Va! Jo vull un germanet!

En vol un. El reclama insistentment, però resulta que els progenitors no volen o no poden tenir més fills per motius que ara no venen al cas. Perquè el cas és que, de germanet, ni n’hi ha ni n’hi haurà cap, segurament, i el cas és, també, que no para de demanar-lo. La frase maleïda la senten a dir sovint, amb exigència o amb tendresa. Cada vegada es miren i el miren. “I ara, què?”, es pregunten.

“Passa sovint que els infants arriba un moment que demanen un germanet. Depenent del seu estat evolutiu, es poden imaginar que tenen un amic, un company de joc que conviu amb ells i amb qui poden jugar a l’hora que sigui. O bé poden tenir, també, el desig de comptar amb un germanet per cuidar-lo, ensenyar-li coses, fer de germà gran i, per què no, poden tenir el desig de tenir algú a qui manar, que els segueixi allà on van. Obvien, per desconeixement i immaduresa, què suposa tenir un germà”. Parla Gemma Sala Garcia, que és psicòloga especialista en petita infància i psicologia perinatal, fundadora del centre Umbilical de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) i també col·laboradora en recerca al CAP Roquetes-Canteres, del districte de Nou Barris barceloní.

Les tres paraules fatídiques

Demanem a la psicòloga Gemma Sala Garcia consells pràctics davant un fill que es mor de ganes d’ampliar la família: “Amb un consell crec que n’hi ha prou: pregunta-li què és per a ell tenir un germanet, i, a partir d’aquí, parleu-ne!” I n’hi afegeix quatre més:

• “És important indagar què s’imagina que és”.
• “Cal parlar amb els nostres fills de què necessiten realment: un company de joc?, un aliat?, algun amic pròxim té un germà? S’ha d’intentar comprendre’n les raons i parlar-ne”.
• “Cal explicar al nen que és una decisió que han de prendre els pares”.
• “Cal explicar-li les coses tal com són: primer, serà un nadó, amb tot el que implica (molta atenció; dorm, plora...); i necessitarà un temps per créixer i jugar!”

Quan demana el germanet, ¿hem de donar-li gaires explicacions? “Als pares se’ns poden remoure moltes emocions quan el nostre fill ens demana un germanet. Ja sigui perquè hem decidit que no en volem tenir més; perquè l’estem buscant i no arriba; perquè encara no ens ho havíem plantejat, o perquè ens agradaria, però ara no és el moment... Sigui quina sigui la situació de cada família, és important donar una resposta a l’infant, sempre adequada al seu nivell maduratiu i sincera: «A nosaltres també ens agradaria molt, però de moment no podrà ser». O: «Sé que t’agradaria tenir algú amb qui jugar, però treballem moltes hores fora de casa i ara no podem cuidar un nadó; podem trucar als teus amics sempre que vulguis, i jugueu junts...» Tenen dret a estar informats”.

Un dels membres de la parella pot estar temptat d’alimentar el desig de bebè del nen per pressionar l’altre. És gaire lícit, això, Gemma? “Les dinàmiques familiars són complexes”, respon, i continua: “El membre de la parella que en aquell moment no vol tenir més fills pot tenir milers de raons per no voler fer el pas. És important que entre els adults es puguin parlar les coses de manera comprensiva i empàtica. Posar el fill al mig, fer-li desitjar un germà que potser no arribarà, atribuir-li responsabilitats que sobrepassen la seva capacitat, són situacions que poden crear molt de neguit i malestar a l’infant. Per tant, pot ser contraproduent per a tots els membres de la família. Les complicitats haurien de ser entre els pares i no entre un membre de la parella i el fill”. Clar i català.

La il·lusió és veïna de l’obsessió. En aquest cas, també? “El desig d’un germà es pot convertir en un pensament obsessiu o un malestar, però tindrà molt a veure amb com els pares acompanyen el nen: sempre recomanem fer-ho des de l’afecte i l’escolta”, remarca Gemma Sala, que assegura: “No passa res per frustrar els desitjos dels nens: l’important és poder-los acompanyar i escoltar en aquesta renúncia”. La psicòloga desdramatitza, fins i tot, els germans imaginaris: “No vol dir que estigui obsessionat. És una manera de compensar la falta, poder donar ales a la imaginació, imaginar el que creiem que ens fa falta, anar-ho elaborant a través del joc...: és una eina fantàstica. Els pares tindran l’oportunitat de jugar amb ell i poder-lo acompanyar en aquest procés. Els amics o germans imaginaris ajuden a tolerar la pèrdua, però sempre que no interfereixin en el seu desenvolupament”.

