Quant i com (ens) estimen els fills?

“¿M’estimes, fill meu, filla meva, amor meu, coseta bonica, àngel de la meva vida?” “Sí!”, respon la criatura convençuda, despreocupada, sense ni un bri d’apassionament, de manera fins i tot mecànica. “¿I ja ho saps, que el papa, la mama, t’estima molt, molt, molt? Oi que ho saps?” “Sííí!” Situacions quotidianes que ens porten a preguntar-nos: com estimen, els nens? Com ens estimen, els fills, nebots, nets o fillols? ¿Estimen com estimem els grans, tant i tal com els estimem? ¿El seu amor és pur, primari, interessat? Per què de vegades sembla que el mostrin poc o menys del que voldríem? Perquè ells ens estimen, i molt, oi que sí?

Doncs sí. “El vincle entre pares i fills es construeix de manera natural. De fet, és un mecanisme increïble que ha creat l’evolució perquè els pares es cuidin dels fills, i és el que explica que els fills estimin els pares encara que no els tractin bé”. Parla Mònica Gonzàlez Carrasco, professora i investigadora del departament de psicologia de la Universitat de Girona (UdG). I afegeix: “L’altra cosa és que hi ha vincles més positius o saludables i d’altres de més negatius. De fet -observa-, les persones també establim vincles més enllà del cercle familiar, i se suposa que si el vincle familiar és sa també ho seran els vincles amb altres persones”. L’interès apareix sobretot en l’adolescència.

De petits, els fills estan bojos pels pares. “Els nens ens estimen en funció del que els hem transmès. Hi ha maneres d’estimar un nen que són més saludables que d’altres. Les dificultats personals que tenim com a adults es poden transmetre en la nostra manera d’estimar un fill”, sosté la psicòloga Gemma Tió, de Coincidence. I rebla: “L’aferrament sa seria transmetre al nen que pot ser una persona que pot confiar en ella mateixa i també en els altres; l’aferrament que no és sa es pot traduir en el fet que el nen desconfiï d’ell mateix, de les seves capacitats i també de la gent de la qual es va envoltant”.

Ho corrobora Cristina Vidal, directora de PsiCo Lleida: “Els nostres fills quan són petits literalment ens adoren, som les seves persones favorites, es vinculen primerament a nosaltres, i com més cobertes tinguin amb nosaltres totes les necessitats primàries (alimentació, seguretat, descans, etc.), més seguretat adquireixen. La seva socialització se centra en els pares fins als tres primers anys de vida, i per això hem d’estimular aquesta interacció amb somriures, moixaines i pedagogia”. L’evidència, aquesta: “Ells, senzillament, estimen”.

AMOR INCONDICIONAL

“Els nens estimen, amb demostracions o sense. Estimen en essència, des d’on senten i saben”, assegura Sara Sala, de PsicoHolistiC OMpassió, i remarca, també, la importància d’estimar-se per estimar els fills i captar el seu amor: “El respecte, l’acceptació, l’amor incondicional i la llibertat amb límits amorosos són la clau, però primer cal estimar-se com a adult per poder estimar sanament i ecològicament els fills i per apreciar sense judicis la manera d’estimar-nos”. Toca fer els deures.

La psicòloga general sanitària Ariadna Esteve, de l’espai de salut Syna, sosté que els infants estimen “sense prejudicis”. “Des que naixem i durant els nostres primers anys de vida -explica l’experta- formem un vincle amb els nostres pares. Aquesta relació d’afecte és la primera que tenim, i la manera d’estimar dels nens es veurà, en gran part, influenciada i modelada per la manera com els seus pares els han mostrat i demostrat l’afecte durant els seus primers anys de vida”. “Un fill -conclou Esteve- està predisposat a estimar els seus cuidadors amb bondat i amb entrega total, amb una confiança plena que tot el que en rebrà és per al seu bé”. De manera innata.

Aprendre a verbalitzar els sentiments

Si els fills estimen tantíssim els pares, ¿per què no els ho demostren més? Respon Mònica Gonzàlez Carrasco, de la UdG: “Si vols que els teus fills expressin els seus sentiments, comença per fer-ho tu (predicar amb l’exemple sol funcionar). Ajudar-los a expressar el que senten i que vegin el que senten els altres és important i és un entrenament. Naixem amb una capacitat molt gran per identificar emocions (els nadons en saben molt), però no tant per verbalitzar els sentiments (cal aprendre’n)”. “Culturalment -afegeix l’acadèmica- tenim la falsa creença de pensar: «Ja sap que l’estimo, no cal que l’hi digui cada dia». Doncs no és veritat: sí que cal (potser cada dia tampoc, però sovint)”. Tant en l’amor com en la seva manifestació, ells són miralls; la psicòloga Marta Areny argumenta: “Si els pares expressen de manera natural i madura l’estimació, el nen no tindrà cap impediment a mostrar-la també, perquè és el que ha viscut. Els mals moments i les relacions poden reflectir no precisament que no estimi els pares, sinó que té problemes i que no sap com resoldre’ls ni com explicar-los”.

