Nous models de família
Criatures  /  Família 14/03/2023

Tindrem un fill junts, però no som parella

Creix el fenomen de la coparentalitat: persones sense vincle afectiu que s'uneixen per ser pares

5 min
Pares sense ser parella

SabadellEll es diu Xavi i té 43 anys; ella Marina i en té 34. No són parella, però han decidit tenir un fill plegats. Començaran aviat sense mantenir relacions, sinó amb inseminació artificial casolana amb una xeringa. Fa cinc mesos que s’han conegut gràcies a l’agència Copaternidad Barcelona, que posa en contacte homes i dones que han pres la decisió de compartir paternitat i criança sense una relació d’amor romàntic, almenys d'entrada. La copaternitat o coparentalitat creix perquè cada cop hi ha més separats i solters amb ganes de ser pares i que s’estimen més no ser-ho sols, sinó en parella i a partir de tot un seguit d’acords.

Després d’haver quedat gairebé cada setmana per comprovar que són compatibles, el Xavi i la Marina acaben d’acordar que miraran de tenir una criatura i com ho faran. Si tot va bé, el Xavi se n’anirà a viure a casa de la Marina. Amb els nervis a flor de pell, ella encara ha d’assimilar el que estan a punt de viure: "Som en el moment més fort perquè ara és quan això és real. És diferent per a mi que per a ell, perquè ara soc jo la que ha de treballar, en realitat. Vam tornar del cap de setmana i ell estava supercontent, i jo neutra perquè estava entre supercontenta i superespantada. Estic en aquest procés; potser ell està més avançat que jo". Fixaran un termini per intentar aconseguir l’embaràs amb injeccions d’esperma, un mètode que té un èxit semblant a la còpula; si no, trucaran a una clínica de reproducció assistida. La Marina era la primera candidata del Xavi; ell, el cinquè d’ella, que també està en llista d’espera per ser mare sola.

"L’antropologia t’ensenya que ens han dit que les coses han de ser d’una manera, però que, si es fan d’una altra, no passa res", assegura l’antropòloga Carmen Balaguer, creadora i directora executiva de Copaternidad Barcelona. Va topar amb la copaternitat a la universitat, on una doctoranda n'hi va parlar a classe per primera vegada. "Em vaig posar a investigar i no hi havia ningú que fes el que faig jo ara", explica. El projecte és ara la seva feina, és conegut i s’anuncia a les xarxes, però va néixer el 2018 com a pàgina de Facebook: "Va començar a escriure’m gent. Sense fer-ne publicitat, només amb Facebook, jo no tenia Instagram ni web ni res. I em vaig dir «Que bé, sembla que hi ha interès en això»". El covid li va donar l’empenta definitiva: "Durant el confinament, com que tenia més temps, vaig començar a construir la web i a professionalitzar-me parlant amb advocades i amb psicòlogues", explica.

Un acord de parentalitat previ a la gestació

No només facilita, quan cal, la formació de parelles no sentimentals que vulguin tenir fills, sinó que també les acompanya fins al naixement a partir d’un mètode propi fruit de l’experiència, que inclou entrevistes a demanda, qüestionaris amb temes que cal deixar pactats i ajuda per signar l’acord de parentalitat previ a la gestació, que es fa, "sobretot, perquè si en el futur hi ha cap problema, a més de tenir el conveni regulador de custòdia compartida progressiva tinguem un document que digui que ho vam pactar". S’hi plasmen aspectes com el reconeixement del nadó, el finançament del tractament i de la criatura, o la custòdia, compartida quasi sempre, i les seves fases. Però l’objectiu bàsic és que no quedi cap detall sense lligar: "Com que ho hem de plasmar per escrit, ens obliguem a parlar-ne i a fer l’exercici de redactar-ho bé; i quan l’embaràs ja està avançat, anem a l’advocat". Quant val? En mode beta, Balaguer no cobrava res: "Volia que la gent s’hi apuntés i que els diners no fossin un problema"; els nous clients paguen 300 euros per l’entrevista i 300 més amb el primer intercanvi de telèfons.

