"Abans ningú en parlava": dones de diferents generacions conversen sobre el dol més invisible

TonaCada vegada que algú entra, la porta insufla una glopada d'aire fred. La salutació és instantània, familiar. Per un moment, interromp el brogit de la cafetera i el dringar de les culleretes. També s'hi escolen alguns xisclets de canalla, igual d'imprevisibles. És prou d'hora per ser un dissabte.

–Què celebrem? –deixa anar un veí al veure una taula tan plena al centre del bar.

Al voltant, el murmuri unificat de gent que esmorza. Però la taula del mig, allargada i atapeïda de dones, crida l'atenció per tot el contrari: el pes cru del seu silenci.

–La Mireia no ha pogut venir, el seu fill tenia unes proves importants de natació –arrenca la primera veu.

–Ahir feien una obra de teatre pel 25-N –diu una altra.

Frases curtes, de cortesia, temptegen el terreny. Un home i una dona arriben amb un cotxet. Hi porten el Nico, que dorm. Saluden, s'asseuen i demanen al cambrer. Són veïns del poble, però avui no venen a compartir una conversa lleugera.

Difícilment algú s'imagina el que comparteixen. La Berta, l'Olga, la Maria Àngels i en Jordi són coneguts per a la gent del poble. Potser algú intueix què els ha passat, o s'estranya de veure'ls junts al bar l'Orient de la plaça de Tona. Qui els coneix pot arribar a creure, fins i tot, que els entén. A la taula, tanmateix, la veritat és una altra: que hi ha dolors inexpressables.

La Berta té 67 anys i està jubilada, però recorda el passat amb precisió i sense anestèsia. Aquest desembre es van complir 32 anys.

–Aleshores ningú en parlava. Vaig tenir un despreniment de placenta i la meva criatura va morir en el part, a les 36 setmanes de gestació. Vaig sortir de l’hospital al cap de trenta dies.

Al seu home, en Jaume, li van dir que es preparés per acomiadar-se'n. Ho acabava de fer de la seva filla, la Clàudia. La Berta, finalment, es va salvar, i ara ho pot explicar. Aleshores no hi havia protocols, ni especialistes, ni paraules de consol dins de l'hospital de Sant Pau. Però tampoc a fora. Només el buit al tornar a casa.

L’Olga, de 55 anys, se l’escolta i s'hi reconeix.

–A mi el ginecòleg, després de la notícia, em va dir que anés a fer un tomb per Vic per decidir quan volia parir la meva criatura. No em veia capaç d'afrontar un part així. I em va dir: "Doncs si no ho veus clar, vens demà". I a casa no podia anar-hi perquè tenia tota l'habitació preparada per a en Pol. Era l'any 2004.

Les paraules van sortint. I també la tristesa, la frustració i el dol que arrosseguen d'una mort precipitada. Una mort que apareix a les beceroles, en una intersecció incòmoda entre el principi i el final de la vida. És la mort perinatal, la que es produeix durant la gestació, el part o la primera setmana de vida.

La conversa avança, i també els silencis. Silencis que duren. Durant una estona el temps es mesura pel que es tarda a verbalitzar un record dolorós. O dos. Ningú vol interrompre.

Ara és la Maria Àngels qui el trenca. Té 44 anys i en fa dos i mig que va perdre la seva primera filla, la Carla.

–A una clínica privada és pitjor.

–N'hi ha per agafar una galleda de gasolina –diu la seva parella, en Jordi.

–Tot i que una amiga nostra va patir la interrupció de l'embaràs a la setmana 18 i va estar molt ben acompanyada –afegeix una tercera. No és com abans, però tampoc és suficient.

Totes elles han pogut tornar a quedar-se embarassades després de la pèrdua, però això no canvia res del que van viure.

–Tenim un buit existencial que cap altra criatura omplirà. Tot l'amor que et dona el fill no pot omplir el buit que et queda, no es pot substituir. Qui et diu el contrari és per consolar-te –diu la Berta.

–Quan em diuen quants fills tinc, sempre dic dos –afegeix una veu.

