"És com si posés en dubte la meva capacitat per fer d’àvia"

BarcelonaEl naixement del primer fill de la Carla (45) i el Jordi (44) va suposar una tensió important en la relació entre la parella i la mare d’ell: “Sobretot durant el postpart la seva falta d’empatia i el seu afany de protagonisme era increïble. No entenia aquesta lluita de poder absurda, i la sentia com una falta de respecte. Va ser esgotador”, recorda la Carla. Ara que el Martí ja té 9 anys i ha deixat de ser l’únic net, la situació s’ha suavitzat, tot i que encara es mantenen alguns conflictes. Al principi la sogra no respectava cap de les normes que eren importants per als pares del Martí: “Sabia que no volíem que prengués sucre i amb 4 mesos ja li donava croissantets, se saltava les pautes de son, si li dèiem que acabava d'adormir-se no parava fins que el nen obria els ulls… Era un desafiament constant!”, explica la Carla.

Si els valors dels sogres no coincideixen amb els nostres, és imprescindible que hi hagi molta comunicació amb qui s’ocupa de les coses dels nets, que encara ara sol ser l’àvia. Mireia Vilaseca, psicòloga infantojuvenil i familiar, comenta que els pares d'aquests nens haurien de tenir present que ells existeixen gràcies als seus pares, que van criar-los en un altre context i amb uns reptes diferents. Quan aquests avis busquen un protagonisme excessiu i sempre hi diuen la seva, correspon als fills posar-los límits: “Poden donar-los les gràcies per compartir la seva opinió i recordar-los que ells decidiran com serà la criança dels seus fills, que els deixin fer a la seva manera, perquè ells ja van decidir en el seu moment com farien de mare i pare”, proposa la psicòloga.

Quan hi ha desacords

La Carla sempre s’ha sentit acompanyada, ha comptat amb el suport del Jordi i fins i tot dels germans d'ells, que consideraven que la seva mare hauria de canviar el seu comportament. Les desavinences amb la família política poden suposar un risc per a la parella, sobretot si els dos membres no van a l'una ni es donen suport mutu. Quan un dels membres de la parella percep que hi ha coses de la família política que no li agraden, l’ideal és que tingui espais i la confiança necessària per poder-ne parlar sense enfadar-se. “No sempre és fàcil, a vegades tenim una sensibilitat com a fills que no tenim com a joves o gendres, i acceptem determinades coses perquè les hem vist tota la vida i hem trobat estratègies per esquivar-ho”, diu Elena Gómez Enguix, psicòloga i terapeuta de parella i familiar al Centre Balmes de Barcelona. És possible que les relacions vinguin de famílies d’origen amb funcionaments diferents, i pot ser que aquestes diferències sobtin o desconcertin l’altra persona.

Així i tot, si el fill o filla té una posició més indulgent i treu ferro als desacords amb els pares, és possible que no es vulgui posicionar ni amb els uns ni amb els altres, però segurament això acabarà sent font de retrets i ressentiment a la parella. “Es van generant diferències. Per això és important que la parella s’escolti i en parli, i així evitar que esdevingui un problema”, recomana la psicòloga.

La diversitat enriqueix

“Quan vaig conèixer la família del meu marit, el Xavi (42), em van sorprendre moltíssim. Ell no encaixa gens amb la resta, que són bastant pijos i de dretes…”, explica la Marta (39). Els seus fills ja tenen 9, 7 i 6 anys, però quan eren molt petits la mare del Xavi sempre tenia alguna cosa a dir i a l’inici del postpart es presentava diàriament a casa d’ells. Comenta que, per sort, a mesura que han nascut més nets ha anat diversificant la seva atenció.

