Quan els nets tenen uns avis preferits

BarcelonaEl Marc i el Joan (noms ficticis) tenen sis i tres anys. No tenen cap problema en passar estones amb qualsevol de les dues parelles d’avis que tenen, però si els deixen triar ho tenen clar. Van amb moltes més ganes amb els pares de la mare, la Carla (també nom fictici per preservar el seu anonimat). Ha estat així des de sempre, i coincideix amb una relació poc estreta del fill i més aviat distant de la Carla. Abans de tenir fills tenien una relació més cordial, però els comentaris i les ingerències de la sogra al néixer el fill gran van fer que se’n distanciés una mica. La Carla creu que els nens “noten” aquesta distància i per això prefereixen els avis materns. “I això que els altres avis els hi deixen fer de tot”, afegeix. Però fins i tot això la Carla pensa que els juga en contra: “Veuen que no hi ha autoritat, potser”. La diferència no els ha portat discussions de parella, perquè fins i tot el pare prefereix estar amb els sogres. Per això, diu ella, no hi ha intervingut mai i prefereix deixar passar una situació que identifica amb el que ell també va viure de petit.

La Mariona i la Laura (també noms ficticis) ja són més grans, tenen catorze i setze anys, però els ha passat una cosa semblant. També tenen preferència pels avis materns malgrat que no viuen al mateix poble, com sí que passa amb l’àvia paterna, que la tenen a tres minuts de casa. La seva mare, la Raquel (fictici), ho justifica pel fet que l’àvia paterna encara treballava quan elles van néixer, però veu que, a diferència dels altres, no ha volgut “exercir” i no s’ha “preocupat” de crear cap vincle. Reconeix que no en té cap obligació, però creu que les nenes han vist que no eren una prioritat per a ella i han acabat distanciant-se’n una mica, sobretot ara que són més grans i fan la seva. No tenen mala relació, però així com amb els avis materns es truquen o s’envien missatges –ara que ja tenen mòbil i correu electrònic–, amb l’àvia paterna, viuda des d’abans que nasquessin, no ho fan. De fet, explica la Raquel, no els ha suggerit mai cap activitat per fer juntes ni els ha proposat res fora dels dies que hi van a dinar.

Ella no té mala relació amb la sogra, però al veure que l’àvia no ha acabat de treballar-se la relació, no hi ha incidit per canviar-ho. Tampoc ho ha fet el pare, que ha vist que la seva mare no posava excessiu interès per les nenes, ni de més petites, i, per tant, se n’ha anat distanciant, malgrat que la relació sigui bona.

Acceptar-ho i entendre-ho

Aquests són dos exemples de famílies en què els fills tenen uns avis preferits, una situació que a vegades pot provocar tensions entre progenitors per com encarar-ho o fins i tot destapar alguns conflictes. Però, com en totes les relacions personals, dins de la família és normal que també hi hagi més o menys afinitats i més o menys avinences entre els familiars. Quan aquestes diferències es donen entre els avis, la situació pot ser tensa entre els progenitors.

“Acceptar-ho i entendre-ho” és un dels primers consells que la psicoterapeuta i directora d’EDAI, Leticia Asenjo, dona als pares i mares que es troben que els seus fills tenen preferència per uns avis més que per uns altres. Assenyala que hi ha molts factors que hi poden influir, com ara el caràcter de tots quatre o el vincle que els pares tenen amb els avis. Asenjo explica que, si la relació entre un dels pares i els seus progenitors no és bona, pot influir en el vincle amb els nens, tot i que no tenen per què “heretar-la”. És possible “diferenciar-la” i promoure la dels nets si es creu que poden ser una “bona influència”. Per això, aposta per tractar el fenomen amb total normalitat.

També és important, diu Asenjo, entendre que les relacions canvien i que no és el mateix pensar en nets petits que quan els nens es fan més grans, entre vuit i deu anys, o a l’adolescència, perquè passaran èpoques amb menys ganes de veure els avis. Per a la psicoterapeuta, és important ensenyar-los a cuidar la relació, mantenint certa regularitat en visites, per exemple. I en aquest àmbit, diu Asenjo, els pares tenen una funció pedagògica rellevant per fer entendre als avis que els adolescents estan en una altra etapa. També en el cas que els avis siguin molt grans o estiguin malalts, s’ha de procurar promoure una actitud de respecte i comprensió cap als avis per part dels nets, tinguin l’edat que tinguin.

El risc d’obligar

Per a Asenjo, s’ha de tenir molt clar que als infants no se’ls pot forçar a relacionar-se amb ningú, ni amb els avis ni amb cap familiar o amic de la família. Recorda que fer això és un risc de futur: “anul·lem la seva personalitat i el seu criteri i els fem més vulnerables a conductes de complaure els altres”. Per això, recorda que no cal mai obligar-los a fer ni petons ni abraçades perquè s’estan “comprant tiquets” per caure en relacions d’abús o maltractament. En aquest sentit, si els pares detecten una negativa a relacionar-se amb algun dels avis (o altres familiars), s'han de posar en alerta i entendre què està passant. Concebre que els nens són vulnerables i s’han de protegir és clau, conclou Asenjo.