El nombre de fills per dona és només d’1,26 de mitjana, i més d’un terç de les famílies tenen fill únic. ¿El germanet ja no es desitja tant perquè, en general, n’hi ha menys? Segons Sala, se n’imaginen menys perquè, en general, s’imagina menys: “Observem més dificultat per imaginar. Demanar un germanet requereix una capacitat d’abstracció i de fantasia que cada vegada els nens tenen menys; van tan dirigits, amb la vida tan muntada, que no hi ha gaire espai per fantasiejar, per imaginar. Sense aquesta capacitat, és difícil demanar coses que un no té a l’abast o que no veu”. Convindrà prendre’n nota: la criança actual no afavoreix, precisament, la fabulació. I caldrà reflexionar-hi.

FER TRIBU

Magda Clota, de Manlleu (Osona), es defineix com a educadora integral-holística. Ajuda pares a “practicar la comunicació que acosta, crea vincle i nodreix” perquè connectin amb els fills i puguin conviure-hi de manera respectuosa, sense oblidar mai, però, que “el conflicte és vida”. Proposa que desxifrem la petició: “Els humans som éssers socials per naturalesa i necessitem sentir que formem part d’una tribu. Dins aquesta comunitat -sosté-, és important considerar que les preguntes dels infants poden tenir missatges amagats que són oportunitats per a nosaltres (els adults), tal com diuen Sandra Aisenberg i Eduardo Melamud. Darrere de cada demanda dels fills, ens cal identificar no només el que diuen que volen, sinó el que realment necessiten”, assegura. “Així que jo em pregunto: «Què m’està dient el meu fill quan demana un germanet?» A la pràctica, si faig una pausa, respiro, l’observo i m’observo, puc acostar-me i obrir-me a saber quina és la seva necessitat. Els infants, per poder-se reconèixer, depenen del grau d’atenció, cura i estima que els proporcionem”.

Clota també indica què passa, mentrestant, a l’altra banda: com se senten uns pares als quals es demana, dia i nit, el germanet: “És possible que ens incomodi si és que no el volem o no el podem tenir. Soc partidària, tal com explica Laura Gutman, de dir la veritat pel seu nom: la que és exterior (i és objectiva: avui és dilluns, soc una dona, tinc dos fills) i la interior (com em sento?). La primera -afirma-és el que passa, i la segona, el que em passa. Dir allò que ens passa, des del cor, d’una manera que els nostres infants puguin entendre, amb paraules clares i honestes. Les criatures detecten si estem sent sincers i, a més, tendeixen a creure que el problema són ells. El primer pas -subratlla-és posar nom al que vol el nostre fill i al que pot estar sentint. I fer el mateix amb nosaltres. Reconèixer què volen els infants no vol dir concedir-los tots els desitjos, però sí entendre’n la necessitat i què desperta en nosaltres”.

I desaconsella també ficar el nen entremig del debat sobre la conveniència o no d’anar-ne a buscar un altre: “A vegades és possible que el desig de tenir un segon fill ens porti a utilitzar el primer per aconseguir el nostre objectiu. En aquest cas, la pregunta que ens podem fer és: «Què necessito jo? Què m’empeny a voler un altre fill?» I, des d’aquesta resposta honesta, ens podem dirigir a la parella i posar nom al que sentim en primera persona. Així, sortim del judici del seu punt de vista, exposem quina és la nostra necessitat i escoltem la seva”. Tan fàcil -i tan difícil- com això.

Assaig, error i encert

Magda Clota fa suggeriments “a totes les persones, fins i tot a aquelles per a les quals sentir aquestes paraules sigui un regal”:

• “Respirar..., respirar i tornar-hi. La respiració ens ajuda a sortir de la resposta automàtica”.
• “Connectar amb el meu fill: escoltar amb atenció; amb els ulls, les orelles, el cor i tot el cos. Escoltar, també, a través de jugar amb ell. La idea és escoltar per entendre, no per respondre”.
• “Posar paraules al que està sentint o expressant l’ajuda a entendre-ho i anar-ho assimilant”.
• “Utilitzar la imaginació per poder atendre, amorosament, la necessitat que manifesta”.
• “Dir el que sí abans del que no”.

Conclou: “I, sobretot, provar sense por d’equivocar-nos i rectificar si cal”.