¿Tenir fills vol dir patir?

Hi ha persones a qui el canvi de posició social i familiar que suposa passar de ser fill a ser pare o mare els espanta quan es troben amb fills al seu càrrec. Alguns segueixen arrossegant aquest dubte inicial encara que repeteixin paternitat. Segons Roger Buxarrais, psicòleg clínic i terapeuta familiar a l’Associació Resitua’t (Associacioresituat.org), ser pare o mare no va lligat al patiment. S’ha de poder diferenciar el patiment de la preocupació: “Els pares s’han d’ocupar dels fills, però no cal que pateixin desmesuradament. Aquest patiment és un problema de la nostra era. La sobreprotecció és relativament nova, dels últims 30 anys. Abans, sobretot a la cultura de pagès, els nens maduraven ràpid i es convertien en una peça més que ajudava el sistema familiar. Res a veure amb el que passa ara”.

L’Eugènia reconeix que sempre ha sigut patidora, primer pels exàmens, després perquè els pares estiguessin bé, els germans, els amics, i ara també pels fills: “Pateixo per tot. Donava per fet que quan fos mare seria igual. Vaig començar des de l’embaràs. Vaig ser estricta amb el que feia i menjava, patia per si feia alguna cosa malament i perquè estiguessin bé”. Ha patit sobretot quan s’han posat malalts, per si els donava bé la medicació o havia d’anar més al metge. Ara que els seus fills tenen 14 anys (Pau) i 11 anys (Marc), diu que potser s’obsessionava massa. S’ho pren amb més calma. “Sort del meu marit, que és més tranquil. Ell és més realista, la seva actitud em tranquil·litza. Ens compensem”, explica l’Eugènia. Que la parella percebi una situació de manera diferent ajuda a fer-hi front. Si un dels dos és més patidor, és important que es trobi un eco empàtic, que qui no pateixi tant pugui entendre l’altre, que li digui que no és ridícul sentir-se com se sent. Aquesta primera empatia tranquil·litza bastant i ajuda a poder raonar què passa i què pot passar.

EN FUNCIÓ DE L’EDAT

El Pau va sol a l’escola des de primer d’ESO. El Marc fa 6è i li demana fer-ho, com molts dels seus amics. Han acordat que a finals de curs deixarà d’acompanyar-lo. L’Eugènia assegura que veu perills arreu. “Ha de creuar carrers amb molts cotxes. Tot i que estic convençuda que quan va amb mi es confia, en canvi sol s’hi fixarà més. Però sempre penso: «I si li passés alguna cosa?» I ara rai, que surten de dia; la idea que surtin de nit em fa pànic”.

La psicòloga Rosa Zayas insisteix que els pares han de dotar els fills d’eines per fer front a la vida confiant en els valors que els han inculcat, el respecte cap als altres i cap a ells mateixos. Els pares han d’estar tranquils pensant que ho han fet tan bé com han pogut, perquè arriba un moment que només es pot acompanyar els fills i tenir les vies de comunicació obertes. I conclou: “És possible que si els fills perceben que els pares són patidors intentin evitar patiments deixant-los d’explicar el que fan. És un cercle viciós en què ningú vol fer patir l’altre però tots pateixen més”.

A mesura que els nois creixen, els problemes canvien. El que ara preocupa l’Eugènia, sobretot amb el fill adolescent, és que no es desviï del camí, que trobi una mala influència i això suposi algun problema important. “Quan són petits està tot més controlat. Sempre hem parlat amb ells, però cada cop més ens diuen que sí, que ja ho saben i que som uns pesats”, diu la mare. Comenta que quan parla amb altres mares troba que tenen més o menys les mateixes preocupacions. Confirma que “compartir els maldecaps i verbalitzar els patiments és un consol que tranquil·litza”. El patiment és fruit de pors i inseguretats. És possible que els pares pateixin per coses que poden passar en un futur o supòsits hipotètics. Es preocupen en comptes d’ocupar-se del que passa. El patiment és la por que passi alguna cosa, efectivament, però si confiem en els fills i els donem eines, podem tenir confiança que sabran fer-hi front quan els toqui. Per això hem de procurar que el nostre patiment no els afecti en excés.