¿Com es pot explicar als fills que els avis tenen principis i normes diferents de les que hi ha a casa? Davant la diferència de criteri, hi ha possibles estratègies a l’hora de comunicar-les, des d’una més evitativa, quan es converteixen en un tema tabú, incòmode i no se’n parla, fins a una més agressiva, dient-los obertament i sense filtres el que pensem dels avis i els seus principis. El que proposa Gómez Enguix és ser assertiu, preguntar als fills què en pensen del que han dit els avis: “Els fills estan construint el seu sistema de creences, està bé establir un diàleg, preguntar-los la seva opinió i reflexionar junts com a família, anar veient com integren aquesta diversitat de models i el criteri propi que van desenvolupant”. Explica que la diversitat enriqueix sempre que hi hagi un marc de confiança, que les diferències no resultin amenaçadores ni facin sentir malament a ningú. Entén que aquests desajustos es poden tolerar si són més font de riquesa que d’estrès i conflictes, quan tot i no ser perfectes hi hagi coses que compensen.

La Marta reconeix que li costa que la família política sigui tan de dretes i masclista i que els comportaments invasius els incomoden. No són font de conflicte perquè tant el Xavi com ella estan d’acord en el que volen i no els sembla bé el que fan els pares d’ell, però sobretot a ella la desgasten: “Dic alguna cosa, quan és molt flagrant, però també en callo moltes”, admet. Quan hi ha diferències caldria arribar a acords sobre el que es pot tolerar de forma excepcional i el que no tolerem de cap de les maneres. “Als avis, si se’ls explica per què és important per als pares, normalment ho respecten, llevat que siguin persones manipuladores, molt capritxoses o controladores”, apunta Vilaseca.

El paper dels avis

A la Maria Rosa (66) la sobta l’actitud de la seva filla amb la criança de les netes. “Entenc que han passat 34 anys des que ella va néixer i ara hi ha més maneres de fer i pensar, però a vegades em sembla una exagerada. Encara sort que m’ha passat amb la filla i no amb el gendre, ja que hauria estat més complicat”, diu la Maria Rosa, que recorda que quan la neta gran tenia dos anys va donar-li una galeta que tenia xocolata i a la mare de la criatura li va semblar fatal. Tot i no haver tingut topades importants, admet que a vegades se sent malament amb aquests comentaris: “És com si posés en dubte la meva capacitat per fer d’àvia i com li vaig fer de mare quan era petita, i tampoc ho vaig fer tan malament”, diu.

La psicòloga Mireia Vilaseca comenta que ser avi és l’oportunitat de reviure la maternitat i poder incorporar aprenentatges, i els seus fills ho haurien de tenir present. Els pares tenen dret a decidir com volen educar els fills i a partir d’aquí els avis haurien de respectar-ho encara que els semblin exagerades les pautes o les peticions que els fan. Els avis haurien de comportar-se com a part de l’equip dels pares, seguint els mateixos valors, encara que se’ls permetin algunes concessions. Són certes llicències que els pares no es poden permetre, normalment.

Sovint els avis són un gran recurs com a suport logístic i per tenir estones sense canalla, per reconnectar com a parella i reduir l’estrès. A la pràctica, els límits que solen establir els avis són més laxes, però què passa si aquesta flexibilitat va acompanyada d’un comportament que incomoda els pares? Gómez Enguix proposa que si el que ha generat la incomoditat ha estat una cosa puntual, poc greu i accidental, i en general els avis són col·laboradors i responsables, es pot deixar passar. En canvi, si la sensació és que van a la seva, no responen a les peticions de la parella i ho fan reiteradament, generant malestar a la parella, caldria parlar amb els avis per recordar-los les necessitats de la parella, i valorar també si incorporen nous límits, com la freqüència de relació o el tipus d’encàrrec.

L’ideal és que la parella decideixin conjuntament què fer i tinguin un criteri compartit. Es poden fer excepcions si no és una cosa especialment greu. La parella ha de decidir si en parlen tots dos amb els avis, tot i que si ha de ser una conversa excessivament tensa és millor que ho faci el fill o filla. “Així es protegeix la relació entre la parella i els sogres. I el fill o filla hauria de comunicar als pares el que han acordat com a parella”, recorda Gómez Enguix.