Òscar Fernández: "Un sempre pensa que no farà el que feien els pares i al final ho acaba fent"

BarcelonaPeriodista radiofònic i pare de l’Aleix i l’Abril, de 14 i 9 anys. Va ser periodista esportiu, va editar l’informatiu del migdia a la ràdio pública catalana i ara dirigeix La tarda de Catalunya Ràdio, que condueix amb l’Elisenda Carod.

Soc del Carmel i la meva dona és del Poble-sec. Vivíem al Paral·lel i allà neix el primer fill. Quan volem el segon i ens cal un pis més gran decidim marxar a viure fora, al Vallès, on pel preu d’un pis tens una casa.

I això és bo o dolent per als fills?

— No dic que sigui millor ni pitjor. Hi ha qui no pot imaginar que els fills creixin fora de la ciutat, però no és el meu cas. De fet, als meus no els agrada gaire venir a Barcelona. Hi troben massa gent, massa soroll i que s’ha de fer cua per tot. Quan vivíem al Poble-sec i anàvem al parc, havíem de fer cua al gronxador i quan ens tocava tampoc no ens hi podíem estar gaire perquè hi havia altres nens esperant.

Al poble hi ha bicis i mascotes.

— Tenim una gossa i a Barcelona no la tindríem. Un nen jugant a la ciutat sempre hi ha el perill que molesti. En un pis has d’estar contínuament avisant. Vigila amb la pilota. No corris que el veí de sota es queixa. Això és diferent en una casa.

Què feies tu que no vegis fer als teus fills?

— La relació intensa que tenia amb els meus germans. Jo era el gran de tres i vivíem en un pis petit que només tenia un balcó estret. Ens avorríem molt i això feia que juguéssim tots tres. No acabo d’entendre com és que ara els meus prefereixin jugar cadascú per la seva banda. Tinc la sensació que abans fèiem servir més la imaginació. Ells no valoren tot el que tenen i que jo no vaig tenir.

Passen les generacions i aquesta gran frase perdura.

— Un sempre pensa que no farà ni dirà el que feien i deien els pares, i al final acabes fent el mateix. Però recordo estius sencers tancats a casa, passant una calor horrorosa i nosaltres feliços jugant, rient molt. No puc imaginar els fills en una situació similar. Ara de seguida diuen que no saben què fer. És com si haguessin perdut la capacitat d’imaginar.

I han perdut el desig de fugir. Jo, així que podia, baixava al carrer.

— És una cosa que em sorprèn. Tenen una passió incomprensible per estar-se a casa i sempre preferentment tancats a la seva habitació. Quan demano al gran que quedi amb un amic per jugar a futbol o berenar, em respon que ja està bé a casa. N'he parlat amb altres pares i em diuen que tenen el mateix problema.

 Has trobat cap solució?

— Els caps de setmana els fem anar a l’esplai, així passen les tardes de dissabte fora, tot i que el gran comença a oposar-s’hi. L’esplai els fa sortir de la zona de confort. El que sí que els agrada és quan fan sortides de dos dies i a l’estiu, que se’n van de ruta.

 ¿Els teus fills també escolten la ràdio només al cotxe?

— Al cotxe els poso les notícies però ells, com a molt, només escoltarien radiofórmula. En canvi, sí que escolten youtubers. Ara, tot i no escoltar la ràdio, són esponges. Un dia, sopant, la petita va començar a dir noms de gent que sortia a la ràdio i vaig flipar. En va arribar a dir una trentena, i no només sabia els noms, sabia què feia cadascú. Els fills escolten més del que sembla i sempre arriba un dia que et deixen amb la boca oberta i te’ls mires dient: "Però tu, això, com és que ho saps?"