JA M’ENTENDRÀS QUAN TINGUIS FILLS

Quan alguns pares diuen als fills “Ja m’entendràs quan siguis pare”, els estan transmetent les seves pors, justificant que el patiment va lligat al fet de ser pare. En alguns casos es perpetua aquesta sensació, inconscientment s’identifiquen amb el mateix patiment dels seus pares i segueixen complint aquest model perquè no tenen cap altre referent del que és ser pare o mare. En canvi, hi ha altres fills que quan passen a ser pares són capaços de gestionar les seves pors d’una altra manera.

La Juncal sempre ha sigut poc patidora i el fet de ser mare no l’ha canviat: “Imaginava que tenir fills suposaria un canvi important a la meva vida, però no ho veia lligat al patiment. Amb els embarassos tampoc em vaig neguitejar, és cert que van ser fàcils però m’ho vaig prendre d’una manera molt natural, sense por. Si hi penso, els patiments més grans que he tingut van ser amb el primer part, quan em van dir que seria per cesària -però després del xoc inicial em vaig recuperar-, o quan el nen no s’agafava al pit i plorava desconsolat”. La Juncal i el Dani tenen tres fills, el Mario (8), la Lola (6) i la Berta (4). El Dani es reconeix més patidor que ella, però tampoc gaire. Asseguren que no han tingut problemes greus tot i que han tingut algun ensurt. “Quan tens fills ja saps que no pot estar tot sota control. En el dia a dia et vas trobant obstacles, però tens tantes coses a fer que els vas superant i oblidant”, comenta el Dani. Al Mario l’han operat del fre del prepuci, la Lola ha tingut conjuntivitis aguda i la Berta va estar dies a l’hospital amb broncoespasmes. La gent els deia que estaven molt tranquils; ells recorden que mantenien la calma tot i estar preocupats. “Són els teus fills i vols que estiguin bé. A vegades ens hem preocupat, però no va més enllà, la cosa. Si em comparo amb amigues veig clarament que sóc menys patidora. Suposo que és una sort poder prendre’t així les coses”, reconeix la Juncal. Qui pateix poc és capaç de regular-se emocionalment. Té capacitat de reconèixer els seus sentiments, posar-los nom i després regular-los per expressar-los de manera adequada per poder resoldre el problema. Però quan no som capaços de fer-ho, és possible que la por ens bloquegi a l’hora de prendre decisions.

CONFIANÇA I DIÀLEG

Expliquen que els nens van començar a ser autònoms bastant aviat. Els han donat llibertat i les criatures han anat fent de mica en mica. El curs passat el Mario anava sol a l’escola per raons logístiques. Viuen en un poble de poc més de 2.000 habitants i tots es coneixen: “Quan sortia de casa es trobava veïns i anaven en comitiva. L’escola és a dos minuts. Ara els amics vénen a buscar-lo i van sols a jugar al poliesportiu. Ell sap que a les 7 ha de tornar, i ho fa”. Basen la seva relació en la confiança. Creuen que si aconsegueixen seguir així serà bo per a tots, parlant, mantenint una bona comunicació per entendre’s millor. Quan els fills són adolescents correspon als pares protegir-los perquè no els passi res i controlar que no facin mal als altres. No han de patir riscos innecessaris, però cal deixar que corrin riscos raonables. Així és com aprenen. Aquesta idea sempre ha d’estar present, adaptant-la a l’edat i a les necessitats de les criatures.

La vida implica prendre riscos simplement pel fet que hi són. Poden passar-nos moltes coses. Per això Rosa Zayas recomana que siguem valents encara que tinguem por: “La por és important per sobreviure, però les pors no poden ser infundades perquè tenen un impacte negatiu, ens poden paralitzar i ens faran patir”.

Aprendre a gestionar el patiment

Què podem fer per patir menys? La terapeuta familiar Rosa Zayas ens dóna una sèrie de consells:

• Aprofitem els errors per aprendre. Si ens equivoquem com a pares, no cal esverar-se. No hem de patir pels errors comesos ni viure’ls com un fracàs, sinó com una experiència d’aprenentatge.
• Desenvolupem la nostra intel·ligència emocional. Hem d’autoconèixer-nos, reconèixer els nostres sentiments i els dels altres. A partir d’aquí, raonem sobre el que està passant i el que pot passar. Explorem les nostres pors i contextualitzem-les. Gestionar les nostres pors ens permet patir menys, però si es queden indefinides a l’aire començarem a preocupar-nos abans d’hora.
• No patim abans d’hora. El dolor és inevitable però el patiment és optatiu. Més que preocupar-nos en genèric, hem de preocupar-nos en el moment que toqui. No siguem tremendistes, donem una resposta proporcionada a cada situació.