Fins ara, l’agència ha atret un centenar llarg d’usuaris i ha format catorze parelles. "A la noia li costa molt dir: ‘Vinga: tirem endavant’". Tots han hagut de superar un qüestionari previ. Els homes de més de 50 anys han de presentar un espermograma. Admet que en el cas de les dones és més delicat: si tenen més de 40 anys, hi pot haver problemes de fertilitat i han de declarar si acceptarien un òvul de donant. Els clients tipus tenen "un nivell de vida força bo i estudis superiors", subratlla: elles tenen entre 38 i 40 anys i ells entre 40 i 42. Abans hi havia més homes que dones i la majoria eren gais, però ara està igualat. El 90% o més de les parelles van a una clínica: "És el més fàcil". Dues de cada deu parelles de copaternitat s'acaben convertint en parelles convencionals: el procés habitual (primer festeig, després paternitat) es capgira. Els ha passat a tres. La joventut de la iniciativa fa que no hi hagi hagut cap part, però no trigarà a haver-n’hi: dues parelles ja s’han sotmès a un procés de reproducció assistida i cinc més s’hi posaran de manera imminent, incloent-hi el Xavi i la Marina.

Una opció poc coneguda

"El fet de poder tenir fills sense tenir parella a través de la reproducció assistida ha canviat molt la manera de relacionar-se i, sobretot, ha separat aquests projectes: el projecte de parella del projecte de tenir fills", apunta l’antropòloga Bruna Álvarez, membre del grup de recerca AFIN de la UAB. No jutja el fenomen, però sí que en fa una anàlisi en dos sentits que confessa que són contradictoris: "No es produeix un canvi social posant les cures al centre, sinó que es busquen solucions individuals", apunta. I es pregunta: "Aquestes respostes, que, en principi, sembla que es prenen per solucionar problemes o situacions individuals com ara «vull tenir un fill però no hi puc dedicar el 100% del temps o no tinc parella amb qui tenir-lo», si les acaba fent molta gent no provocarà una transformació social?".

Segons Balaguer, el coneixement de la copaternitat i l’interès per accedir-hi creixen: "Últimament ens escriu moltíssima més gent. Jo crec que anirà a més. Es comença a naturalitzar, a veure una mica més normal", afirma. Per al Xavi i per a la Marina és el més normal del món, i hi han trobat la manera de fer realitat el que somnien. "Sempre he volgut tenir fills, però no s’ha donat l'oportunitat, no he tingut una parella amb continuïtat", diu ella. "L’instint de paternitat se’m va despertar de gran, ja, per l’efecte de l’entorn, les amistats, la família... que també són pares", apunta ell. Un entorn que, en tots dos casos, els dona suport: "Els meus pares, al final, m’han acabat dient «Si a tu et fa feliç, endavant», comenta la Marina, i el Xavi hi coincideix, si bé amb un matís: «El meu pare és de la vella escola, no ho acaba d’entendre, però s’hi adaptarà". Als ulls de tots dos, més enllà de tradicions i opinions, la seva il·lusió és tenir una criatura i ajudar-la a créixer.

Busco algú amb qui tenir un fill

Les internacionals Co-Padres i CoparentaLys, i la catalana Copaping ofereixen serveis semblants als de Copaternidad Barcelona. Creada a França el 2008 i amb presència a gairebé tot el món, Co-Padres congrega 120.000 usuaris que hi cerquen company de copaternitat o bé fan donacions altruistes de semen. CoparentaLys funciona en set idiomes i en més de 140 països. Impulsada el 2014, assegura que té més de 50.000 subscriptors, de quatre perfils diferents: els que volen ser copares, els que volen trobar-hi parella per tenir un fill, les dones que hi cerquen un genitor que les insemini de manera natural, i, finalment, les parelles homosexuals d'homes que volen tenir criatures amb una altra parella homosexual de dones. Basada en una aplicació, Copaping la va fundar David Reyes a Barcelona el 2021, i aplega, ja, més de 10.000 usuaris.


stats