tanmateix, habituals i, durant les estones que romanen junts, avi i net mostren força complicitat. “Això sí –matisa el Carlos–, mai s’han quedat ells dos sols, sempre hi hem estat nosaltres presents”, confessa. El Carlos descriu el seu pare com “un home dels d’abans, que només treballava” i, per tant, assenyala, “la criança d’una criatura petita no li surt de forma innata”. “Al meu pare tampoc, eh?”, exclama la Miriam, que apunta que a l’Hilario li agrada jugar amb el Luca, però que de les cures principals se n’encarrega la seva mare.

El cert és que rere una relació distant entre avis i nets, sol haver-hi factors com la distància o que els avis encara treballin i no disposin de tant de temps, però també pot passar que el pare o la mare siguin els primers que descuiden la relació amb els seus pares o que els mateixos avis tampoc tinguin gaire interès per estar presents en el dia a dia dels seus nets. A parer de la psicòloga Silvia Guillamón, aquests factors poden esdevenir fonts de tensió, per la qual cosa recomana “reconèixer els límits reals com la distància i les jornades laborals i acceptar-los sense culpabilitat, i diferenciar expectatives, atès que no tots els avis desitgen o poden assumir el mateix grau d’implicació”.

Com es construeix el vincle

Dit això, la també directora del centre L'Arbre de psicologia apunta que el fet que habitualment hi hagi una proximitat més gran amb la branca materna s’explica pel fet que, en moltes famílies han estat tradicionalment les dones –mares, àvies o tietes– qui han assumit el rol de reguladores emocionals i mediadores de vincles. “Són elles qui solen fomentar el contacte, organitzar les trobades i transmetre als fills la importància de mantenir la relació amb els seus propis pares i germans”, afirma Guillamón. Aquest patró, establert des de la infància, continua, “s’interioritza i es reprodueix de manera inconscient en la vida adulta”, la qual cosa explica que els fills i filles “tendeixin a percebre la família materna com a més propera perquè ha estat la mare qui n’ha facilitat i legitimat el vincle”.

La Pili, nom fictici, està a punt de jubilar-se. Quan ho faci, si tot va bé, la seva filla ja haurà parit i la Pili preveu dedicar part del seu temps a ajudar la filla i tenir cura del net. Serà el segon net, però reconeix que la primera neta no la va gaudir gaire durant els primers anys. "És la filla del meu fill i era l’àvia materna qui més se’n cuidava. La veritat és que ella, la dona del meu fill, tirava més cap a la seva família i jo vaig ser prudent, no m’hi volia ficar. En canvi, ara que s’ha separat la veig molt més perquè ajudo el meu fill els dies que li toca la nena a ell", explica. "Vulguis o no, no és el mateix ser l’àvia dels fills del teu fill que de la teva filla", admet.

Tot i poder pensar que el lligam biològic és allò que explica la relació d’una mare amb la seva família directa i, per tant, que després els seus fills passin més temps amb ella que amb la seva família política, el que diu la disciplina antropològica és que les relacions de parentiu tenen poc a veure amb la genètica i la biologia. Bruna Álvarez, investigadora del grup AFIN i investigadora agregada del departament d’antropologia de la UAB, apunta que hi ha cultures en les quals aquestes relacions es fan d’altres maneres. “Nosaltres pensem que som parents d’aquells amb qui compartim llaços genètics, però a la nostra societat també hi ha molts casos que no: es pot ser mare d’un fill que ha gestat una altra dona, com el cas de les adopcions; o d’un que no porta els meus òvuls, en el cas de l’ovodonació.” El fet que construeix el parentiu, per tant, “és de caire social i no és universal, perquè en molts altres indrets del món i altres cultures el construeixen d’una manera diferent”.

Imaginaris i expectatives socials

“És cert que el moment del part i des que neix la criatura és un moment tradicionalment de solidaritat entre dones, però això també forma part de determinats imaginaris i no sempre ha estat així”, afirma Álvarez, per a qui un altre d’aquests imaginaris és el que preveu que “aquesta relació mare-filla és una relació d’intimitat i de confiança, quan pot ser-ho o no”. Aquí es tracta novament d’una qüestió d’expectatives i és que, destaca l’antropòloga, “sí que podria ser que la teva pròpia mare et donés molt suport en un moment en què tu tens un fill, però podria ser que no, i aquí hi ha una dissociació entre el que és una expectativa social de com ha de ser la relació mare-filla i un context on potser aquesta relació no és com hauria de ser”. Les pràctiques familiars contemporànies, afegeix Álvarez, “sembla que no comportin necessàriament que aquesta bona relació amb la família materna estigui vinculada a aquesta primera etapa de la vida del nadó”.

La investigadora tampoc té tan clar que sempre es tiri cap a la família materna: “Sí que pot ser que aquesta idea de relació familiar sorgeixi arran de la divisió sexual dins de la família i el treball, on les dones es quedaven a casa tenint cura de la família”. Però és que ara, assenyala, la diversitat familiar és tan àmplia que hi pot haver famílies que estiguin molt lluny, o maternitats en solitari, o parelles enllaçades amb fills de relacions anteriors, entre altres situacions. En paraules de l’antropòloga, tot aquest univers familiar ara mateix és tan divers “que és difícil fins i tot mantenir aquesta idea que la mare sempre tirarà cap a l’àvia materna", i afegeix: "Perquè potser ara els infants tenen fins a vuit avis, si els pares de les noves parelles dels seus pares també compten com a avis, així que la cosa ja depèn molt de com siguin les persones i de quina voluntat tinguin de vincular-se entre elles”. Una voluntat que el Carlos anticipa que la Miriam mostrarà a l’hora d’implicar-se en el dia a dia dels seus futurs nets, tot i ser l’àvia paterna de les criatures. “Per la forma que ha estat criada s’estarà per la criatura, ho sé”, assegura.