–A mi molta gent m'ha dit que vaig ser valenta per tenir-ne un altre. I jo em sento molt egoista perquè si hagués estat valenta hauria saltat –diu l'Olga. –Renego de Déu, fa 21 anys que estic enfadada –afegeix. La conversa agafa velocitat.

–Molta gent em diu que es pot posar a la meva pell, i penso que no –diu en Jordi. –Ara s’acosta Nadal. Trauria tots els llums. Per Nadal marxem –diu amb ràbia.

–Durant dos anys vaig desaparèixer per Nadal –afegeix l’Olga. L'any 2006 va quedar-se embarassada d'una nena. —Quan has tingut una altra filla, la gent ho oblida. Jo necessito acompanyament des de llavors –diu.

Tot això té un nom. La investigadora nord-americana Lynne McIntyre, especialitzada en salut mental perinatal i resident a Barcelona, el descriu a la seva tesi doctoral sobre el ritual en la pèrdua perinatal a Espanya. Parla de desinfranchised grief, un concepte sorgit als anys vuitanta que podria traduir-se com a dol privat de drets: una pèrdua que no pot ser reconeguda ni expressada obertament perquè la societat no la valida. "Tot i no ser desenvolupat en el context del dol perinatal, té una clara relació amb aquesta experiència", escriu McIntyre.

–Ningú no te'n parla mai més –afegeix l'Olga.

"La gran majoria de les meves participants, que eren dones, han patit més per la falta de respecte, de preguntes i de reconeixement que no de l'experiència en si de la pèrdua", afegeix McIntyre.

–És que si tens dolor, t'ha de sortir, l'has de poder treure –diu la Berta.

"El que cal és reconeixement. Calen testimonis a la teva experiència. Si estem passant per una vivència profundíssima i que ens marca tota la vida, i les persones, els amics o els veïns no ens estan dient «et veig, reconec el que t'està passant» crec que és una de les coses més difícils a la vida, que és quan la gent no ens veu realment", explica McIntyre.

–Parlar-ne et dona pau; si no, s'enquista –insisteix la Berta.

–Parlar-ne t'ho remou tot –diu en Jordi.

–Hem d'abraçar totes les emocions, el buit, la tristesa –hi torna la Berta.

Crear un espai de record

Silenci. Tasses fredes i emocions visibles. Les seves paraules no queden flotant a l’aire, sinó que les recull l’artista Alícia Casadesús, també a la taula, també testimoni: a casa seva van viure una pèrdua perinatal. Al seu costat hi ha la Judit Sardà, primera tinenta d’alcaldia de Tona, que ha assumit la proposta de crear un espai, un lloc comú.

–Quan va morir, la vam posar a l'esquela. Al veure-la escrita, vam dir «Ostres, érem quatre», diu l'Alícia. Ferida tancada, que no curada.

–Però quan penses que s'ha acabat, torna. I torna –respon encara l'Olga. Com si el dol fos un procés llarg, i ho és, que només és visible en les primeres fases, abans d'esvair-se.

En la tesi, McIntyre recull la visió de l'investigador més important en el tema, que diu el següent: la funció principal d'un ritual és assegurar que atenem plenament els passatges importants de la vida. Si no s'atén, un passatge important de la vida pot convertir-se en un profund abisme, drenant energia psíquica, distorsionant el curs de la vida posterior.

I com s'ha de reconèixer aquest dol? La tesi té una resposta, sobretot per a la primera fase, orientada al sector sanitari:

"Com estàs experimentant el que t'està passant? Com entens el que està passant? El que portaves dins era un embaràs, un embrió o un fill? Si era un fill, tenia nom? Si tenia nom, vols que utilitzi el seu nom? Com estàs, tu? Com vols que parli del que t'està passant?", diu McIntyre.

És tan simple que gairebé incomoda.

Els rituals en la mort fetal

"Sempre que veia una flor, que portava el seu nom, jo li deia «Mira, és bonica, et saluda!». Vam crear un ritual, ella i jo, sense cap autoritat externa", diu McIntyre. El que la va portar a investigar el paper del ritual va ser la mort fetal de la filla d'una amiga seva.