La psicòloga especialitzada en nens, adolescents i famílies i terapeuta familiar Sara Planas ho té clar: “Els nens ens estimen de manera incondicional, sense filtres i sigui com sigui. El seu amor, sobretot durant els seus primers anys de vida, és totalment desinteressat, pur, real, sincer i honest. Tot el que diuen i fan és per guanyar-se la nostra acceptació. És evident que no sempre ho aconsegueixen, i fins i tot a vegades pot semblar que busquin just el contrari, però, si ens hi fixem, tant quan es porten bé com malament, el que volen, simplement, és la nostra atenció”. Que els fem cas. Que estiguem per ells.

AMOR QUE NEIX D’AMOR

La psicòloga Judit March Fuentes defineix així el lligam entre pares i fills des del punt de vista dels nens: “L’amor que sent un nen petit pels seus pares sempre és un amor incondicional, perquè aquest amor li ha de garantir la supervivència. Facin el que facin els pares -insisteix- el nen no podrà evitar idealitzar-los i sentirà un amor primari per ells, ja que els necessita per sobreviure”.

L’amor dels fills neix del nostre amor. “El nen que és entès en les seves necessitats bàsiques des del moment de néixer introjecta bones sensacions que seran les seves emocions, i d’aquí ve la seva capacitat d’estimar. Podem dir que comença abans de néixer, fins i tot. Quan en l’embaràs es té en compte, per exemple, no ingerir alcohol, no fumar, no esgotar-se massa físicament o procurar no estressar-se -coses que causen estralls als embrions- s’està cuidant i estimant el nen”, revela la psicòloga clínica i psicoanalista Marta Areny.

És justament el que Cristian Charles, fundador i coordinador clínic de Terapium, descriu d’aquesta manera: “És evident que la manera com ens estimin dependrà de molts factors, entre els quals la seva personalitat com a fills, però el que sí que depèn dels cuidadors és afavorir aquest context sa perquè la persona pugui desenvolupar-se amb un aferrament prou segur per desenvolupar-se en la vida permetent estimar i ser estimat d’una manera sana”. El seu amor anirà canviant -apunta Charles- a mesura que vagin creixent, si bé “sempre serà i ha de ser diferent del dels pares”, que és “necessàriament incondicional”, ja que “els pares principalment donen i els fills principalment reben”. I afirma: “Un fill no podrà tornar mai l’amor rebut als seus pares. Si de cas, podrà donar-lo als seus propis fills”.

“L’amor -segons Katia Velar, psicòloga de les àrees d’infància, adolescència i família del centre Interpersonal-és una emoció que ens mou cap a l’acostament a la persona estimada; afavoreix les relacions. L’amor serveix per mostrar afinitat emocional a les altres persones; es pot mostrar a través del contacte físic, oferint protecció i suport”. La psicòloga afegeix que “aprenem a estimar a partir de com ens estimen els adults amb els quals tenim un vincle afectiu de referència. Per tant, quan som petits la nostra vivència emocional de l’amor està directament lligada a la manera com ens ofereixen aquest amor. És així com aprenem a estimar els altres i a estimar-nos nosaltres mateixos”. Estimar-los perquè s’estimin i estimin.

Capgirar la pregunta

Per què hi ha fills que no demostren que estimen, o no ho fan gaire? El psicòleg infantil i familiar Cristian Charles, de Terapium, suggereix: “¿I si plantegéssim aquestes preguntes de manera diferent? Així: «Com els demostrem el nostre amor? ¿Ho fem com els agradaria? ¿Sabem sempre com fer que se sentin estimats?»” Cada nen -recorda Charles-és un món: “És clar que un fill pot ser més o menys afectuós, extravertit i més variables que portarien a explicar diferències personals a l’hora d’expressar les emocions, però hi ha alguna cosa que forma part intrínseca de la pregunta i que té a veure amb les expectatives que es dipositen en els fills per sentir que els pares es puguin sentir estimats. I aquí pot passar que hi hagi, d’una banda, unes expectatives en relació als fills que no serien adequades i, d’altra banda, la possible inversió de rols: «Què han de fer els fills perquè els pares se sentin estimats?», quan en realitat l’important seria: «Què han de fer els pares perquè els fills se sentin estimats?»”