"Algunes dones amb pèrdues bastant tardanes em van dir que no necessitaven fer un ritual, però algunes, cinc minuts després em deien, per exemple, que cada nit abans d'adormir-se parlaven amb aquell bebè", afegeix. Hi ha un corpus sobre el ritual, la majoria escrit per homes blancs europeus que diuen que el ritual ha de venir d'una autoritat.

"Jo tenia una hipòtesi abans de fer la tesi i m'agrada molt dir que això no és correcte: es pot crear un ritual per a una sola persona, no fa falta cap autoritat, i es pot fer només una vegada, no s'ha de repetir perquè sigui un ritual. Crec que això és molt important", assenyala McIntyre.

Però moltes dones no tenen ni les paraules per expressar-se, i no perquè no siguin eloqüents, sinó perquè no hi ha o no hi havia un vocabulari per parlar del fet.

Recorda el cas d'una dona que cada matí anava a la platja a fer un petit glop d'aigua de mar. O el d'una altra, que es va passar la vida anant a cementiris. "Buscava el fill de forma simbòlica, milers de quilòmetres en cotxe, i el marit no volia acompanyar-la. Ella sabia que no el trobaria. Era un ritual", diu la investigadora.

Ara, a la taula, i el migdia que s'instal·la als finestrals, l'escultora busca aterrar aquest dol, interpretar-lo per donar-li forma. I si és el cas, donar l'espai a aquest ritual, per a les víctimes, o fins i tot per al poble.

–Potser en tenia una idea, però està bé parlar-ne, sobretot per saber què prioritzar: si un espai íntim o un reconeixement. Ens porta a camins diferents –diu l'Alícia. Amb la boca petita.

–A la Bíblia simbolitza superar l'hivern –explica, sobre la seva proposta: esculpir un petit ametller, símbol de la mort i del renaixement.

On ha d'anar, al parc? Al cementiri? La proposta genera debat, embranzida.

–O dins del cementiri, o lluny —diu en Jordi.

–Jo diria a un parc, que es normalitzi —diu l'Olga.

–Crec que hauria de ser un espai sense canalla –assenyala la Berta.

–Potser hi ha parcs on hi ha nens que no van a jugar –diu la Maria Àngels.

–Jo potser ho veig com un espai de reconeixement. No necessito un espai per anar a connectar amb el meu fill, ja puc fer-ho a altres llocs –diu l'Olga.

–Vindrà un brètol i la xafarà –tem en Jordi.

–Doncs la tornarem a fer –diu l'Olga. –Som supervivents, res és pitjor que això.

La Berta torna al cementiri, però a través del record:

–Mentre jo estava a l'UCI intubada, el meu marit i el meu germà la van haver d'enterrar. La llei no preveia que la meva filla es pogués inscriure al cementiri. Ens van fer pagar per enterrar-la, però en cap lloc diu que la meva filla hi sigui. No existeix al registre.

McIntyre recull a la tesi casos similars. Explica, per exemple, el d'una dona nascuda a Astúries el 1920 que va perdre un germà en el moment de néixer. El van poder batejar, enterrar al cementiri de l'església, posar-li nom. Sempre va formar part de la família. Era l'Àngel. Hi havia un espai, un nom i un lloc per al dol.

“Els rituals reconeguts i autoritzats d’un lloc i un temps donaven espai a unes famílies, mentre que d’altres, per no haver pogut batejar, no tenien res”, conclou McIntyre. Alguns enterraven les criatures al jardí de casa. On cultivaven les verdures. Eren fills sense dret reconegut a ser plorats.

Ara fa quatre anys, la Berta va tornar davant el nínxol familiar per enterrar-hi el seu pare. Després d'uns quants minuts de picat, l'operari va fer miques l'envà, i es va fer el silenci. Rere el polsim, un petit sarcòfag que feia evident l'existència de la Clàudia veia la llum després de gairebé 30 anys vivint en la memòria dels seus pares.

No l'havia vist mai. Ni tampoc el seu fill, germà de la Clàudia, que és qui escriu aquestes línies.